Àlvar Borrell: «Fer un capipota és fer activisme cultural»

Àlvar Borrell té la mateixa edat que el festival que dirigeix. Quan ell va néixer, també començava una vida de cornamusa a Olot. El Cornamusam ha viscut moments amb més o menys bufera, però, malgrat els anys, el sac sempre ha tingut aire per no perdre la força de la cultural popular.

Una força que fins diumenge es farà a notar a Olot, una força que no cal que sigui forta, simplement ha de ser essencial. 

- Què us diu veure que el Cornamusam fa 31 anys?

- No sóc la més persona més adequada perquè només en fa cinc que hi estic vinculat i indirectament en fa deu que porto la Cabreta, però crec que fa molta patxoca encetar una dècada i veure que ja en són tres i que portem un relleu generacional, la qual cosa vol dir que el festival té salut. I veure també que cada any estem portant a Olot un projecte que és únic i que no es fa enlloc més i que ha anat mutant amb el temps. Aquests 31 anys el Cornamusam no ha estat el mateix ni ho pot ser perquè el públic i els grups van canviant. Aquests 31 anys volen dir reinventar-se. Sí que hi ha un bagatge i n’hem après molt, però cada edició és nova.

- Si mires enrere, és un pes agafar un festival que ja té tres dècades?

- Pesa, sí. I, a més a més, quan nosaltres el vam agafar tenia un moment de salut molt delicat perquè venia del desgast de la generació anterior, però a més havia passat una crisi pel mig i una retallada econòmica considerable. En aquell moment el festival s’agafava amb pinces i molta gent optava per dir que fins aquí s’havia arribat i el model estava obsolet. En canvi, nosaltres vam considerar que no podia acabar-se i sempre apel·lo a aquesta tossuderia nostra. El Cornamusam, a més a més de ser un festival, és el moment en què els mitjans parlen de música tradicional, el moment en què surt imatgeria festiva al carrer, en què se sent algun instrument que no sentim al llarg de l’any. El Cornamusam porta un paquet afegit d’extres que si no hi hagués el Cornamusam, a Olot no els veuríem. En el seu moment ens va pesar més voler tirar això endavant que no pas la responsabilitat del bagatge de la història del festival.

- Sense tossuderia no es va enlloc?

- La cultura popular en general és la gent que la porta i les generacions que se la van passant. I si no hi ha aquesta voluntat de continuar no és un servei que es consideri el que durant la pandèmia es va dir “servei essencial”. Per tant, hi ha d’haver algú que tingui l’empenta de voler-ho tirar endavant. Llavors, quan les coses no van bé és molt més fàcil que la gent se n’oblidi.
 
- Si algú no ha sentit mai a parlar del Cornamusam. Com li definiries?

- És el festival internacional de la cornamusa. Un festival que es va crear per donar espais a la cornamusa catalana, per ajudar la seva recuperació, però alhora conèixer què fan a les altres regions d’Europa. Però a més d’això, que seria la definició de llibre, per a mi el Cornamusam és una petita perla, un tresor: intentem que hi hagi un reclam de tot un model social, no només la cultura, sinó també la societat en si. Per nosaltres cultura tradicional no és simplement portar un dansaire i vestir-lo de catalanet, sinó que és entendre la manera de fer les coses d’acord amb la tradició. I això vol dir ser conscients de l’entorn, entendre que som un poble, que vivim junts, que podem fer xarxa, que hi ha un ecosistema. I així, veure la societat com a tal.

- Creus que aquesta definició valdria fa trenta anys?

- No. Al principi el festival era únicament un concert d’un grup estranger que portaven la seva cornamusa d’Itàlia, de França, d’Escòcia, etc. Però aquest punt social no hi era tant. Es va començar a construir quan es va instaurar el toc d’inici, quan va aparèixer la Cabreta... la part més de conviure i entendre l’ecosistema que comentàvem abans crec que va ser el canvi de xip que vam fer quan vam començar a portar nosaltres el Cornamusam el 2018.
  
- Quin és l’estat de salut del Cornamusam?

- No està en respiració assistida, però tampoc podem dir que tingui bona salut. Seria allò de la mala salut de ferro. Desenganyem-nos, és un festival minoritari. El sac de gemecs és una cosa molt específica i la cultura popular en general també. Llavors, no estem parlant d’un festival de masses. A més, ara estem en un moment on xutes una pedra i surten vint festivals, i segurament la majoria tenen més pressupost que el Cornamusam. Si anem a comparar el festival, està avall. Però tampoc hem d’apuntar a ser com altres festivals que es mesuren en volum de gent. Volem ser un festival que es mesuri més amb el retorn que té. És a dir, del Cornamusam va sortir l’Aula Tradicional de l’Escola de Música d’Olot i gràcies al festival els alumnes tenen llocs on anar a tocar. Els músics de sac també tenen un lloc on donar-se a conèixer i fer contacte amb ells. Crec que també és important aquesta part extra. Tornant a la pregunta, l’estat de salut econòmicament parlant és poc estable, no és un festival rendible, però és un festival necessari per totes aquestes altres coses.

- I l’estat de salut de la cultura popular?

- Podríem fer el mateix discurs. Hi ha moltes colles que comenten que d’ençà que s’ha tornat de la pandèmia, la gent ha perdut el compromís. Això de lligar-nos, per exemple, a fer assajos de castells tres cops a la setmana, això és un lligam que no sé si ja volem assolir. Els esbarts també hi ha notat: ha plegat gent o hi va amb una assiduïtat menor. Estem a allò que comentàvem abans, la cultura popular no és un servei essencial. La gent viu igual si no hi ha castells, si no hi ha concerts de música tradicional, si no surten els gegants... I també me n’he adonat anant a escoles a portar la Cabreta que si de petits els alumnes no veuen que existeix la cultura popular tampoc ho necessiten ni els hi crida l’atenció. És estrany portar una figura de faràndula i que els nens els hi sigui indiferent i diguin que no saben què és. Amb això ens hi hem trobat després de la pandèmia. Abans els infants es tornaven bojos en veure un gegant i s’hi sentien identificats. Hem trencat una mica això, la il·lusió que es generava. Si trenques aquest fil és complicat tornar-lo a agafar i per això hem de ser tossuts.
 
- Això demostra que a la gent li costa tornar a buscar la cultura popular? És a dir, la gent no ha tornat a buscar cultura popular com sí que ho ha fet amb l’esport o l’oci nocturn...

Crec que hi ha hagut una substitució. Si anem dos segles enrere, crec que la gent vivia amb més consciència de barri o de poble. Per exemple, la batalla de les flors d’Olot era una activitat que aglutinava tot un col·lectiu i la gent era més conscient que formava part d’un grup i feien una activitat junts. Ara, les opcions s’han diversificat tant que la gent se sent atreta més individualment. Crec que hem augmentat el nivell d’individualisme. Si a mi m’agrada el futbol, aniré a buscar la gent que li agrada el futbol.

 
- Per tant, ho relaciones més amb un aspecte de col·lectivitat.

- Crec que ens hem passat una mica de frenada perquè estem arribant a un nivell que no coneixem la gent del nostre carrer i això porta conseqüències d’aïllament que fan mal a la cultura popular, de barri o la cultura de carrer.

- Mirant les medicines que li podem donar a aquesta situació, quin creus que és el suport de les administracions?

- No puc dir que no hi sigui, però moltes vegades és un suport que no entén l’especificitat del que és la cultura popular. És a dir, es poden tenir recursos econòmics, però falta alguna cosa més tornant al que dèiem de la cultura de carrer, de ciutat o de poble: això no es fa amb diners. Sí que és important que n’hi hagi i no em queixo en aquest sentit, tot i que et diré que en algunes subvencions estem competint amb festivals com Cap Roig: si una associació de veïns volen aspirar a una subvenció, entraran a la mateixa bossa dels grans festivals i no tenen res a pelar perquè et demanen el volum de públic.

Tornant al que deia, les associacions o colles no només necessiten diners, sinó que també cal entendre que des de les escoles s’ha de poder facilitar un intercanvi. Per exemple, coses tant estúpides com obrir els patis de les escoles per fer assajos de castells o que la festa del barri es pugui fer amb col·laboració i els nens puguin involucrar-se a l’organització i vegin què és des de petits. Que no hi hagi entitats separades, anem a buscar moments d’entesa.
 
- S’ha de modernitzar la cultura popular? Al Cornamusam, per exemple, heu modernitzat la imatge. Fins a quin punt la modernitat ha de ser una eina per impulsar la cultura popular?

- Aquí tenim una dicotomia mal entesa. Per a mi modernitat i tradició no són conceptes contraposats. Tradició és simplement fer coses a partir d’un aprenentatge que ve de generacions anteriors, és tan fàcil com això: toquem un instrument o ballem un ball pla a partir del que ens han ensenyat. Però un cop partim d’això, la resta, el context, és actual: ho estem fent ara mateix. Llavors, si ara mateix estem al segle XXI i les xarxes socials estan a l’ordre del dia hem de posar tota la carn a la graella. No serem més moderns per fer mems o adhesius de la Cabreta, simplement és entendre que estem en el moment que estem. No és ni més o menys tradicional fer un adhesiu per WhatsApp on surti un sac de gemecs perquè el sac és un element contemporani. Un exemple d’això és que el futbol i la sardana van néixer a la mateixa època i tu en cap moment et plantejaries que el futbol és tradicional, però la sardana sí.

- Per anar acabant, què hem de fer per no perdre la cultura popular? Quines receptes hi ha?

- Tossuderia i tornar a pensar en clau local. Si no mirem una mica el nostre melic de tant en tant, oblidarem que tenim petits moments en què podem dir “parlem una llengua pròpia”, “mengem uns plats que són propis”... això és un exercici que hem de fer nosaltres mateixos. Crec que aquesta és la recepta principal, i després, l’altra és pensar que tots som agents actius. És molt important entendre que fer un ‘cap i pota’ és fer activisme cultural. Pot semblar una tonteria, però quanta gent sap cuinar un ‘cap i pota’? Això és activisme cultural i del més radical! Qui diu això també diu no canviar de llengua o no tenir vergonya de ballar sardanes. Això és una reflexió interna que hem de fer cadascú de nosaltres i després exportar-la, per exemple, quan arriba la castanyada, fer-la amb la colla d’amics, no cal cercar una col·lectivitat més gran, però mantenir aquesta col·lectivitat. I a partir d’aquí, anar cercant el missatge de col·lectivitat, col·lectivitat i col·lectivitat. “Fer tribu” que diuen alguns experts.

- Veus 30 anys més del Cornamusam?

És molt complicat. Perquè depèn de molts factors. Si depèn de nosaltres, per descomptat. Mentre hi hagi suport popular i recursos jo crec que podem continuar. Però és vital que la gent entengui que en el moment que la cercavila no té gent, la cercavila no té sentit, o en el moment que un concert no té gent, no té sentit el concert. Ho podem sostenir durant un temps, però si veiem que el missatge no arriba i la gent no aconsegueix fer aquest canvi, és un horitzó en què ens hauríem de plantejar deixar-ho estar. Ara mateix, però, els números demostren el contrari: cada any intentem guanyar una mica més d’impacte, guanyem una mica més de públic i, de moment, les perspectives (no vull ser pessimista) són bones i, per tant, podem aspirar a un nou trentè aniversari que no sé com serà perquè d’aquí a trenta anys segur que no estarem com ara, i veurem què passa.