24
de març
del
2022
Actualitzat
a les
19:00h
Europa bull, de la companyia Indi gest, és una sàtirasobre el que suposa creure encara en la Unió Europea davant la inoperància de les seves institucions i de les injustícies que es veuen als mateixos països membres, encara més ara amb tot el conflicte obert amb la guerra a Ucraïna. Els olotins la podran veure aquest divendres a les vuit del vespre al Teatre Principal.
És peculiar, i també revelador, que el mite d’un segrest i d’una violació sigui el que dona nom a Europa. Avui, els de la riba contrària fan el mateix trajecte creuant el Mediterrani, raptats per la idea d’Europa, i, pel camí, són violats i extorsionats. Molts moren al mar i, per als que hi arriben, la negació d’asil i els “camps de refugiats” els donen la benvinguda. En moments com aquest, i després de tants -ismes, com podem creure en la Unió Europea sense recórrer als EU-femismes? És, Europa en si, un acudit?, es pregunten els actor i actrius d'Europa bull. "Ens hauríem de pixar de riure? O cagar-nos-hi?"
Potser allà, agafats de la mà, units sota el nom d’Europa, podrien explicar el mite que ens va batejar: el que narra la història d’un Déu totpoderós que, encès d’amor per una noia fenícia, va viatjar a les costes de l’actual Líban (o Síria), i sota l’aparença d’un toro immens la va raptar mentre travessaven la Mediterrània. Llavors, quan van arribar a Creta (o a Lampedusa), la va violar. I des de llavors Europa bull. Sembla una olla de pressió que xiula i que fa senyals de fum. Europa ressona, està a punt de petar. És una olla de grills. Un embolic. I amb tanta remor no se sent l’alegria de l’himne, sinó que només es nota la sordesa del seu compositor.
És peculiar, i també revelador, que el mite d’un segrest i d’una violació sigui el que dona nom a Europa. Avui, els de la riba contrària fan el mateix trajecte creuant el Mediterrani, raptats per la idea d’Europa, i, pel camí, són violats i extorsionats. Molts moren al mar i, per als que hi arriben, la negació d’asil i els “camps de refugiats” els donen la benvinguda. En moments com aquest, i després de tants -ismes, com podem creure en la Unió Europea sense recórrer als EU-femismes? És, Europa en si, un acudit?, es pregunten els actor i actrius d'Europa bull. "Ens hauríem de pixar de riure? O cagar-nos-hi?"
Potser allà, agafats de la mà, units sota el nom d’Europa, podrien explicar el mite que ens va batejar: el que narra la història d’un Déu totpoderós que, encès d’amor per una noia fenícia, va viatjar a les costes de l’actual Líban (o Síria), i sota l’aparença d’un toro immens la va raptar mentre travessaven la Mediterrània. Llavors, quan van arribar a Creta (o a Lampedusa), la va violar. I des de llavors Europa bull. Sembla una olla de pressió que xiula i que fa senyals de fum. Europa ressona, està a punt de petar. És una olla de grills. Un embolic. I amb tanta remor no se sent l’alegria de l’himne, sinó que només es nota la sordesa del seu compositor.