07
de març
del
2022
Actualitzat
el
09
de març
a les
11:37h
Aquest passat dijous, 3 de març, a la Biblioteca d'Olot Marià Vayreda, l'escriptora sabadellenca Laura Tejada (Barcelona, 1959), va fer la primera presentació pública –de bracet amb el periodista Josep Puigbó–, de la seva segona novel·la, L'ordre de les coses (Comanegra), una obra cent per cent garrotxina ambientada a Olot, no endebades l'autora d'Un cop morta, reeditada ara per Penguin Llibres (premi El Lector de L'Odissea 2015), escriu constantment des de la muntanya, sigui des d'Oix, a l'Alta Garrotxa, o des d'Andorra, on viu.
Hores abans del tret de sortida de la gira de presentació del llibre, NacióGarrotxa l'ha entrevistada al Firal d'Olot, ben a prop del "bar del Firal", que és un dels escenaris protagonistes de la novel·la centrada a la capital de la Garrotxa, un local que molt olotins poden identificar com l'extint Sport, centre neuràlgic d'Olot durant anys i panys. Parlem amb ella del fet d'escriure i de la literatura.
— Com, quan i per què vas començar a escriure?
— Jo vaig començar a escriure perquè amb el meu germà, que és compositor, vam plegar d’una productora audiovisual per al teatre que teníem. Vaig deixar de treballar i vaig pensar que m’agafaria un temps; les filles ja m’havien marxat de casa i un dia el meu germà em diu: “Et vaig a fer un regal”, que va ser un curs a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès. Em vaig matricular en un curs curt, de tres mesos, i en aquell moment em va fer de professora la Laura López, poetessa. I m’hi vaig enganxar. Vaig fer tot el recorregut de novel·la i allà vaig acabar la meva primera novel·la, Un cop morta, amb la Laia Aguilar i en Ramon Erra. Quan vaig acabar-la, no sabia què fer-ne i una de les opcions era presentar-se a un premi. Del món editorial –a part de llegi moltr– jo no en sabia absolutament res. Llavors em vaig presentar al premi El Lector de L’Odissea (RBA-La Magrana) amb Un cop morta i el vaig guanyar. Em van donar deu mil euros, un premi molt ben dotat, a més de la publicació que, ara, set anys desprès reedita Penguin Llibres, que es va quedar La Magrana.
— I com va ser la recepció d'aquesta primera obra?
— Bé, el problema de RBA-La Magrana és que ja era morta… Es va fer un premi més després del meu i ja es va acabar. Jo no sabia quants llibres havia venut, no sabia res, a banda de les liquidacions, però es veu que el llibre es va exhaurir i no el van reeditar, de fet fa anys que no se’n trobava. En plena pandèmia encara vaig fer un club de lectura per zoom amb més de vint persones sobre Un cop morta. El meu editor actual, en Jordi Puig de Comanegra, és un editor excel·lent. Amb el llibre anterior no sabia què havia de fer ni res d’això. Ara, quan li vaig enviar el manuscrit se’l va llegir un munt de vegades, em va modificar coses que jo vaig adonar-me que sí, chapeau. Estic contentíssima amb Comanegra.
— Quan comences a fer L’ordre de les coses?
— Quan acabo les presentacions, els clubs de lectura i tot plegat, estic en un grup de dones que sortim de l’Ateneu on totes hem publicat. I no hem parat mai d’escriure. Va ser acabar aquest primer i dir, 'dóna-me’n més'. Amb aquest grup seguim el mètode de l’Ateneu. Hi són la Gemma Sardà (finalista dues vegades del premi Just M. Casero) –que ha publicat amb Empúries i Comanegra–; l’Elisenda Solsona –us recomano molt el seu recull de relats Satèl·lits–; la Leticia Asenjo, que ha publicat ara Divorci i aventures i està triomfant; la Laia Aguilar, un premi Josep Pla (Pluja d’estels) i jo. No hem parat mai. Ens hem presentat a tot arreu on hem pogut, hem fet tots els papers de l’auca perquè ens encanta. Durant la pandèmia ens hem enviat munts de coses.
— Has trigat gairebé set anys a publicar la teva segona novel·la…
— És que aquest llibre m’ha costat, el vaig haver de madurar molt. En un principi la història va començar amb un capítol per personatge, però quan vaig arribar a la part que s’havien d’anar trobant, no em va agradar. Llavors ho vaig reescriure tot. Reescriure és el que m’apassiona. Quan tinc la idea, escric en una llibreta, sempre, a mà, primer –és com dibuixar– i, després, ho passo a l’ordinador. I el que més m’agrada és arreglar tot allò. Quan ja tenia el gruix de la novel·la, vaig pensar “això no quadra”.
— I com ho vas canviar?
— Una de les meves escriptores favorites és Virginia Woolf. Hi ha un passatge d’Al far [Proa, 1984], en què ella fa com un tràveling dintre de la casa, que està abandonada, i hi anima tots els objectes i els dóna caràcter. Crec que és un dels passatges de la literatura que més m’agrada del món. I quan el vaig rellegir em vaig adonar que la fórmula havia de ser aquesta. No em vull posar a l’alçada de la Woolf, perquè no li arribo ni a la sola de la sabata, però em va servir per al meu propòsit.
— Efectivament, la narració es mou a través de les accions dels personatges, sovint relacionats triangularment, per manera que quan en seguim un, tard o d’hora –per un mirada, una casualitat, un carrer, un missatge de mòbil…–, n’apareix un altre i llavors seguim aquest darrer fins que topem amb un altre i així successivament, in crescendo, també amb l’escurçament del temps, en una mena d’espiral aparentment desordenada. Tota la novel·la és molt cinematogràfica, com si llegissis una pel·lícula…
— És la intenció. L’altra [Un cop morta], en capítols, també és molt visual. En la lectura de Crim i càstig (1866) veus clarament que ha de ser molt cinematogràfic tot. La gent no tenia tele, no és que fossin avorrits. Llavors, un senyor de Londres que llegia Crim i càstig no sabia com era Sant Petersburg, ni per fotografia. Dostoievski ho havia d’explicar tot, fil per randa. Penso que això s’ha perdut una mica; les novel·les són molt visuals, és veritat, perquè ara mateix vivim en un món que és audiovisual. És una tendència que ja s’està trencant. Per exemple, l’Ali Smith: zero palla i zero continuïtat; és a dir, lector, espavila’t, jo no et diré on sóc…, penso que aquesta és la línia, i jo també m’he arriscat molt en aquesta línia; no és quatre pàgines, capítol; quatre pàgines, capítol; sinó així, d’aquesta altra manera. M’he arriscat, escric el que em ve de gust. Però, sí que és veritat que vivim en un món audiovisual, amb molt de cinema, tot són imatges… Jo et dic ‘un esquimal’ i de seguida el tens al cap, ja no cal que t’expliqui com és un esquimal, ja ho saps. Si agafes, per exemple, El Senyor dels Anells [Ed. Vicens Vices, 2001], veus que s’ha d’explicar tot, com per exemple la forma dels peus d’alguns personatges. Ara, en canvi, es tendeix a no explicar res, però crec que hi ha com un impàs i llegeixo coses, com Satèl·lits, d'Elisenda Solsona, que fa ciència-ficció, i veig que la gent jove ja escriu diferent, però sempre des d’aquest punt de vista visual. Vivim en una pantalla.
— Per què Olot com a escenari?
— Olot és una localització. Quan escric alguna cosa que em passa pel cap, alguna narració, m’haig de situar en un lloc i el lloc ha de ser conegut. L’altra novel·la, Un cop morta, la vaig escriure a Sabadell. En aquesta, quin lloc coneixia i que també m’atreia molt? i amb el tema del llenguatge encara més –vint anys sentint com parla la gent d’aquí, jo n’estic enamorada…–, però la veritat és què això pot passar a qualsevol lloc; per exemple, a Sabadell, tots els veïns saben que les meves filles una viu a tal lloc i l’altra a tal altre lloc, el que fan i el que deixen de fer, de la mateix manera que jo sé que la filla de la veïna del davant fa això o allò; i a Sabadell són 240.000 habitants i a Olot encara no arriben als 38.000…
— Hi ha olotins que es puguin sentir identificats amb alguns personatges?
— Els personatges són inventats. M’encanta la ficció, però evidentment no puc parlar d’una persona amb depressió si no he tingut l’experiència de conèixer algú que l’ha patida. Tots els personatges són de ficció, però, igualment qui sigui se’n pot sentir identificat.
— Potser el fet més real és la festa major d’Oix, cap al final del llibre…
— És clar. Per això la novel·la passa a l’estiu, perquè havia de sortir la festa major. I una cosa curiosa és que hi ha molts personatges. Llavors, a més dels personatges que són el nucli del conflicte –la Clàudia (disset anys) i el David (que en té quaranta i tants) i els més propers, com en Blai–, tots els altres són noms de la gent d’Oix. Amb tants de personatges, triar-ne el nom per a cada un és molt complicat; quan l’hi poses nom ja té cara…, el nom de David el vaig intentar canviar quinze vegades, perquè no és un nom que m’encanti (perdó pels David), però ja no vaig poder més i el vaig deixar, no sé ben bé per què…, llavors vaig dir-me, hosti!, si tinc trenta noms aquí; no surten tots els d’Oix, absolutament, però déu n’hi do… Ara, què tenen a veure amb els personatges de la novel·la? Res. No tenen a veure ni les edats, ni els caràcters, ni l’aspecte físic…
— Els personatges els defineixes majoritàriament a partir del que diuen i del que fan, no tant amb les descripcions físiques…
— D’això, se’n diu ‘mostrar’. Ja em va passar a la primera novel·la; és a dir, no explicar sinó mostrar. És com m’agrada fer-ho, igual com m’agrada escriure en present. L’estructura de la novel·la està muntada en present, perquè dóna més agilitat –hi ha molts flashback que ens donen informacions anteriors–, i en diverses parts, que cada vegada són més curtes: és un mes (juny); és un altre mes (juliol), però a dintre hi ha dies; després hi ha un dia que són hores i després hi ha un sol moment. Tot això, en present, em dóna una sensació de precipitació cap al desenllaç Molta gent em diu: tan poques pàgines i has trigat molt. Hi ha molt de treball de fons, amb una idea central, el conflicte entre la Clàudia i el David, que és un conflicte universal, i no acceptat, “no normatiu”, podríem dir-ne, per a una noia de disset anys, però no em centro en ells dos. El conflicte central és el desencadenant. El que hi explico és com tota la gent que l’envolta es pren aquell conflicte, quina posició agafa, penjada de l’experiència de vida que ha tingut cadascú. Amb això provoco que no sigui evident que una persona gran ho trobi escandalós o, en canvi, que sigui evident que la gent jove digui “no passa res”, al contrari; és a dir, no té res veure amb la generació, amb el sexe…, sinó que té a veure amb el que tu portis a la motxilla amb el que has viscut.
— Les tertúlies i trobades entre escriptors, que jo recordi, eren habituals als anys setanta, especialment entre poetes, amb grans plomes com J. V. Foix, a la seva pastisseria, o amb Joan Vinyoli al Bauma –amb l’Urpinell, l’Altaió, en Vallcorba…– fins a altes hores de la matinada. Ara continua sent així?
— Això no es fa ara, perquè ara és una lluita.T’has de fer veure. I jo que sóc una boomer total i haig de lluitar a les xarxes, no m’entero de res. És mot angoixant. Ja em va passar l’altra vegada.
— Però continues escrivint…
— Estic escrivint molt, vaig fent. I una cosa molt interessant: el club de clàssics que faig a la Llar del Llibre a Sabadell, amb el llibreter, l’Esteve Botella, sempre que siguin clàssics que ell no hagi llegit. Estic aprenent molt. Faig una anàlisi estricta del text i això m’obre finestres.
— Et dediques, doncs, plenament a la literatura…
— Sí. No treballo (amb nòmina). És una vida que ja em tocava. Ara trigaré a tornar a publicar, però és que m’ho passo molt bé.
— Amb els pocs dies que fa que llibre ja és al carrer, quines impressions has rebut?
— Estic rebent missatges de molta gent que se l’ha comprat i que em diuen que se l’han polit en un dia o en un dia i mig. Els ha encantat. “Segona part?”, em pregunten alguns: no, jo no faig segones parts.
Ben segur que ben aviat, després que passi la febre editorial de Sant Jordi, Laura Tejada ens tornarà a sorprendre.
Hores abans del tret de sortida de la gira de presentació del llibre, NacióGarrotxa l'ha entrevistada al Firal d'Olot, ben a prop del "bar del Firal", que és un dels escenaris protagonistes de la novel·la centrada a la capital de la Garrotxa, un local que molt olotins poden identificar com l'extint Sport, centre neuràlgic d'Olot durant anys i panys. Parlem amb ella del fet d'escriure i de la literatura.
— Com, quan i per què vas començar a escriure?
— Jo vaig començar a escriure perquè amb el meu germà, que és compositor, vam plegar d’una productora audiovisual per al teatre que teníem. Vaig deixar de treballar i vaig pensar que m’agafaria un temps; les filles ja m’havien marxat de casa i un dia el meu germà em diu: “Et vaig a fer un regal”, que va ser un curs a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès. Em vaig matricular en un curs curt, de tres mesos, i en aquell moment em va fer de professora la Laura López, poetessa. I m’hi vaig enganxar. Vaig fer tot el recorregut de novel·la i allà vaig acabar la meva primera novel·la, Un cop morta, amb la Laia Aguilar i en Ramon Erra. Quan vaig acabar-la, no sabia què fer-ne i una de les opcions era presentar-se a un premi. Del món editorial –a part de llegi moltr– jo no en sabia absolutament res. Llavors em vaig presentar al premi El Lector de L’Odissea (RBA-La Magrana) amb Un cop morta i el vaig guanyar. Em van donar deu mil euros, un premi molt ben dotat, a més de la publicació que, ara, set anys desprès reedita Penguin Llibres, que es va quedar La Magrana.
— I com va ser la recepció d'aquesta primera obra?
— Bé, el problema de RBA-La Magrana és que ja era morta… Es va fer un premi més després del meu i ja es va acabar. Jo no sabia quants llibres havia venut, no sabia res, a banda de les liquidacions, però es veu que el llibre es va exhaurir i no el van reeditar, de fet fa anys que no se’n trobava. En plena pandèmia encara vaig fer un club de lectura per zoom amb més de vint persones sobre Un cop morta. El meu editor actual, en Jordi Puig de Comanegra, és un editor excel·lent. Amb el llibre anterior no sabia què havia de fer ni res d’això. Ara, quan li vaig enviar el manuscrit se’l va llegir un munt de vegades, em va modificar coses que jo vaig adonar-me que sí, chapeau. Estic contentíssima amb Comanegra.
Laura Tejada s'apassiona quan parla de l'ofici d'escriure, al qual es dedica plenament Foto: Martí Albesa.
— Quan comences a fer L’ordre de les coses?
— Quan acabo les presentacions, els clubs de lectura i tot plegat, estic en un grup de dones que sortim de l’Ateneu on totes hem publicat. I no hem parat mai d’escriure. Va ser acabar aquest primer i dir, 'dóna-me’n més'. Amb aquest grup seguim el mètode de l’Ateneu. Hi són la Gemma Sardà (finalista dues vegades del premi Just M. Casero) –que ha publicat amb Empúries i Comanegra–; l’Elisenda Solsona –us recomano molt el seu recull de relats Satèl·lits–; la Leticia Asenjo, que ha publicat ara Divorci i aventures i està triomfant; la Laia Aguilar, un premi Josep Pla (Pluja d’estels) i jo. No hem parat mai. Ens hem presentat a tot arreu on hem pogut, hem fet tots els papers de l’auca perquè ens encanta. Durant la pandèmia ens hem enviat munts de coses.
— Has trigat gairebé set anys a publicar la teva segona novel·la…
— És que aquest llibre m’ha costat, el vaig haver de madurar molt. En un principi la història va començar amb un capítol per personatge, però quan vaig arribar a la part que s’havien d’anar trobant, no em va agradar. Llavors ho vaig reescriure tot. Reescriure és el que m’apassiona. Quan tinc la idea, escric en una llibreta, sempre, a mà, primer –és com dibuixar– i, després, ho passo a l’ordinador. I el que més m’agrada és arreglar tot allò. Quan ja tenia el gruix de la novel·la, vaig pensar “això no quadra”.
— I com ho vas canviar?
— Una de les meves escriptores favorites és Virginia Woolf. Hi ha un passatge d’Al far [Proa, 1984], en què ella fa com un tràveling dintre de la casa, que està abandonada, i hi anima tots els objectes i els dóna caràcter. Crec que és un dels passatges de la literatura que més m’agrada del món. I quan el vaig rellegir em vaig adonar que la fórmula havia de ser aquesta. No em vull posar a l’alçada de la Woolf, perquè no li arribo ni a la sola de la sabata, però em va servir per al meu propòsit.
— Efectivament, la narració es mou a través de les accions dels personatges, sovint relacionats triangularment, per manera que quan en seguim un, tard o d’hora –per un mirada, una casualitat, un carrer, un missatge de mòbil…–, n’apareix un altre i llavors seguim aquest darrer fins que topem amb un altre i així successivament, in crescendo, també amb l’escurçament del temps, en una mena d’espiral aparentment desordenada. Tota la novel·la és molt cinematogràfica, com si llegissis una pel·lícula…
— És la intenció. L’altra [Un cop morta], en capítols, també és molt visual. En la lectura de Crim i càstig (1866) veus clarament que ha de ser molt cinematogràfic tot. La gent no tenia tele, no és que fossin avorrits. Llavors, un senyor de Londres que llegia Crim i càstig no sabia com era Sant Petersburg, ni per fotografia. Dostoievski ho havia d’explicar tot, fil per randa. Penso que això s’ha perdut una mica; les novel·les són molt visuals, és veritat, perquè ara mateix vivim en un món que és audiovisual. És una tendència que ja s’està trencant. Per exemple, l’Ali Smith: zero palla i zero continuïtat; és a dir, lector, espavila’t, jo no et diré on sóc…, penso que aquesta és la línia, i jo també m’he arriscat molt en aquesta línia; no és quatre pàgines, capítol; quatre pàgines, capítol; sinó així, d’aquesta altra manera. M’he arriscat, escric el que em ve de gust. Però, sí que és veritat que vivim en un món audiovisual, amb molt de cinema, tot són imatges… Jo et dic ‘un esquimal’ i de seguida el tens al cap, ja no cal que t’expliqui com és un esquimal, ja ho saps. Si agafes, per exemple, El Senyor dels Anells [Ed. Vicens Vices, 2001], veus que s’ha d’explicar tot, com per exemple la forma dels peus d’alguns personatges. Ara, en canvi, es tendeix a no explicar res, però crec que hi ha com un impàs i llegeixo coses, com Satèl·lits, d'Elisenda Solsona, que fa ciència-ficció, i veig que la gent jove ja escriu diferent, però sempre des d’aquest punt de vista visual. Vivim en una pantalla.
— Per què Olot com a escenari?
— Olot és una localització. Quan escric alguna cosa que em passa pel cap, alguna narració, m’haig de situar en un lloc i el lloc ha de ser conegut. L’altra novel·la, Un cop morta, la vaig escriure a Sabadell. En aquesta, quin lloc coneixia i que també m’atreia molt? i amb el tema del llenguatge encara més –vint anys sentint com parla la gent d’aquí, jo n’estic enamorada…–, però la veritat és què això pot passar a qualsevol lloc; per exemple, a Sabadell, tots els veïns saben que les meves filles una viu a tal lloc i l’altra a tal altre lloc, el que fan i el que deixen de fer, de la mateix manera que jo sé que la filla de la veïna del davant fa això o allò; i a Sabadell són 240.000 habitants i a Olot encara no arriben als 38.000…
— Hi ha olotins que es puguin sentir identificats amb alguns personatges?
— Els personatges són inventats. M’encanta la ficció, però evidentment no puc parlar d’una persona amb depressió si no he tingut l’experiència de conèixer algú que l’ha patida. Tots els personatges són de ficció, però, igualment qui sigui se’n pot sentir identificat.
Un moment de l'entrevista de NacióGarrotxa amb Laura Tejada. Foto: Martí Albesa.
— Potser el fet més real és la festa major d’Oix, cap al final del llibre…
— És clar. Per això la novel·la passa a l’estiu, perquè havia de sortir la festa major. I una cosa curiosa és que hi ha molts personatges. Llavors, a més dels personatges que són el nucli del conflicte –la Clàudia (disset anys) i el David (que en té quaranta i tants) i els més propers, com en Blai–, tots els altres són noms de la gent d’Oix. Amb tants de personatges, triar-ne el nom per a cada un és molt complicat; quan l’hi poses nom ja té cara…, el nom de David el vaig intentar canviar quinze vegades, perquè no és un nom que m’encanti (perdó pels David), però ja no vaig poder més i el vaig deixar, no sé ben bé per què…, llavors vaig dir-me, hosti!, si tinc trenta noms aquí; no surten tots els d’Oix, absolutament, però déu n’hi do… Ara, què tenen a veure amb els personatges de la novel·la? Res. No tenen a veure ni les edats, ni els caràcters, ni l’aspecte físic…
— Els personatges els defineixes majoritàriament a partir del que diuen i del que fan, no tant amb les descripcions físiques…
— D’això, se’n diu ‘mostrar’. Ja em va passar a la primera novel·la; és a dir, no explicar sinó mostrar. És com m’agrada fer-ho, igual com m’agrada escriure en present. L’estructura de la novel·la està muntada en present, perquè dóna més agilitat –hi ha molts flashback que ens donen informacions anteriors–, i en diverses parts, que cada vegada són més curtes: és un mes (juny); és un altre mes (juliol), però a dintre hi ha dies; després hi ha un dia que són hores i després hi ha un sol moment. Tot això, en present, em dóna una sensació de precipitació cap al desenllaç Molta gent em diu: tan poques pàgines i has trigat molt. Hi ha molt de treball de fons, amb una idea central, el conflicte entre la Clàudia i el David, que és un conflicte universal, i no acceptat, “no normatiu”, podríem dir-ne, per a una noia de disset anys, però no em centro en ells dos. El conflicte central és el desencadenant. El que hi explico és com tota la gent que l’envolta es pren aquell conflicte, quina posició agafa, penjada de l’experiència de vida que ha tingut cadascú. Amb això provoco que no sigui evident que una persona gran ho trobi escandalós o, en canvi, que sigui evident que la gent jove digui “no passa res”, al contrari; és a dir, no té res veure amb la generació, amb el sexe…, sinó que té a veure amb el que tu portis a la motxilla amb el que has viscut.
— Les tertúlies i trobades entre escriptors, que jo recordi, eren habituals als anys setanta, especialment entre poetes, amb grans plomes com J. V. Foix, a la seva pastisseria, o amb Joan Vinyoli al Bauma –amb l’Urpinell, l’Altaió, en Vallcorba…– fins a altes hores de la matinada. Ara continua sent així?
— Això no es fa ara, perquè ara és una lluita.T’has de fer veure. I jo que sóc una boomer total i haig de lluitar a les xarxes, no m’entero de res. És mot angoixant. Ja em va passar l’altra vegada.
— Però continues escrivint…
— Estic escrivint molt, vaig fent. I una cosa molt interessant: el club de clàssics que faig a la Llar del Llibre a Sabadell, amb el llibreter, l’Esteve Botella, sempre que siguin clàssics que ell no hagi llegit. Estic aprenent molt. Faig una anàlisi estricta del text i això m’obre finestres.
— Et dediques, doncs, plenament a la literatura…
— Sí. No treballo (amb nòmina). És una vida que ja em tocava. Ara trigaré a tornar a publicar, però és que m’ho passo molt bé.
— Amb els pocs dies que fa que llibre ja és al carrer, quines impressions has rebut?
— Estic rebent missatges de molta gent que se l’ha comprat i que em diuen que se l’han polit en un dia o en un dia i mig. Els ha encantat. “Segona part?”, em pregunten alguns: no, jo no faig segones parts.
Ben segur que ben aviat, després que passi la febre editorial de Sant Jordi, Laura Tejada ens tornarà a sorprendre.