07
de gener
del
2022
Actualitzat
a les
12:01h
Des de sempre, l’aigua ha estat un element indispensable a la Vall d’en Bas. Ha esdevingut el motor de la vida i de l’economia a través de l’agricultura i de la ramaderia i també ha fet funcionar els molins hidràulics de les llars i dels masos escampats arreu de la Vall.
Després d’un exhaustiu treball de recerca, el passat novembre, es va presentar a Can Trona, el llibre La cultura de l’aigua a la Vall d’en Bas, que recull l’arquitectura i la història de les activitats preindustrials a l’entorn de l’Alt Fluvià i que gira a l’entorn de la importància de l’aigua que ha alimentat al llarg dels segles els molins i l’agricultura.
Aquest llibre ha estat possible gràcies a la col·laboració entre l’Ajuntament de la Vall d'en Bas, el Patronat d’Estudis Històrics d’Olot i Comarca (PEHOC) i l’Institut Ramon Muntaner, amb el suport de Prodaisa i la Diputació de Girona.
El projecte "La cultura de l'aigua a la Vall d'En Bas: usos, gestió i patrimoni hidràulic entorn el riu Fluvià", presentat pel Patronat d'Estudis Històrics d'Olot i Comarca (PEHOC) va ser triat per rebre un ajut de 2.730 euros, atorgat per l'Institut Ramon Muntaner a través de la XIII convocatòria d'ajuts a projectes d'investigació o de difusió cultural.
La riquesa natural de la Vall d'en Bas resideix en gran mesura en la seva aigua, que és abundant. Un microclima atlàntic i unes colades de lava que frenen el curs freàtic de l'aigua fan, d'aquesta vall, un dels territoris més rics, fèrtils i singulars de Catalunya.
Antigament, les terres de conreu del municipi esdevenien de secà i no fou fins a la concentració parcel·lària i la progressiva intensificació del conreu de blat de moro, en molts casos regats aprofitant l'aigua dels aqüífers, que convertiren aquestes terres en àrees de regadiu.
A la Vall hi havia 1.573 hectàrees conreades de secà i 0,1 de regadiu, i 6672,3 de secà no llaurades i cap de regadiu, a mitjan segle XX. Aquests usos, paral·lelament amb el progressiu canvi meteorològic, han fet minvar molt els cabals del riu Fluvià, els seus afluents i el gran aqüífer que descansa als peus de la vall. Cal apuntar que en pocs casos calia utilitzar estructures per a regar, ja que la pluja i l'aigua eren abundants.
Després d’un exhaustiu treball de recerca, el passat novembre, es va presentar a Can Trona, el llibre La cultura de l’aigua a la Vall d’en Bas, que recull l’arquitectura i la història de les activitats preindustrials a l’entorn de l’Alt Fluvià i que gira a l’entorn de la importància de l’aigua que ha alimentat al llarg dels segles els molins i l’agricultura.
Aquest llibre ha estat possible gràcies a la col·laboració entre l’Ajuntament de la Vall d'en Bas, el Patronat d’Estudis Històrics d’Olot i Comarca (PEHOC) i l’Institut Ramon Muntaner, amb el suport de Prodaisa i la Diputació de Girona.
El projecte "La cultura de l'aigua a la Vall d'En Bas: usos, gestió i patrimoni hidràulic entorn el riu Fluvià", presentat pel Patronat d'Estudis Històrics d'Olot i Comarca (PEHOC) va ser triat per rebre un ajut de 2.730 euros, atorgat per l'Institut Ramon Muntaner a través de la XIII convocatòria d'ajuts a projectes d'investigació o de difusió cultural.
La riquesa natural de la Vall d'en Bas resideix en gran mesura en la seva aigua, que és abundant. Un microclima atlàntic i unes colades de lava que frenen el curs freàtic de l'aigua fan, d'aquesta vall, un dels territoris més rics, fèrtils i singulars de Catalunya.
Coberta del llibre «La cultura de l'aigua a la Vall d'en Bas». Foto: Arxiu NG.
Antigament, les terres de conreu del municipi esdevenien de secà i no fou fins a la concentració parcel·lària i la progressiva intensificació del conreu de blat de moro, en molts casos regats aprofitant l'aigua dels aqüífers, que convertiren aquestes terres en àrees de regadiu.
A la Vall hi havia 1.573 hectàrees conreades de secà i 0,1 de regadiu, i 6672,3 de secà no llaurades i cap de regadiu, a mitjan segle XX. Aquests usos, paral·lelament amb el progressiu canvi meteorològic, han fet minvar molt els cabals del riu Fluvià, els seus afluents i el gran aqüífer que descansa als peus de la vall. Cal apuntar que en pocs casos calia utilitzar estructures per a regar, ja que la pluja i l'aigua eren abundants.