La geografia emocional de Miquel Macias es fa llibre amb la Moixina d'Olot

El passat 6 d'octubre es va presentar al restaurant La Moixina el llibre de Miquel Macias La Moixina. Una geografia emocional, que va comptar amb la inusitada assistència de més de setanta persones, nombre inhabitual de participants en la presentació d'un llibre en aquests temps d'informació efímera i febre del clic a les xarxes socials.

Certament, no n'hi havia per menys, perquè parlem d'un volum de 160 pàgines que és un llibre coral en què l'autor hi aboca un dietari setmanal farcit de referències i acompanyat d'il·lustracions i fotografies d'aquest espai, entre màgic i terral, entre poètic i aiguamoll, que és la Moixina, font d'inspiració d'artistes, pintors, fotògrafs i naturalistes, a més del poble ras, que hi passeja en silenci, sovint amb l'esperit de qui va a un oasi a desaparèixer uns instants, ni que sigui del tràfic i del tràfec creixents de la ciutat d'Olot.


 

En el treball de fi de grau em vaig plantejar si era possible una geografia profunda igual com hi ha una ecologia profunda, segons la filosofia d’Arne Naess.

—Com i per què vau pensar a fer un llibre tan complet sobre la Moixina?

Hi conflueixen dues coses: l’una, és el fet que treballo a la Moixina i cada dia hi observo el paisatge; a més a més, jo havia nascut al carrer Fontanella, molt a prop de la Moixina i un cop passaves el riu ja no hi havia res –era terreny verge–, era el meu reducte de petit, on havia après moltes coses sobre les bèsties; l’altra cosa és que vaig estudiar geografia de gran i una de les coses que vaig intentar desenvolupar era i és relacionar-la amb l’ecologia. En el treball de fi de grau em vaig plantejar si era possible una geografia profunda igual com hi ha una ecologia profunda, segons la filosofia d’Arne Naess, per veure si hi havia un mètode més o menys científic per.a la geografia profunda- Ho vaig desenvolupar teòricament.

— I quan va venir la pràctica?

Al cap d’uns anys em vaig plantejar si el que havia desenvolupat en la teoria ho podia portar a la pràctica. Llavors vaig pensar a fer diferents exercicis pràctics, començant per un espai més petit, després un de mitjà i més tard un de més gran. Primer vaig fer el més petit, que va ser el llibre L’hort biològic [Brau, 2020], amb Jesús Vega, on hi ha la pràctica de la percepció d’un micropaisatge, és a dir, treballar un micropaisatge com és un hort i aportar-hi la visió teòrica de la percepció del paisatge: Després, volia fer un espai ja més gros, però de característiques controlades, i com que confluïa el fet que jo estava la Moixina, que hi tenia tanta relació i que ho podia fer, doncs, va sortir la idea del llibre, amb els dos interessos que van confluir en aquest espai.

— I el tercer exercici pràctic quin seria?

Ara em quedarà fer en un futur un espai més gros, que és l’Alta Garrotxa, el meu amor secret. Des de petit hi he voltat molt, la conec molt, i és com la meva amant secreta.

El llibre consta de dues parts: l’una que és l’observació directa i l’altra que és la informació objectiva.

— El llibre s’estructura com un dietari de tot un any. Com vas començar a pensar-lo i a fer-lo?

Entre fa dos i tres anys vag començar a fer-lo sistemàticament. En l’itinerari que faig, una part l’hem de fer per la feina, per a controlar la Moixina, els estanys. Llavors ho vaig plantejar en dues vessants: la primera era fer el seguiment setmanal per anotar la percepció que hi feia –amb la idea que sempre fos el mateix itinerari– i un cop fet això de forma metòdica durant cinquanta-dues setmanes va venir un any més de feina, perquè el llibre consta de dues parts: l’una que és l’observació directa i l’altra que és la informació objectiva, empírica i alhora, també, de recull d’informació d’altres persones que d’alguna manera han viscut la Moixina. Va ser casar el que jo havia vist en cada moment amb el que altra gent havia vist sobre aquell mateix tema, donant-li un contingut científic a través de la recerca, tant de geografia física com de geografia humana. És a dir, el treball de convertir-ho en geografia, que no fos un dietari de passeigs sinó que hi hagués una base informativa amb una metodologia geogràfica correcta. Pràcticament, va ser un any de feina de camp i un any de feina d’ordinador.
 
— A banda, al llibre hi ha més una setantena d’il·lustracions relacionades amb la Mixina: dibuixos, fotografies, pintures…

La idea era que les descripcions que feia s’acompanyessin d’alguna imatge. Per a fer això, vaig comptar amb la col·laboració de la Pilar Ferrés, experta en aquest tema, que em va donar un cop de mà. Em va ajudar a buscar les obres d’art perquè la idea era, també, donar aquesta riquesa de percepció de la Moixina que han tingut els diferents artistes olotins. Penso que hem aconseguit un fet bastant interessant, que és començar amb en Vayreda, en Berga i Boada i acabar amb en Marcel Dalmau o en Lluís Hortalà…, amb la idea de reforçar aquest missatge que el paisatge és fruit d’una interpretació que és individual però que, també, és col·lectiva. El fet que al llibre hi apareguin 232 persones –citades en el text–, és perquè s’entengui que quan parlo d’emoció no és la d’un ésser que viu aïllat del món i hi veu coses, sinó que és un ésser que és herència cultural i històrica que està fet, encara que no se n’adoni, de tot un bagatge que ens envolta, perquè som éssers socials. Una mica s’intenta combatre la visió individualista de la societat burgesa. Percep una persona, però aquesta persona no és un individu aïllat, sinó que és un individu social i el que fa incideix contínuament en el conjunt social.

— Posem-hi un exemple…

En una de les passejades, una dona d’Olot em va dir: “És molt maca la Moxina”. El fet que la Maria –que precisament és la mare del regidor Jordi Güell– digui que és maco no és gest banal…, és transcendent perquè quan diu que “és maco” ho converteix en maco, construeix la bellesa social d’aquest espai.

Aquest era un dels motius. Sempre m’he considerat deutor del meu pare, d’una mirada, no a la natura, sinó a l’entorn que és la que després jo he treballat.

— El llibre el dediqueu al vostre pare, Miquel Macias Traité, com a homenatge al seu mestratge.

El meu pare va morir l’any passat en plena pandèmia i no es va poder fer un comiat com calia. Era una persona molt coneguda a Olot, que havia participat en moltes iniciatives a la ciutat. No el vam poder ni enterrar, perquè vam estar dos o tres mesos que ni sabíem on eren les seves cendres…, una tragèdia. Aquest era un dels motius. Sempre m’he considerat deutor del meu pare, d’una mirada, no a la natura, sinó a l’entorn que és la que després jo he treballat, amb uns conceptes que ell no s’hagués imaginat mai –d’ecologisme, de naturalisme i ara a través de la geografia–, però que al final tots em van aconduir altre cop al mateix: és la mirada, sempre, de curiositat pel que t’envolta, d’admiració i de respecte…, quan ets petit tens la tendència d’agafar les bestioles i ell deia “Deixa-la fer, deixa-la fer, mira-te-la…”. Al final, després d’haver fet, diguéssim, una volta al món ideològica resulta que he tornat a ell: tot era més senzill sense haver de voltar tant. Aquesta era una de les raons de fons de la dedicatòria i l’homenatge; l’altra és que la Moixina és un espai –moilt viscut, també, per ell (s’hi va casar, com es veu en una de les fotos)– on la família Traité havien set els porters dels Vayreda. La dedicatòria també la faig extensible a la seva generació, que va ser molt dura perquè no va tenir infància, van viure la guerra quan els tocava jugar i els va tocar amagar-se, i, després, van viure una dictadura i van optar per prescindir de la política i fer ciutat, per por o pel que sigui, però sí que varen transmetre a la nostra generació tots uns valors i no varen permetre que el franquisme tallés la línia cultural catalana. I per això en aquesta generació els hem d’estar molt agraïts. Sí que és una generació que no es va revoltar, però, en silenci, no es va deixar derrotar. I fent política de ciutat van arribar fins a l’Olot d’ara.

— En relació als Vayreda hi ha una anècdota familiar bastant sucosa, oi?

Sí. Al llibre hi explico que el rebesavi va voler acompanyar tant si com no en Marian Vayreda a la guerra dels carlins per carregar-li l’escopeta, i la vídua li va dedicar el llibre Sang nova (1900) amb la paradoxa que hi deia: "Si tots els amos fossin lo que l'autor d'aquest llibre i tots els llogats lo que tu, encara serien sota la crosta de la terra l'anarquisme sense que les seves arrels en poguessin treure brotada" (i ho explico jo, llibertari convençut!)…
 
— El llibre parla d’una "geografia emocional". Què voleu dir?

La meva visió de la geografia emocional la vinculo a aquella ecologia profunda que proposa que els humans hem de saber mirar com mira una muntanya, és a dir, incorporar les mirades de tots: del grill, del pit-roig, dels arbres, de les gitanes que hi passejaven, dels pagesos… Ressuscitar el subjecte en majúscules després que una geografia molt quantitativa intentés una percepció mancada de subjecte. Als anys seixanta, com a reacció, es desenvolupa una geografia cultural, d’una branca de la qual deriva la geografia emocional, que recupera la percepció d’un subjecte que entén que no hi ha percepció neutra, imparcial, sinó que sempre prové d’un subjecte i d’un col·lectiu que la construeix. Nosaltres mirem la Moixina a través d’una col·lectivitat que ens ha transmès un tipus d’emotivitat, un tipus de sentiments que sents quan ets allà…, i per molt que s’hagi intentat eliminar això, és ineiliminable. La referència a la geografia emotiva per a intentar posar el subjecte en relació amb l’objecte: el subjecte construeix l’objecte i l’objecte construeix el subjecte. La gent tendeix a confondre-ho amb la geografia sentimental, però no és el mateix.

— Com seu us va acudir que els beneficis de la venda del llibre vagin a parar a Càritas Garrotxa?

Ja quan vaig pensar la idea del llibre, un llibre que gairebé és coral, creia que els beneficis que se’n generessin havien de ser per a la ciutat d’Olot. Havent-ne estat regidor, crec que un dels problemes més grans és que no tota la societat està incorporada als estàndards que se li atribueixen a Olot. Vaig buscar alguna entitat que estigués treballant justament per això, i en aquests moments vaig veure que el treball que estan fent dóna una garantia, pels programes que fan, i que s’esqueia molt perquè treballen amb aquesta gent que jo considero que a Olot de vegades ens n’oblidem perquè a Olot “tothom està bé”…, però no és veritat.