21
de maig
del
2019
Actualitzat
el
24
de maig
a les
15:22h
Lluís Riera Callís (1979), es defineix ell mateix com a "precari del Nucli Antic d’Olot". Aquest dijous farà 23 anys que es dedica a la pastisseria. És militant de la CUP i de la CNT. El juliol de 2018 va accedir com a regidor a l'Ajuntament d'Olot –en substitució de Mireia Tresseras, que havia dimitit el càrrec– i l'assemblea de la formació el va triar com a cap de llista d'aquestes eleccions municipals el passat mes de març. El pastisser-poeta ens rep a la xocolateria, amb la "flaire" que la CUP potser podria esdevenir imprescindible en la governabilitat d'Olot.
— En aquests quatre anys de mandat, que és la primera vegada que entràveu a l’Ajuntament d’Olot, com ha estat la vostra experiència tant des del punt de vista de funcionament (diguem-ne que era com estrenar sabates) com pel que fa als assoliments que heu aconseguit?
— A nivell de codi intern, en primer lloc, cal dir que som un grup de persones diverses que venim de treballar des del carrer, des dels moviments socials i l’empoderament popular. Llavors, el fet d’entrar allà dintre, a la gola del llop de la Casa Gran, ens planteja unes altres maneres: un altre discurs, una altra forma d’enfocar i de plantejar les coses, amb unes altres normes, uns altres tempos, unes altres possibilitats. Com a codi intern, doncs, en primer lloc, cal entendre un llenguatge nou, que ja l’intuíem, que ja el sabíem, i, en segon lloc, baixar una mica les coses, perquè tens la sensació que allà dintre hi ha la gran història i aleshores te n’adones que hi ha una part que és una mica opereta, per entendre'ns…„ les coses es mouen entre bambolines, perquè al ple, al qual no assisteix ningú –tret dels mitjans de premsa i algun element extern del propi partit–, reflecteix les coses que ja s’han anat parlant. En aquests sentit, per part meva, una mica decebedor, creia que hi havia més nivell. Per altra banda, a nivell intern ens ha suposat haver-nos de reestructurar, replantejar-nos i crear una sèrie d’eines perquè la institució no se'ns mengés, per a poder mantenir vigents les lluites que calen al carrer, als barris i als moviments socials. Una altra cosa, a nivell de sensació, a mesura que ha anat avançant el mandat, és que s’ha recuperat una mica la part de múscul que ens havia impedit, si més no en primera instància, poder estar a tot arreu al nivell que voldríem, però hem tingut suficient estratègia com per a implementar i donar noves formes i nous espais de treball a nivell de carrer…, per tant, s’ha recuperat el carrer, que en primera instància era una cosa que havíem quedat una mica coixos i, per l’altra banda, hem tingut la capacitat ja no només d’escoltar, no només d’aprendre, sinó de començar a aportar. I resultats d’això, evidents, els tenim.
— Com quins?
— Ara mateix a l’Ajuntament no parlen cinc persones –els cinc portaveus dels grups polítics–, sinó que tots vint-i-un regidors parlen, poc o molt, però tothom parla, Això és una cosa que ha fet la CUP. Una altra cosa que ha fet la CUP ha estat intentar canviar dinàmiques…, és el concepte aquell que “tota la seva vida s’ha fet així”…, molt bé, tota la vida fins ara. I en el moment que les coses canvien, com en aquest cas, ho fan a fi de bé. Per exemple, totes les mesures que s’han fet al bari vell, moltes mesures sobre participació…, i això sense que aquest govern s’ho cregui, però tot i no creure-s’ho ho han hagut de començar a aplicar per a no quedar en evidència i perquè la tendència del futur va cap aquí. L’altra cosa que hem vist que ha estat bastant interessant és que socialment i de forma col·lectiva a nivell de carrer hi ha com una mínima tendència, molt incipient, de tot un grup de persones que no vénen de la militància –a nivell cultural, social– que ara mateix s’acosten una mica a la política de l’Ajuntament i que s’adonen que això ha canviat i que a partir d’aquí cal participar, mullar-se, arremangar-se, ser-hi…, formar part del corpus aquest. O sigui que no hi haurà cap més mandat en la qual la població no participi. És l'última oportunitat que els queda, per entendre'ns, per a fer les coses com s’han fet fins ara: això s’ha acabat. Seguim una mica la idea aquella que el món vell mor i el món nou neix, hi ha algun monstre per aquí entremig, i és quan hi ha aquesta possibilitat de canvi, d’intentar articular una altra manera de fer. I tot això són coses que pensem que en som plenament responsables i en comencem a ser conscients ara, amb la perspectiva del temps i de la distància.
— Durant aquest mandat la CUP ha tingut alts i baixos, amb la substitució de dos regidors per diverses circumstàncies. Com us ha afectat tot plegat?
— El relleu en si s’ha fet bé. Tant en Lluís Rubió com la Mireia Tresserras segueixen col·laborant en diferents nivells d’implicació, ho hem entomat i ho hem gestionat bé, però –siguem sincers i humils, que és com s’ha de ser sempre, sobretot en política– no ho teníem planificat, era un escenari possible, però no ho havíem previst ni planificat suficientment sobre això. De cara a aquest mandat no només ho tenim planificat sinó que ho tenim previst, perquè podem entendre que hi ha situacions familiars, personals, de temps, que poden impedir el mateix nivell de dedicatòria. Entesos. Doncs, adaptem-nos a la realitat que tingui tothom ara i, a partir de diferents coses que puguin haver-hi, planifiquem-ho. A l’inici del mandat sí que va haver un moment en el qual (jo no hi era) el nucli de treball sí que va quedar una mica reduït i això vam intentar revertir-ho. I de fet ho hem revertit perquè durant la segona part del mandat hi ha hagut un grup humà molt més gran amb la comissió institucional que ha acompanyat els regidors i les regidores. Això és molt important i explica una mica com ho hem planificat ara: nosaltres partim de la base que els nostres representants, les persones que es presenten de l’1 al 10, sempre són plantejades de dues en dues, amb què s’evita la solitud del regidor, de la cartera, del coneixement… Si, pel que sigui, hi ha un relleu enmig del mandat –que pot ser-hi perfectament–, que no sigui un problema haver de tornar a aprendre la dinàmica. D’aquesta manera, el regidor o regidora té un acompanyament més profund (més enllà de l’assemblea o del grup), la seva mà dreta, que treballa colze a colze…, i això et dóna una complicitat, una confiança, que no tens mai la solitud, el pànic escènic, o l’estrès de forma individual, perquè com a mínim ho pots compartir. I si hi ha una situació d’aquestes, estàs formant gent políticament i ideològicament per a poder ser substituït en qualsevol moment en qualsevol espai. I això és una musculació a nivell de grup de treball, de grup humà, brutal.
— Què més destacaríeu d’aquest període que ara es clou?
— Una altra cosa a destacar, no tant a nivell intern sinó de l’altre cantó, és que hem tingut la capacitat d’articular una alternativa de discurs en què ens hem vist molt sols. Hem de parlar pel que fa als últims pressupostos que n’hem estat els únics crítics, de principi a final. Realment, qui ha sigut l’oposició? L’oposició real i fictícia a aquest Ajuntament han sigut els tres regidors de la CUP d’Olot. I la resta en alguns moments hi han sigut, però en alguns moments no. Jo vaig fer una metàfora en un ple que vaig dir que cada cop que es parla d’una majoria de regidors d’esquerra moria un gatet i que la ciutat estava plena de rates ja perquè havien mort tots els gats… Ho feia a,b un to cínic i sarcàstic, però, ´s clar, és la realitat.… Hem vist com la vella Convergència (PDECat, JuntsxCat, és igual, el nom no fa la cosa) sempre ha tingut una crossa, sempre ha tingut en qui recolzar per apoder sortir-se amb la seva. I això s’ha acabat. A mesura que avançava el mandat ho han seguit fent cada cop amb més dificultats i s’ha vist que s’estava engrunant aquesta manera de fer i els que ham nata tota la vida se'ls ha acabat. De fet, ja no m’agrada parlar del concepte sociovergència…, m’agrada més potser parlar de qui ha governat la ciutat aquests quaranta anys. Aquest vell bipartidisme ha mort. Visca el multipartidisme, visca el consens, visca el treball des de la base…, i anar a baixar pretensions i entre tots i totes construir Olot, guanyi qui guanyi, amb la capacitat que tingui i a veure fins on arribem.
— Tothom amb qui ha parlat NacióGarrotxa diu que si, que és possible arribar a bastir un govern d’esquerres a Olot. Hi ha algun límit a aquesta possibilitat, alguna línia vermella?
— Anàlisi u: els que han governat els últims quaranta anys, per primera vegada no poden tenir majoria absoluta a nivell individual ni sumant-se entre elles (primera bona notícia) i la segona anàlisi és que hi ha la necessitat imperiosa a nivell històric que aquí hi hagi un altre canvi. I el canvi, en aquest sentit, és un canvi de polítiques, és multipartidista i ha de tenir la capacitat d’entesa i de consens. I això és un element nou. I a poc a poc ja s’ha fet un treball previ en aquest sentit: a nivell humà (que per a mi és el primer nivell) hi ha una capacitat de diàleg i d’entesa que abans no hi era –si més no de parlar mirant-nos els ulls (principi fonamental”– i un cop n’hem parlat la nostra línia vermella són dues: l’una es diu programa i l’altra es diu codi ètic. Fem una altra metàfora (estem poètics, no?): ho plantejo com “la pluja fina”…, plou, pugen les aigües, a veure fins on arriba l’aigua i en funció d’això determinarem el que tinguem capacitat de fer. Entenc i plantejo que hi haurà la possibilitat aquesta i això requerirà per un cantó cintura i per l’altre marge. Cintura i marge en el sentit que tothom hauria de saber adaptar-se a arribar a un mínim d’entesa. Amb un gran gruix de coses crec que ens podem entendre i en altres potser no tant. Nosaltres, com que tenim un programa extens, amb diversitat de propostes, unes molt realitzables a curt termini, altres més a mig termini i altres més utòpiques. però la utopia és el camí. L’important no és l’objectiu on arribar sinó el camí que es fa per arribar-hi. Evidentment, la matemàtica manarà perquè això tingui un tipus de solidesa o una altra. No és el mateix que la CUP tingui tres regidors com fins ara que no pas que en tingui quatre, cinc, o que en tingui sis o set. I això és una possibilitat. Pel que fa als pactes d'esquerres, també hem de definir què és "esquerra", perquè, és clar…, fins i tot el centre és considerat esquerra. El cos teòric pot ser el que és, però més enllà del que defineix, el teu nom i cognom, m'interessa la teva praxi i quan m'expliquis el que fas segurament veurem que d'esquerres hi ha molt pocs regidors i regidores en aquest Ajuntament. I el futur govern no sé si pot ser purament d'esquerres en aquest sentit. No es tracta de ser ultraortodox, però quan veig que uns pressupostos que no són participatius, que no són amb base zero, que són generalistes i que no tenen elements fiscalitzadors a nivell ciutadà ni elements que et poden ajudar a reequilibrar a nivell social i de ciutat, amb la tarifació social progressiva…, si no tens això parlar d'esquerres és un insult.
— Aquest mes de juliol farà un any que vau accedir com a regidor a l’Ajuntament. Com heu viscut aquesta experiència? I com afronteu la possibilitat de tornar-hi a ser?
— En l’anterior mandat se’m va demanar d’anar en un lloc destacat de la llista. Havia de ser pare en aquell moment (i no sabia ben bé què suposava) i vaig intentar que els elements de la llista es moguessin en relació una mica amb això personal. Els insensats em van fer cas i per això vaig anar de cinc i no de dos o de tres. Llavors, tenia un deute amb l’assemblea de ser-hi i em venia molt de gust. Porto militant en moviments socials des dels 14-15 anys (des que vaig entrar a Bloc d’Estudiants Independentistes a l’Institut a segon de BUP) i des de llavors sempre he tingut un compromís polític i social amb aquesta ciutat i amb aquest país. Crec que el meu pas serà una etapa més, més lluïda o menys, amb unes possibilitats o unes altres, però crec que em pertocava ser-hi i ser-hi d’aquesta manera. En primer lloc, doncs, gràcies…, gràcies a un equip humà que ha tingut la deferència o el criteri de plantejar-se i pensar amb mi. Un company de la CUP de Barcelona, Xavier Monge, em va dir: “Ostres, Lluís, acabes d’entrar a l’Ajuntament; sàpigues que els que entren a l’Ajuntament l'últim any de mandat normalment encapçalen les llistes en les següents eleccions”. I li vaig dir: “Em pensava que érem amics, em pensava que no em volies tant de mal”… Bromes a part, tocava ser-hi, tocava seguir, i a mi em venia de gust. A l'assemblea només els vaig demanar una única cosa: que hi hagués equip. Per què? Perquè tinc un fill –està bé, però ens toca encara de fer una sèrie de controls mèdics–, tinc un ofici que és d'horari planificat, un ofici que m'agrada molt (el 23 de maig farà 21 anys que faig de pastisser), i, a part, sóc autònom. Per l'altre cantó, un dels preus, un dels peatges és que tot el que llegeixo, tot el que escric des de fa un any és de contingut polític. També, és un aprenentatge brutal…, és molt interessant per a qualsevol persona que estimi aquesta ciutat poder entrar un temps a una institució per un període de temps concret. Et dóna una perspectiva, un coneixement de la ciutat que anteriorment no tenia. I et dóna coneixement de l'Administració. Has de saber com funciona la bèstia per a transformar-la. Si no saps com és el cor de la bèstia no tens prou elements per a transformar-la, perquè la pots transformar de forma externa i de forma interna. Després hi ha un cos, un equip de tècnics dins l'Ajuntament, que és el corpus christi, i hi ha la directiu política que és la part que pot fer el polític… Una de les necessitats vitals que té l'Ajuntament és que ha de ser un ajuntament del segle XXI; el segle XXI vol dir una pàgina web potent, on puguin entrar i aportar-hi coses en tot moment, que sigui fiscalitzat i gestionat, i després hi ha l'espai de trobada. Molts dels webs municipalitzats estan externalitzats i així estem, tot s'externalitza i et treuen poder. Lo del món vell i lo del món nou que dèiem és això.
Moltes gràcies i molta sort.
— En aquests quatre anys de mandat, que és la primera vegada que entràveu a l’Ajuntament d’Olot, com ha estat la vostra experiència tant des del punt de vista de funcionament (diguem-ne que era com estrenar sabates) com pel que fa als assoliments que heu aconseguit?
— A nivell de codi intern, en primer lloc, cal dir que som un grup de persones diverses que venim de treballar des del carrer, des dels moviments socials i l’empoderament popular. Llavors, el fet d’entrar allà dintre, a la gola del llop de la Casa Gran, ens planteja unes altres maneres: un altre discurs, una altra forma d’enfocar i de plantejar les coses, amb unes altres normes, uns altres tempos, unes altres possibilitats. Com a codi intern, doncs, en primer lloc, cal entendre un llenguatge nou, que ja l’intuíem, que ja el sabíem, i, en segon lloc, baixar una mica les coses, perquè tens la sensació que allà dintre hi ha la gran història i aleshores te n’adones que hi ha una part que és una mica opereta, per entendre'ns…„ les coses es mouen entre bambolines, perquè al ple, al qual no assisteix ningú –tret dels mitjans de premsa i algun element extern del propi partit–, reflecteix les coses que ja s’han anat parlant. En aquests sentit, per part meva, una mica decebedor, creia que hi havia més nivell. Per altra banda, a nivell intern ens ha suposat haver-nos de reestructurar, replantejar-nos i crear una sèrie d’eines perquè la institució no se'ns mengés, per a poder mantenir vigents les lluites que calen al carrer, als barris i als moviments socials. Una altra cosa, a nivell de sensació, a mesura que ha anat avançant el mandat, és que s’ha recuperat una mica la part de múscul que ens havia impedit, si més no en primera instància, poder estar a tot arreu al nivell que voldríem, però hem tingut suficient estratègia com per a implementar i donar noves formes i nous espais de treball a nivell de carrer…, per tant, s’ha recuperat el carrer, que en primera instància era una cosa que havíem quedat una mica coixos i, per l’altra banda, hem tingut la capacitat ja no només d’escoltar, no només d’aprendre, sinó de començar a aportar. I resultats d’això, evidents, els tenim.
— Com quins?
— Ara mateix a l’Ajuntament no parlen cinc persones –els cinc portaveus dels grups polítics–, sinó que tots vint-i-un regidors parlen, poc o molt, però tothom parla, Això és una cosa que ha fet la CUP. Una altra cosa que ha fet la CUP ha estat intentar canviar dinàmiques…, és el concepte aquell que “tota la seva vida s’ha fet així”…, molt bé, tota la vida fins ara. I en el moment que les coses canvien, com en aquest cas, ho fan a fi de bé. Per exemple, totes les mesures que s’han fet al bari vell, moltes mesures sobre participació…, i això sense que aquest govern s’ho cregui, però tot i no creure-s’ho ho han hagut de començar a aplicar per a no quedar en evidència i perquè la tendència del futur va cap aquí. L’altra cosa que hem vist que ha estat bastant interessant és que socialment i de forma col·lectiva a nivell de carrer hi ha com una mínima tendència, molt incipient, de tot un grup de persones que no vénen de la militància –a nivell cultural, social– que ara mateix s’acosten una mica a la política de l’Ajuntament i que s’adonen que això ha canviat i que a partir d’aquí cal participar, mullar-se, arremangar-se, ser-hi…, formar part del corpus aquest. O sigui que no hi haurà cap més mandat en la qual la població no participi. És l'última oportunitat que els queda, per entendre'ns, per a fer les coses com s’han fet fins ara: això s’ha acabat. Seguim una mica la idea aquella que el món vell mor i el món nou neix, hi ha algun monstre per aquí entremig, i és quan hi ha aquesta possibilitat de canvi, d’intentar articular una altra manera de fer. I tot això són coses que pensem que en som plenament responsables i en comencem a ser conscients ara, amb la perspectiva del temps i de la distància.
Un moment de la conversa entre Lluís Riera i NacióGarrotxa a la pastisseria Cacao a la plaça Major d'Olot. Foto: Xavier Borràs.
"Hem tingut la capacitat d’articular una alternativa de discurs en què ens hem vist molt sols"
— Durant aquest mandat la CUP ha tingut alts i baixos, amb la substitució de dos regidors per diverses circumstàncies. Com us ha afectat tot plegat?
— El relleu en si s’ha fet bé. Tant en Lluís Rubió com la Mireia Tresserras segueixen col·laborant en diferents nivells d’implicació, ho hem entomat i ho hem gestionat bé, però –siguem sincers i humils, que és com s’ha de ser sempre, sobretot en política– no ho teníem planificat, era un escenari possible, però no ho havíem previst ni planificat suficientment sobre això. De cara a aquest mandat no només ho tenim planificat sinó que ho tenim previst, perquè podem entendre que hi ha situacions familiars, personals, de temps, que poden impedir el mateix nivell de dedicatòria. Entesos. Doncs, adaptem-nos a la realitat que tingui tothom ara i, a partir de diferents coses que puguin haver-hi, planifiquem-ho. A l’inici del mandat sí que va haver un moment en el qual (jo no hi era) el nucli de treball sí que va quedar una mica reduït i això vam intentar revertir-ho. I de fet ho hem revertit perquè durant la segona part del mandat hi ha hagut un grup humà molt més gran amb la comissió institucional que ha acompanyat els regidors i les regidores. Això és molt important i explica una mica com ho hem planificat ara: nosaltres partim de la base que els nostres representants, les persones que es presenten de l’1 al 10, sempre són plantejades de dues en dues, amb què s’evita la solitud del regidor, de la cartera, del coneixement… Si, pel que sigui, hi ha un relleu enmig del mandat –que pot ser-hi perfectament–, que no sigui un problema haver de tornar a aprendre la dinàmica. D’aquesta manera, el regidor o regidora té un acompanyament més profund (més enllà de l’assemblea o del grup), la seva mà dreta, que treballa colze a colze…, i això et dóna una complicitat, una confiança, que no tens mai la solitud, el pànic escènic, o l’estrès de forma individual, perquè com a mínim ho pots compartir. I si hi ha una situació d’aquestes, estàs formant gent políticament i ideològicament per a poder ser substituït en qualsevol moment en qualsevol espai. I això és una musculació a nivell de grup de treball, de grup humà, brutal.
— Què més destacaríeu d’aquest període que ara es clou?
— Una altra cosa a destacar, no tant a nivell intern sinó de l’altre cantó, és que hem tingut la capacitat d’articular una alternativa de discurs en què ens hem vist molt sols. Hem de parlar pel que fa als últims pressupostos que n’hem estat els únics crítics, de principi a final. Realment, qui ha sigut l’oposició? L’oposició real i fictícia a aquest Ajuntament han sigut els tres regidors de la CUP d’Olot. I la resta en alguns moments hi han sigut, però en alguns moments no. Jo vaig fer una metàfora en un ple que vaig dir que cada cop que es parla d’una majoria de regidors d’esquerra moria un gatet i que la ciutat estava plena de rates ja perquè havien mort tots els gats… Ho feia a,b un to cínic i sarcàstic, però, ´s clar, és la realitat.… Hem vist com la vella Convergència (PDECat, JuntsxCat, és igual, el nom no fa la cosa) sempre ha tingut una crossa, sempre ha tingut en qui recolzar per apoder sortir-se amb la seva. I això s’ha acabat. A mesura que avançava el mandat ho han seguit fent cada cop amb més dificultats i s’ha vist que s’estava engrunant aquesta manera de fer i els que ham nata tota la vida se'ls ha acabat. De fet, ja no m’agrada parlar del concepte sociovergència…, m’agrada més potser parlar de qui ha governat la ciutat aquests quaranta anys. Aquest vell bipartidisme ha mort. Visca el multipartidisme, visca el consens, visca el treball des de la base…, i anar a baixar pretensions i entre tots i totes construir Olot, guanyi qui guanyi, amb la capacitat que tingui i a veure fins on arribem.
Lluís Riera afirma que les dues línies vermelles de la CUP tenen nom: programa i codi ètic. Foto: Martí Albesa.
— Tothom amb qui ha parlat NacióGarrotxa diu que si, que és possible arribar a bastir un govern d’esquerres a Olot. Hi ha algun límit a aquesta possibilitat, alguna línia vermella?
— Anàlisi u: els que han governat els últims quaranta anys, per primera vegada no poden tenir majoria absoluta a nivell individual ni sumant-se entre elles (primera bona notícia) i la segona anàlisi és que hi ha la necessitat imperiosa a nivell històric que aquí hi hagi un altre canvi. I el canvi, en aquest sentit, és un canvi de polítiques, és multipartidista i ha de tenir la capacitat d’entesa i de consens. I això és un element nou. I a poc a poc ja s’ha fet un treball previ en aquest sentit: a nivell humà (que per a mi és el primer nivell) hi ha una capacitat de diàleg i d’entesa que abans no hi era –si més no de parlar mirant-nos els ulls (principi fonamental”– i un cop n’hem parlat la nostra línia vermella són dues: l’una es diu programa i l’altra es diu codi ètic. Fem una altra metàfora (estem poètics, no?): ho plantejo com “la pluja fina”…, plou, pugen les aigües, a veure fins on arriba l’aigua i en funció d’això determinarem el que tinguem capacitat de fer. Entenc i plantejo que hi haurà la possibilitat aquesta i això requerirà per un cantó cintura i per l’altre marge. Cintura i marge en el sentit que tothom hauria de saber adaptar-se a arribar a un mínim d’entesa. Amb un gran gruix de coses crec que ens podem entendre i en altres potser no tant. Nosaltres, com que tenim un programa extens, amb diversitat de propostes, unes molt realitzables a curt termini, altres més a mig termini i altres més utòpiques. però la utopia és el camí. L’important no és l’objectiu on arribar sinó el camí que es fa per arribar-hi. Evidentment, la matemàtica manarà perquè això tingui un tipus de solidesa o una altra. No és el mateix que la CUP tingui tres regidors com fins ara que no pas que en tingui quatre, cinc, o que en tingui sis o set. I això és una possibilitat. Pel que fa als pactes d'esquerres, també hem de definir què és "esquerra", perquè, és clar…, fins i tot el centre és considerat esquerra. El cos teòric pot ser el que és, però més enllà del que defineix, el teu nom i cognom, m'interessa la teva praxi i quan m'expliquis el que fas segurament veurem que d'esquerres hi ha molt pocs regidors i regidores en aquest Ajuntament. I el futur govern no sé si pot ser purament d'esquerres en aquest sentit. No es tracta de ser ultraortodox, però quan veig que uns pressupostos que no són participatius, que no són amb base zero, que són generalistes i que no tenen elements fiscalitzadors a nivell ciutadà ni elements que et poden ajudar a reequilibrar a nivell social i de ciutat, amb la tarifació social progressiva…, si no tens això parlar d'esquerres és un insult.
"Has de saber com funciona la bèstia per a transformar-la. Si no saps com és el cor de la bèstia no tens prou elements per a transformar-la"
— Aquest mes de juliol farà un any que vau accedir com a regidor a l’Ajuntament. Com heu viscut aquesta experiència? I com afronteu la possibilitat de tornar-hi a ser?
— En l’anterior mandat se’m va demanar d’anar en un lloc destacat de la llista. Havia de ser pare en aquell moment (i no sabia ben bé què suposava) i vaig intentar que els elements de la llista es moguessin en relació una mica amb això personal. Els insensats em van fer cas i per això vaig anar de cinc i no de dos o de tres. Llavors, tenia un deute amb l’assemblea de ser-hi i em venia molt de gust. Porto militant en moviments socials des dels 14-15 anys (des que vaig entrar a Bloc d’Estudiants Independentistes a l’Institut a segon de BUP) i des de llavors sempre he tingut un compromís polític i social amb aquesta ciutat i amb aquest país. Crec que el meu pas serà una etapa més, més lluïda o menys, amb unes possibilitats o unes altres, però crec que em pertocava ser-hi i ser-hi d’aquesta manera. En primer lloc, doncs, gràcies…, gràcies a un equip humà que ha tingut la deferència o el criteri de plantejar-se i pensar amb mi. Un company de la CUP de Barcelona, Xavier Monge, em va dir: “Ostres, Lluís, acabes d’entrar a l’Ajuntament; sàpigues que els que entren a l’Ajuntament l'últim any de mandat normalment encapçalen les llistes en les següents eleccions”. I li vaig dir: “Em pensava que érem amics, em pensava que no em volies tant de mal”… Bromes a part, tocava ser-hi, tocava seguir, i a mi em venia de gust. A l'assemblea només els vaig demanar una única cosa: que hi hagués equip. Per què? Perquè tinc un fill –està bé, però ens toca encara de fer una sèrie de controls mèdics–, tinc un ofici que és d'horari planificat, un ofici que m'agrada molt (el 23 de maig farà 21 anys que faig de pastisser), i, a part, sóc autònom. Per l'altre cantó, un dels preus, un dels peatges és que tot el que llegeixo, tot el que escric des de fa un any és de contingut polític. També, és un aprenentatge brutal…, és molt interessant per a qualsevol persona que estimi aquesta ciutat poder entrar un temps a una institució per un període de temps concret. Et dóna una perspectiva, un coneixement de la ciutat que anteriorment no tenia. I et dóna coneixement de l'Administració. Has de saber com funciona la bèstia per a transformar-la. Si no saps com és el cor de la bèstia no tens prou elements per a transformar-la, perquè la pots transformar de forma externa i de forma interna. Després hi ha un cos, un equip de tècnics dins l'Ajuntament, que és el corpus christi, i hi ha la directiu política que és la part que pot fer el polític… Una de les necessitats vitals que té l'Ajuntament és que ha de ser un ajuntament del segle XXI; el segle XXI vol dir una pàgina web potent, on puguin entrar i aportar-hi coses en tot moment, que sigui fiscalitzat i gestionat, i després hi ha l'espai de trobada. Molts dels webs municipalitzats estan externalitzats i així estem, tot s'externalitza i et treuen poder. Lo del món vell i lo del món nou que dèiem és això.
Moltes gràcies i molta sort.
| LLUÍS RIERA CALLÍS | CUP OLOT |
|---|
L'olotí Lluís Riera va participar en la creació de Tràmec (Xarxa de Productors Agroecològics de la Garrotxa) i també va ser membre del BEI, la CEPC, Maulets i el Casal independentista de la Garrotxa. El juliol de 2018 va accedir com a regidor a l'Ajuntament d'Olot –en substitució de Mireia Tresseras, que havia dimitit el càrrec– i l'assemblea de la formació el va triar com a cap de llista d'aquestes eleccions municipals el passat mes de març. Se'l coneix, és clar, com a pastisser del Cacao de la plaça Major –n'és la cinquena generació familiar i són cèlebres les deu trencades de mona per als qui no tenen padrins–, però també com a poeta i escriptor, no endebades ha publicat, entre d'altres, Cacáhuatl. 51 dolços poemes de xocolata amarga, El lladre de mitjons i Quiròfan (1) per a daltònics. |