30
de març
del
2019
Actualitzat
el
01
d'abril
a les
9:36h
Migdia assolellat a la terrassa-jardí del bar Líquid d'Olot, on la nostra poesia andalusina s'ha fet present per reivindicar-se en la tradició poètica catalana. De la mà del comissari del festival literari Olot-Girona, Manuel Forcano, l'hora del Ver-MOT ha esdevingut una pacífica batalla literària entre la doctora en Filologia Semítica, la torellonenca Margarida Castells (1962), i els poetes Jaume Pont (Lleida, 1947) i Josep Piera (Gandia, 1947).
Forcano, que quasi com tota la resta de ponent s'ha hagut de cofar el cap amb una gorra –el darrers sol marcenc era de justícia– ha esta ben clar des de l'inici, quan ha explicat que quan les directores del festival li van proposar de comissariar-lo els va fer avinent que essent l'esdeveniment literari exclusivament entorn la literatura en prosa, ell, com a poeta, només els demanava de poder fer un acte sobre poesia, i cap altre no era més adequat que el de la quasi desconeguda poesia anadalusina que durant quatre segles es va conrear en les terres que durant el segle XIII va conquerir el rei En Jaume.
La mètrica i els ritmes de la poesia aràbiga amaren els territoris occidentals sota l'ègida musulmana amb formes d'origen oriental, d'Alzira, Tortosa i Lleida a Bagdad o el Caire. Es tracta, doncs, segons Manuel Forcano, de fer tornar aquesta tradició oblidada, i per això ningú millor que els autors avui convidats.
D'entrada, Margarida Castells, coautora de Perles de la nit. Poetes andalusines (Adesiara, 2013), ha contat que aquest llibre –on es recullen poesies de 26 dones poetes– va sorgir, en primer terme, d'una conferència que li van encarregar de fer l'any 2000, i que no seria fins dotze anys després que, gràcies a la insistència de la poeta, escriptora i traductora valenciana Encara Sant-Celoni. Per a la torellonenca, és prou clar que costa de fer entendre que aquesta poesia també "és nostra" i advoca perquè se n'introdueixi el coneixement en l'ensenyament. Castells també ha posat a la palestra que les dones restaven en un paper secundari i per això només se'n serven fragments esparsos. "L'elit cultural afí al poder era formada per homes que garebellaven un cànon literari masculí", ha aclarit.
Els temes d'aquestes poesies fetes per dones –la majoria de classe aristocràtica, però en certa forma rebels al seu temps– eren de tota mena, fins i tot conreant la sàtira com el cas de Wal·lada Bint Almútsakfi que després de deixar una relació amorosa li va escriure al seu amant:
Sàtira contra Ibn Zaydun
De malnom et diuen l’hexàgon,
mai de la vida te’l trauràs.
Ets banyut, cabró, sodomita,
fornicari, marica i lladre!
El poeta de la Safor, Josep Piera (premi Carles Riba el 1979), com a assagista ha publicat El paradís de les paraules (1995), dedicat als poetes andalusins, el versos dels quals considera tant pròxims com els d'Ausiàs Marc o Jordi de Sant Jordi, "per cert, fill de moros". Per a l'autor del popular El llibre daurat. La història de la paella com no s’ha contat mai (2018), aquests poetes andalusins li recorden "una cultura literària derrotada per la història" sense la qual no podem entendre la nostra Edat Mitjana, junt amb la contribució dels jueus.
Piera descobreix en aquests versos un jardí de paraules, un món mític fet de silencis que tornen a tenir veu gràcies a ell en una indagació i descoberta constants, "on els cossos són jardins i els jardins són cossos". Amb aquests poetes, segons Piera, "la realitat es fa poètica", encara més si viatges a Marràqueix i observes com cauen a terra les flors de l'albercoquer i t'adones que a casa teva cauen de la mateixa manera.
.jpg)
El poeta i crític literari Jaume Pont s'acosta a la poesia andalusina des de la més absoluta i sorprenent immersió amb Llibre de la Frontera (2000), partint de la base que "si no trobes res, t'ho inventes", amb què el volum és una antologia apòcrifa de de 14 poetes inventats que suposadament van viure a l'Azeitun (terra d'oliveres) de l'avui districte de Lleida els segles X, Xi i XII. El suposat manuscrit que un professor egipci troba rere un tractat de dolços i pastissos (un homentge a J. V. Foix), li serveix a Pont per a treballar tots els registres i gèneres de la poesia andalusina des de la "frontera", que per a Josep Piera és "un paisatge gens allunyat del que vivim, exprimit amb una llengua derrotada a punt de ser extingida".
En la conversa s'ha rememorat una proposta de l'enyorat editor, Josep Maria Castellet, que als inicis de la incursió catalana en la poesia andalusina hi va veure un pont entre els primers joves marroquins que acabaven d'arribar a aquesta banda de la Mediterrània i nosaltres mateixos, per manera que se'ls podia fer entendre que es podien integrar a una cultura que, també, era la seva. Per això, ha dit Jaume Pont, "tornar a casa té tot el sentit…, les cultures o són mestisses, impures, o no són: l'alteritat és el principi noble de la cultura".
Per a Piera, la literatura parla amb la raó i el cos i cal reviure-la i fer-la pròpia com una cosa viva que ens permet imaginar mons. "Beure vi és com llegir poesia", ha reblat, mentre els atents espectadors feien l'últim glop en aquest Ver-MOT literari i aplaudien les intervencions.
Més Festival MOT
El Festival MOT d'enguany, que es va iniciar a Olot aquest passat dijous amb la mar Mediterrània com a rerefons d'unió de la lliure expressió i de les atàviques relacions i mestissatges de les nostres cultures obertes, continuarà fins aquest diumenge a la capital de la Garrotxa i reviurà a Girona del 4 al 6 d'abril amb forces i autors renovats en una edició que torna a ser seguida, sentida i de multituds no massificades –sortosament.
Forcano, que quasi com tota la resta de ponent s'ha hagut de cofar el cap amb una gorra –el darrers sol marcenc era de justícia– ha esta ben clar des de l'inici, quan ha explicat que quan les directores del festival li van proposar de comissariar-lo els va fer avinent que essent l'esdeveniment literari exclusivament entorn la literatura en prosa, ell, com a poeta, només els demanava de poder fer un acte sobre poesia, i cap altre no era més adequat que el de la quasi desconeguda poesia anadalusina que durant quatre segles es va conrear en les terres que durant el segle XIII va conquerir el rei En Jaume.
La mètrica i els ritmes de la poesia aràbiga amaren els territoris occidentals sota l'ègida musulmana amb formes d'origen oriental, d'Alzira, Tortosa i Lleida a Bagdad o el Caire. Es tracta, doncs, segons Manuel Forcano, de fer tornar aquesta tradició oblidada, i per això ningú millor que els autors avui convidats.
El públic escolta atentament la torellonenca Margarida Castells. Foto: Martí Albesa.
D'entrada, Margarida Castells, coautora de Perles de la nit. Poetes andalusines (Adesiara, 2013), ha contat que aquest llibre –on es recullen poesies de 26 dones poetes– va sorgir, en primer terme, d'una conferència que li van encarregar de fer l'any 2000, i que no seria fins dotze anys després que, gràcies a la insistència de la poeta, escriptora i traductora valenciana Encara Sant-Celoni. Per a la torellonenca, és prou clar que costa de fer entendre que aquesta poesia també "és nostra" i advoca perquè se n'introdueixi el coneixement en l'ensenyament. Castells també ha posat a la palestra que les dones restaven en un paper secundari i per això només se'n serven fragments esparsos. "L'elit cultural afí al poder era formada per homes que garebellaven un cànon literari masculí", ha aclarit.
Els temes d'aquestes poesies fetes per dones –la majoria de classe aristocràtica, però en certa forma rebels al seu temps– eren de tota mena, fins i tot conreant la sàtira com el cas de Wal·lada Bint Almútsakfi que després de deixar una relació amorosa li va escriure al seu amant:
Sàtira contra Ibn Zaydun
De malnom et diuen l’hexàgon,
mai de la vida te’l trauràs.
Ets banyut, cabró, sodomita,
fornicari, marica i lladre!
El poeta valencià Josep Piera. Foto: Martí Albesa.
El poeta de la Safor, Josep Piera (premi Carles Riba el 1979), com a assagista ha publicat El paradís de les paraules (1995), dedicat als poetes andalusins, el versos dels quals considera tant pròxims com els d'Ausiàs Marc o Jordi de Sant Jordi, "per cert, fill de moros". Per a l'autor del popular El llibre daurat. La història de la paella com no s’ha contat mai (2018), aquests poetes andalusins li recorden "una cultura literària derrotada per la història" sense la qual no podem entendre la nostra Edat Mitjana, junt amb la contribució dels jueus.
Piera descobreix en aquests versos un jardí de paraules, un món mític fet de silencis que tornen a tenir veu gràcies a ell en una indagació i descoberta constants, "on els cossos són jardins i els jardins són cossos". Amb aquests poetes, segons Piera, "la realitat es fa poètica", encara més si viatges a Marràqueix i observes com cauen a terra les flors de l'albercoquer i t'adones que a casa teva cauen de la mateixa manera.
Jaume Pont ha explicat els detalls del seu llibre «El paradís de les paraules». Foto: Martí Albesa.
El poeta i crític literari Jaume Pont s'acosta a la poesia andalusina des de la més absoluta i sorprenent immersió amb Llibre de la Frontera (2000), partint de la base que "si no trobes res, t'ho inventes", amb què el volum és una antologia apòcrifa de de 14 poetes inventats que suposadament van viure a l'Azeitun (terra d'oliveres) de l'avui districte de Lleida els segles X, Xi i XII. El suposat manuscrit que un professor egipci troba rere un tractat de dolços i pastissos (un homentge a J. V. Foix), li serveix a Pont per a treballar tots els registres i gèneres de la poesia andalusina des de la "frontera", que per a Josep Piera és "un paisatge gens allunyat del que vivim, exprimit amb una llengua derrotada a punt de ser extingida".
En la conversa s'ha rememorat una proposta de l'enyorat editor, Josep Maria Castellet, que als inicis de la incursió catalana en la poesia andalusina hi va veure un pont entre els primers joves marroquins que acabaven d'arribar a aquesta banda de la Mediterrània i nosaltres mateixos, per manera que se'ls podia fer entendre que es podien integrar a una cultura que, també, era la seva. Per això, ha dit Jaume Pont, "tornar a casa té tot el sentit…, les cultures o són mestisses, impures, o no són: l'alteritat és el principi noble de la cultura".
Per a Piera, la literatura parla amb la raó i el cos i cal reviure-la i fer-la pròpia com una cosa viva que ens permet imaginar mons. "Beure vi és com llegir poesia", ha reblat, mentre els atents espectadors feien l'últim glop en aquest Ver-MOT literari i aplaudien les intervencions.
Més Festival MOT
El Festival MOT d'enguany, que es va iniciar a Olot aquest passat dijous amb la mar Mediterrània com a rerefons d'unió de la lliure expressió i de les atàviques relacions i mestissatges de les nostres cultures obertes, continuarà fins aquest diumenge a la capital de la Garrotxa i reviurà a Girona del 4 al 6 d'abril amb forces i autors renovats en una edició que torna a ser seguida, sentida i de multituds no massificades –sortosament.