Mor Clapera Mayà, un dels darrers paisatgistes de l'Escola d'Olot

El pintor, nat a Olot el 1929, es va iniciar de ben jove al món de la pintura a l'Escola de Belles Arts de la capital garrotxina i va evolucionar fins a l'abstracció surrealista, passant per l'expressionisme, el fauvisme i el cubisme

«Les perdius», obra olotina de Clapera Mayà de l'any 1972.
«Les perdius», obra olotina de Clapera Mayà de l'any 1972. | Arxiu.
Redacció
17 de gener del 2018
Actualitzat a les 17:03h
La pintura olotina avui està de dol. A l'edat de 88 anys ha mort Joan Clapera Mayà, un dels darrers representants del paisatgisme de l'Escola d'Olot a través, especialment, dels seus pallers, i un dels màxims exponents de l’art olotí durant el segle XX.

Clapera va néixer a Olot el 1929. Entre els dotze i els disset anys d'edat va ser alumne de l'Escola de Belles Arts d'Olot, però per motius familiars va haver d'abandonar els estudis artístics per espai d'uns quants anys. El 1953 va reingressar en l'esmentada Escola i va ampliar la seva formació en dibuix, pintura, gravat i esmalt sota el mestratge de Martí Casadevall i Pere Gussinyé. Cap a 1952 es va integrar en el grup Cràter d'Art.

Després de participar en diversos concursos, va celebrar la seva primera exposició individual el 1961. Va ser en aquesta època quan, entre altres distincions, va obtenir dues medalles de plata de la Diputació de Girona corresponents als anys 1959-1964. Cap a 1967 va realitzar un llarg viatge, d'estudi i treball al mateix temps, que el portaria a recórrer França, Bèlgica, Països Baixos, Alemanya i Gran Bretanya. De fet, mentre no hi ha cap referència a la Viquipèdia catalana, sí que en trobem una en alemany.

En la seva evolució artística la crítica ha distingit diverses etapes dins d'un estil essencialment expressionista. Durant la totalitat dels anys seixanta la seva pintura era pràcticament cubista per la seva estructura i propera al fauvisme pel seu tractament del color; després, a partir de 1970, va anar desapareixent la preocupació constructivista i, després d'envoltar la frontera de l'abstracció, va derivar cap al surrealisme. El paisatge, eix central de la seva temàtica, no era per a ell una simple realitat objectiva, sinó alguna cosa amb vida pròpia que l'artista ha de recrear segons la seva intuïció i sensibilitat.

 
Arxivat a