15
de juny
del
2017
Actualitzat
el
16
de juny
a les
8:56h
Caure i aixecar-se. Aquesta és la màxima de Pau Martin, olotí de 24 anys, que després d’un accident de cotxe veu com el tennis li ha donat la força per seguir endavant en el dia a dia. Sis anys després de perdre la mobilitat a les cames, en Pau veu com agafar la raqueta cada matí, entrenar damunt la pista i superar la xarxa a cada punt és tot el que necessita. Ell ho va tenir molt clar, fer esport havia d’omplir un buit molt gran, i així va ser.
Mai abans havia agafat una raqueta, entrenat damunt una pista o superat la xarxa a cada punt, però el tennis el va captivar i ajudar a ser qui és ara: un tennista. En Pau veu l’oportunitat de créixer en un esport que va començar a practicar fa només dos anys i en el qual vol dedicar-se. Actualment, tres dies a la setmana es desplaça a Sabadell per entrenar per als campionats anuals: aquest 2017 disputarà sis competicions que el faran viatjar a Lleida, Logronyo o València.
Aquest cap de setmana, però, l’esportista olotí viu una cita especial. Ell i quinze tenistes més disputen una nova edició de l’Open Santi Silvas que organitza la Fundació Tommy Robredo a Olot. En Pau juga a casa, moment per què els amics i familiars puguin veure’l fer allò que més li agrada. Aquesta serà la segona participació de l’olotí a les pistes del Club Natació Olot i sap molt bé que no serà l’última.
En una entrevista a NacióGarrotxa, Pau Martín repassa tot allò que li aporta un esport que desconeixia, però que ara és mitja vida. Aconseguir que la gent vegi un partit de tennis sense veure la cadira de rodes o valorar la seva modalitat com qualsevol altre dins el món del tenis, són objectius pels quals el tenista olotí no deixarà de lluitar, sense deixar de banda altres passions com el vòlei o el futbol, passions que no hi entenen d’accidents.
- Com arribes al torneig?
- Fa més o menys un any vaig començar a entrenar a Sabadell tres dies a la setmana, de manera més seriosa. L’any passat portava només tres mesos entrenant quan vaig participar per primera vegada a l’Open Santi Silvas. Era el meu primer torneig, el meu primer partit, i estava molt nerviós. Aquest any he estat entrenant més, he anat a més tornejos. La intenció és jugar el màxim de partits que pugui i seguir aprenent.
- Et dediques principalment al tennis?
- Fa un any i mig vaig acabar els estudis. Vaig estudiar un grau superior d’administració i finances i un màster de comerç electrònic. Després quan vaig començar a entrenar a Sabadell vaig centrar-me amb el tennis.
- La teva vida gira al voltant de l’esport.
- Completament. Quan vaig sortir de l’Institut Guttmann, el que vaig tenir més clar era que havia de fer alguna cosa d’esport. Vaig tenir la possibilitat de començar a practicar el tennis gràcies a la fundació d’en Tommy Robredo i vaig dir que sí de seguida. Gràcies a l’esport podia desconnectar. Abans de tenir l’accident havia jugat a vòlei i futbol, tenia molt clar que havia de fer alguna cosa.
- Com el vas conèixer el tennis?
- A la Gutman, cada setmana venien entrenadors de diferents esports i ens ensenyaven com funcionava cada modalitat. Em va agradar el tennis, després en Tommy Robredo es va posar en contacte amb mi.
- Per què el tennis?
- Vaig provar el bàsquet, però mai m’ha agradat, també el tir amb arc i el rugbi. Però a mi m’agradava molt el futbol. Des que vaig tenir l’accident, el fet de no poder practicar-lo em va fer replantejar que havia de fer alguna altra cosa, però no sabia què. Quan vaig començar el tennis i vaig veure que millorava dia rere dia em va acabar agradant. Ara mateix, el tennis és la meva vida.
- Abans hi havies jugat?
- Mai. Havia jugat amb els amics durant l’estiu, però molt poca cosa.
- Com t’adaptes?
- Al principi és difícil. El primer dia veus que has d’agafar una altra cadira, t’has de moure, és complicat... però a mesura que vas entrenant tot és més fàcil. Em costa el mateix fer esport a mi que a la gent normal.
- Què és el que et va costar més aprendre quan comences a jugar a tennis?
- Sobretot, moure’m amb la cadira. Encara em costa ara. Si no et mous bé per la pista, toques una pilota i ja no en toques cap més.
- T’has notat una evolució?
- Era molt aprenent, em costava molt. Tot aquest últim any que he entrenat més seriosament, he notat millores en la mobilitat, a l’hora de no fallar tantes pilotes i, sobretot, tenir més cap, ja que en el tennis és molt important no marxar del partit. Recordo que als primers enfrontaments que vaig jugar l’any passat a l’Open Santi Silvas, el cap marxava allà on volia. Ara, estic més centrat en allò que he de fer cada moment i tenir la ment a la pista. En tennis, si desconnectes, se t’ha acabat el partit.
- Vas començar sent una afició, ara creus que t’hi pots dedicar?
- És complicat dedicar-te a un esport per a gent amb discapacitat, però el meu objectiu és poder viure d’això i espero que en un futur pugui fer-ho. Hauré d’entrenar més, viatjar més i trobar alguna marca publicitària.
- Com us ho feu per jugar a tennis en cadira de rodes?
- Igual que en Rafa Nadal o qualsevol esportista més, l’únic que nosaltres anem en cadira de rodes, res més. En Nadal, per aconseguir el que ha aconseguit, ha d’entrenar cada dia, nosaltres hem de fer el mateix. L’únic que ell juga a tennis a peu i nosaltres en cadira.
- Cal evitar comparacions entre modalitats?
- Sí, perquè molts diuen “mira aquests que no poden caminar, fan tennis”. Nosaltres volem que ens vegin com a tenistes que juguem a tennis amb una cadira, res més lluny, ens considerem igual que altres tennistes.
- L’Open Santi Silvas és una oportunitat per tu?
- He anat a diferents tornejos aquest any i jugar a casa és més especial, ja que poden venir amics, família i fa il·lusió veure la gent que t’estimes a la grada. Però també hi ha nervis i més pressió...
- A casa et veu tothom, però a fora no et veu ningú. Fa falta més ressò?
- No fan partits per la tele. En Nadal el pots veure a tot arreu. Aniria molt bé que la gent pogués veure com juguem, no només des de la grada sinó també per la televisió.
- Quants tornejos has fet aquest any?
- L’any passat en vaig fer quatre i aquest any, de moment, en faré sis. L’Open Santi Silvas és el segon d’aquest 2017. Fa un mes vaig anar a València i la setmana que ve aniré a Logronyo, el juliol a Lleida i Miranda de Ebro, i el setembre a Albacete.
- Com ha anat fins ara?
- He aconseguit guanyar el meu primer partit i sentir-me molt millor. He aconseguit estar tot un partit amb el cap dins la pista i no donar-li moltes voltes quan fallo un punt. He après que si fallo un punt, he d’anar per al següent. He notat, també, una millora a l’hora de moure’m i tornar més pilotes.
- Ara comentaves que és molt important tenir el cap fred. Per què tries un esport individual?
- Mai havia fet un esport individual i tampoc és que els prefereixi per damunt dels esports en grup. En equip he provat bàsquet i vòlei, i cap m’agrada com el tennis.
- Què et dona el tennis?
- Em dona molta vida. Quan vaig tenir l’accident va ser molt dur, vaig passar de jugar a futbol a no caminar i no tocar mai més una pilota amb els peus. El fet de pensar que no podria jugar més a futbol em va obligar a replantejar com podia omplir aquest forat, i amb el tennis ho he aconseguit. Fer esport, poder competir, viatjar, conèixer gent... El tennis em dona vida.
- El tennis ha pogut tapar completament el buit que et va deixar el futbol?
- Sí, encara que no deixo de veure futbol per la televisió o anar al camp de l’Olot a veure partits. Personalment, com a esport el tennis m’ha omplert molt.
- El vòlei, però, no has deixat de viure’l de ben a prop.
- Abans de l’accident, vaig jugar 10 anys a vòlei, després ho vaig deixar per anar a jugar a futbol. Ara el meu cosí, que és un dels responsables del vòlei de la ciutat, em va demanar que l’ajudés fent de segon entrenador seu. Estic molt content d’estar dins el món del vòlei perquè feia molts anys que no anava al pavelló i no veia un partit. El que no tinc amb el tennis com a equip, ho tinc amb el vòlei.
- Com es porta això de ser segon entrenador del teu cosí?
- Bé, ell és qui té més experiència i porta tota la vida amb el vòlei. Ara jo estic aprenent perquè feia molt que no veia vòlei. L’ajudo en la planificació de la temporada i els entrenaments. Molts dels desplaçaments on ell no pot anar, jo porto l’equip.
- Suposo que recomanaries fer esport a tothom que s’ha trobat en la teva situació.
- El tennis va ser molt important per mi quan vaig sortir de la Guttmann. Recomanaria practicar un esport a tota la gent que passa d’una vida normal a tenir una discapacitat. Hi ha mil modalitats que podem fer les persones que anem en cadira de rodes, ho podem fer pràcticament tot. Fer esport i poder desconnectar és essencial, per mi ha estat el més important després de l’accident.
- Abans deies que el tennis t’ha donat vida.
- Molta. Quan estava a la Guttmann, estava totalment enfonsat. Quan surts d’allà i vas a casa, el dia a dia és difícil. Poder-te desfogar o estar amb altra gent, per mi ho ha estat tot.
Mai abans havia agafat una raqueta, entrenat damunt una pista o superat la xarxa a cada punt, però el tennis el va captivar i ajudar a ser qui és ara: un tennista. En Pau veu l’oportunitat de créixer en un esport que va començar a practicar fa només dos anys i en el qual vol dedicar-se. Actualment, tres dies a la setmana es desplaça a Sabadell per entrenar per als campionats anuals: aquest 2017 disputarà sis competicions que el faran viatjar a Lleida, Logronyo o València.
Aquest cap de setmana, però, l’esportista olotí viu una cita especial. Ell i quinze tenistes més disputen una nova edició de l’Open Santi Silvas que organitza la Fundació Tommy Robredo a Olot. En Pau juga a casa, moment per què els amics i familiars puguin veure’l fer allò que més li agrada. Aquesta serà la segona participació de l’olotí a les pistes del Club Natació Olot i sap molt bé que no serà l’última.
En una entrevista a NacióGarrotxa, Pau Martín repassa tot allò que li aporta un esport que desconeixia, però que ara és mitja vida. Aconseguir que la gent vegi un partit de tennis sense veure la cadira de rodes o valorar la seva modalitat com qualsevol altre dins el món del tenis, són objectius pels quals el tenista olotí no deixarà de lluitar, sense deixar de banda altres passions com el vòlei o el futbol, passions que no hi entenen d’accidents.
- Com arribes al torneig?
- Fa més o menys un any vaig començar a entrenar a Sabadell tres dies a la setmana, de manera més seriosa. L’any passat portava només tres mesos entrenant quan vaig participar per primera vegada a l’Open Santi Silvas. Era el meu primer torneig, el meu primer partit, i estava molt nerviós. Aquest any he estat entrenant més, he anat a més tornejos. La intenció és jugar el màxim de partits que pugui i seguir aprenent.
- Et dediques principalment al tennis?
- Fa un any i mig vaig acabar els estudis. Vaig estudiar un grau superior d’administració i finances i un màster de comerç electrònic. Després quan vaig començar a entrenar a Sabadell vaig centrar-me amb el tennis.
- La teva vida gira al voltant de l’esport.
- Completament. Quan vaig sortir de l’Institut Guttmann, el que vaig tenir més clar era que havia de fer alguna cosa d’esport. Vaig tenir la possibilitat de començar a practicar el tennis gràcies a la fundació d’en Tommy Robredo i vaig dir que sí de seguida. Gràcies a l’esport podia desconnectar. Abans de tenir l’accident havia jugat a vòlei i futbol, tenia molt clar que havia de fer alguna cosa.
- Com el vas conèixer el tennis?
- A la Gutman, cada setmana venien entrenadors de diferents esports i ens ensenyaven com funcionava cada modalitat. Em va agradar el tennis, després en Tommy Robredo es va posar en contacte amb mi.
- Per què el tennis?
- Vaig provar el bàsquet, però mai m’ha agradat, també el tir amb arc i el rugbi. Però a mi m’agradava molt el futbol. Des que vaig tenir l’accident, el fet de no poder practicar-lo em va fer replantejar que havia de fer alguna altra cosa, però no sabia què. Quan vaig començar el tennis i vaig veure que millorava dia rere dia em va acabar agradant. Ara mateix, el tennis és la meva vida.
Aquest 2017 el tenista olotí participarà a sis competicions estatals Foto: Martí Albesa
- Abans hi havies jugat?
- Mai. Havia jugat amb els amics durant l’estiu, però molt poca cosa.
- Com t’adaptes?
- Al principi és difícil. El primer dia veus que has d’agafar una altra cadira, t’has de moure, és complicat... però a mesura que vas entrenant tot és més fàcil. Em costa el mateix fer esport a mi que a la gent normal.
- Què és el que et va costar més aprendre quan comences a jugar a tennis?
- Sobretot, moure’m amb la cadira. Encara em costa ara. Si no et mous bé per la pista, toques una pilota i ja no en toques cap més.
- T’has notat una evolució?
- Era molt aprenent, em costava molt. Tot aquest últim any que he entrenat més seriosament, he notat millores en la mobilitat, a l’hora de no fallar tantes pilotes i, sobretot, tenir més cap, ja que en el tennis és molt important no marxar del partit. Recordo que als primers enfrontaments que vaig jugar l’any passat a l’Open Santi Silvas, el cap marxava allà on volia. Ara, estic més centrat en allò que he de fer cada moment i tenir la ment a la pista. En tennis, si desconnectes, se t’ha acabat el partit.
- Vas començar sent una afició, ara creus que t’hi pots dedicar?
- És complicat dedicar-te a un esport per a gent amb discapacitat, però el meu objectiu és poder viure d’això i espero que en un futur pugui fer-ho. Hauré d’entrenar més, viatjar més i trobar alguna marca publicitària.
- Com us ho feu per jugar a tennis en cadira de rodes?
- Igual que en Rafa Nadal o qualsevol esportista més, l’únic que nosaltres anem en cadira de rodes, res més. En Nadal, per aconseguir el que ha aconseguit, ha d’entrenar cada dia, nosaltres hem de fer el mateix. L’únic que ell juga a tennis a peu i nosaltres en cadira.
- Cal evitar comparacions entre modalitats?
- Sí, perquè molts diuen “mira aquests que no poden caminar, fan tennis”. Nosaltres volem que ens vegin com a tenistes que juguem a tennis amb una cadira, res més lluny, ens considerem igual que altres tennistes.
- L’Open Santi Silvas és una oportunitat per tu?
- He anat a diferents tornejos aquest any i jugar a casa és més especial, ja que poden venir amics, família i fa il·lusió veure la gent que t’estimes a la grada. Però també hi ha nervis i més pressió...
- A casa et veu tothom, però a fora no et veu ningú. Fa falta més ressò?
- No fan partits per la tele. En Nadal el pots veure a tot arreu. Aniria molt bé que la gent pogués veure com juguem, no només des de la grada sinó també per la televisió.
- Quants tornejos has fet aquest any?
- L’any passat en vaig fer quatre i aquest any, de moment, en faré sis. L’Open Santi Silvas és el segon d’aquest 2017. Fa un mes vaig anar a València i la setmana que ve aniré a Logronyo, el juliol a Lleida i Miranda de Ebro, i el setembre a Albacete.
- Com ha anat fins ara?
- He aconseguit guanyar el meu primer partit i sentir-me molt millor. He aconseguit estar tot un partit amb el cap dins la pista i no donar-li moltes voltes quan fallo un punt. He après que si fallo un punt, he d’anar per al següent. He notat, també, una millora a l’hora de moure’m i tornar més pilotes.
- Ara comentaves que és molt important tenir el cap fred. Per què tries un esport individual?
- Mai havia fet un esport individual i tampoc és que els prefereixi per damunt dels esports en grup. En equip he provat bàsquet i vòlei, i cap m’agrada com el tennis.
En Pau va començar a jugar a tennis l'any 2015 Foto: Martí Albesa
- Què et dona el tennis?
- Em dona molta vida. Quan vaig tenir l’accident va ser molt dur, vaig passar de jugar a futbol a no caminar i no tocar mai més una pilota amb els peus. El fet de pensar que no podria jugar més a futbol em va obligar a replantejar com podia omplir aquest forat, i amb el tennis ho he aconseguit. Fer esport, poder competir, viatjar, conèixer gent... El tennis em dona vida.
- El tennis ha pogut tapar completament el buit que et va deixar el futbol?
- Sí, encara que no deixo de veure futbol per la televisió o anar al camp de l’Olot a veure partits. Personalment, com a esport el tennis m’ha omplert molt.
- El vòlei, però, no has deixat de viure’l de ben a prop.
- Abans de l’accident, vaig jugar 10 anys a vòlei, després ho vaig deixar per anar a jugar a futbol. Ara el meu cosí, que és un dels responsables del vòlei de la ciutat, em va demanar que l’ajudés fent de segon entrenador seu. Estic molt content d’estar dins el món del vòlei perquè feia molts anys que no anava al pavelló i no veia un partit. El que no tinc amb el tennis com a equip, ho tinc amb el vòlei.
- Com es porta això de ser segon entrenador del teu cosí?
- Bé, ell és qui té més experiència i porta tota la vida amb el vòlei. Ara jo estic aprenent perquè feia molt que no veia vòlei. L’ajudo en la planificació de la temporada i els entrenaments. Molts dels desplaçaments on ell no pot anar, jo porto l’equip.
- Suposo que recomanaries fer esport a tothom que s’ha trobat en la teva situació.
- El tennis va ser molt important per mi quan vaig sortir de la Guttmann. Recomanaria practicar un esport a tota la gent que passa d’una vida normal a tenir una discapacitat. Hi ha mil modalitats que podem fer les persones que anem en cadira de rodes, ho podem fer pràcticament tot. Fer esport i poder desconnectar és essencial, per mi ha estat el més important després de l’accident.
- Abans deies que el tennis t’ha donat vida.
- Molta. Quan estava a la Guttmann, estava totalment enfonsat. Quan surts d’allà i vas a casa, el dia a dia és difícil. Poder-te desfogar o estar amb altra gent, per mi ho ha estat tot.