On la vida es debat contra el coronavirus
per Santi Martorell,
El tercer capítol de la sèrie fotogràfica documental «Tortosa davant el coronavirus»
s'endinsa en una de les realitats més dures de la Covid-19, la dels pacients que es troben al límit, entre la vida i la mort a la UCI de l'Hospital Verge de la Cinta de Tortosa. El testimoni privilegiat del fotògraf Santi Martorell mostra a l'aguaita.cat un dels episodis més colpidors de la sèrie. Tot seguit, la seua experiència:
"11:45 Recepció de l'Hospital Verge de la Cinta. Espero que em vinguen a buscar per anar a fotografiar l'interior de la UCI, on es troben ingressats els malalts més greus de Covid-19. La meua veu interior em va parlant, com si tingués algú al costat. “Noi, avui la cosa és diferent. Avui vas a un lloc on SEGUR que hi ha bitxo. Vés al tanto!”
Entrem a la UCI. Molt amablement ens explica la nostra acompanyant les normes de protecció, el recorregut i què veurem. Ens equipem amb la roba i l’EPI. Començem!.
Uf! La feina se m'acumula: anar en compte, preguntar mil dubtes per empapar-me al màxim del que estic vivint, fer les fotos que expliquen tot el que m’estan contant…
A cada box que visitem, una història de lluita, de vida, de mort, de solitud… d’un personal sanitari que desperta la meua admiració més sentida i profunda. Al passadís, envoltat de tot este malson, de sobte, recordo les notícies que he sentit pels mitjants de comunicació referents a la falta d’equipament i material per als hospitals. El cap gairebé m’explota. Com es pot tenir a estos professionals sanitaris desprotegits? Ens hem begut l’enteniment?
M’he fixat en una sanitària que fa estona que està dintre d’un box atenent un malalt. De fet, ja fa força estona que hi està. Va cuirassada de cap a a peus amb totes les proteccions. Els miro, i veig que l’home està intubat. No parla, no es mou, no interactua. Ella li està agafant la mà, i va mirant, ara al pacient, ara als monitors que controlen les seues constants. Ella està amb ell, senzillament acompanyant-lo… “És que estan molt greus i damunt tan sols…” em comenten…
Surt del box i de seguida els seus companys l’acompanyen a “l’habitació bruta”. Alli comença el ritual: desinfectar la cadira on es sentarà, treure’s el mono contaminat, desinfectar-se, treure’s el doble guant, desinfectar-se, la careta, les ulleres, la mascareta, desinfectar-se, desinfectar-se, desinfectar-se… La cara li ha quedat tota marcada, congestionada. És rossa, té uns ulls ben blaus, ara injectats en sang i un somriure dolç que i em fa ràbia que el pacient no l'hagi vist tapada amb tanta protecció… Als 5 minuts està escrivint l’informe a l’ordinador, com si acabés d’anar a buscar el pa… i després, torna’t a equipar i altre cop cap a dintre… i un dia, i un altre dia…
Se’m fa un nus a la gola, i unes llàgrimes d’emoció i admiració m’emboiren el visor de la càmera. No se com es diu, però quan la vegi pel carrer li faré saber que ha estat tota una lliçó veure-la treballar, valenta!!!
Dos sanitaris més vigilen des de fora del box les constants d’un altre pacient, també molt greu… “Si entressem cada cop dintre el box ho hauríem de fer protegits, i ens quedaríem sense EPIS de seguida…”
Què val més, un grapat d’EPIS o poder acompanyar com toca la solitud d’estos malalts tan greus que no poden tenir cap familiar a la vora?
Passem a un altra estància. Alli ens trobem amb un treballador de la casa que es va contagiar i ha estat molt greu. “És de Vinallop, i ara ja es troba millor”. Està sentat, i se’l veu molt abatut, molt cansat, agotat, sense forces. Li faig algunes fotos. Quan veig que per a beure un glop d’aigua necessita dues sanitàries, una aguantant-lo i una altra donant-li de beure molt a poc a poc, glop a glop, em cau l’ànima als peus. “Es troba millor?” Li pregunto discretament a la nostra acompanyant. “Si, els altres que has vist estan molt, molt pitjor.”
Quan surto, el meu cervell va a mil: la duríssima realitat de la malaltia, l’adrenalina d’haver viscut i fotografiat una realitat terrible, l’emoció que m’ha generat veure l’entrega i vocació del personal sanitari que han de superar les seues temors i patiments cada dia…
“M’hauré emportat avui el bitxo a casa?”, em pregunto.
“Abraço la parella, els fills, o em mantinc en aïllament?”
“Fins quan durarà això?”
He de recordar d’agafar l’equip fotogràfic i desinfectar-lo bé. Hem passat moltes coses junts la meua càmera i jo, però aquesta és de les que recordarem, sense dubte…
P.D. Avui llegeixo amb MOLTA alegría que el senyor de Vinallop s’ha recuperat i ha estat donat d’alta. M’uneixo als aplaudiments que de ben segur li han brindat este personal sanitari tan GRAN que tenim!!! Sou un 10!!!"
s'endinsa en una de les realitats més dures de la Covid-19, la dels pacients que es troben al límit, entre la vida i la mort a la UCI de l'Hospital Verge de la Cinta de Tortosa. El testimoni privilegiat del fotògraf Santi Martorell mostra a l'aguaita.cat un dels episodis més colpidors de la sèrie. Tot seguit, la seua experiència:
"11:45 Recepció de l'Hospital Verge de la Cinta. Espero que em vinguen a buscar per anar a fotografiar l'interior de la UCI, on es troben ingressats els malalts més greus de Covid-19. La meua veu interior em va parlant, com si tingués algú al costat. “Noi, avui la cosa és diferent. Avui vas a un lloc on SEGUR que hi ha bitxo. Vés al tanto!”
Entrem a la UCI. Molt amablement ens explica la nostra acompanyant les normes de protecció, el recorregut i què veurem. Ens equipem amb la roba i l’EPI. Començem!.
Uf! La feina se m'acumula: anar en compte, preguntar mil dubtes per empapar-me al màxim del que estic vivint, fer les fotos que expliquen tot el que m’estan contant…
A cada box que visitem, una història de lluita, de vida, de mort, de solitud… d’un personal sanitari que desperta la meua admiració més sentida i profunda. Al passadís, envoltat de tot este malson, de sobte, recordo les notícies que he sentit pels mitjants de comunicació referents a la falta d’equipament i material per als hospitals. El cap gairebé m’explota. Com es pot tenir a estos professionals sanitaris desprotegits? Ens hem begut l’enteniment?
M’he fixat en una sanitària que fa estona que està dintre d’un box atenent un malalt. De fet, ja fa força estona que hi està. Va cuirassada de cap a a peus amb totes les proteccions. Els miro, i veig que l’home està intubat. No parla, no es mou, no interactua. Ella li està agafant la mà, i va mirant, ara al pacient, ara als monitors que controlen les seues constants. Ella està amb ell, senzillament acompanyant-lo… “És que estan molt greus i damunt tan sols…” em comenten…
Surt del box i de seguida els seus companys l’acompanyen a “l’habitació bruta”. Alli comença el ritual: desinfectar la cadira on es sentarà, treure’s el mono contaminat, desinfectar-se, treure’s el doble guant, desinfectar-se, la careta, les ulleres, la mascareta, desinfectar-se, desinfectar-se, desinfectar-se… La cara li ha quedat tota marcada, congestionada. És rossa, té uns ulls ben blaus, ara injectats en sang i un somriure dolç que i em fa ràbia que el pacient no l'hagi vist tapada amb tanta protecció… Als 5 minuts està escrivint l’informe a l’ordinador, com si acabés d’anar a buscar el pa… i després, torna’t a equipar i altre cop cap a dintre… i un dia, i un altre dia…
Se’m fa un nus a la gola, i unes llàgrimes d’emoció i admiració m’emboiren el visor de la càmera. No se com es diu, però quan la vegi pel carrer li faré saber que ha estat tota una lliçó veure-la treballar, valenta!!!
Dos sanitaris més vigilen des de fora del box les constants d’un altre pacient, també molt greu… “Si entressem cada cop dintre el box ho hauríem de fer protegits, i ens quedaríem sense EPIS de seguida…”
Què val més, un grapat d’EPIS o poder acompanyar com toca la solitud d’estos malalts tan greus que no poden tenir cap familiar a la vora?
Passem a un altra estància. Alli ens trobem amb un treballador de la casa que es va contagiar i ha estat molt greu. “És de Vinallop, i ara ja es troba millor”. Està sentat, i se’l veu molt abatut, molt cansat, agotat, sense forces. Li faig algunes fotos. Quan veig que per a beure un glop d’aigua necessita dues sanitàries, una aguantant-lo i una altra donant-li de beure molt a poc a poc, glop a glop, em cau l’ànima als peus. “Es troba millor?” Li pregunto discretament a la nostra acompanyant. “Si, els altres que has vist estan molt, molt pitjor.”
Quan surto, el meu cervell va a mil: la duríssima realitat de la malaltia, l’adrenalina d’haver viscut i fotografiat una realitat terrible, l’emoció que m’ha generat veure l’entrega i vocació del personal sanitari que han de superar les seues temors i patiments cada dia…
“M’hauré emportat avui el bitxo a casa?”, em pregunto.
“Abraço la parella, els fills, o em mantinc en aïllament?”
“Fins quan durarà això?”
He de recordar d’agafar l’equip fotogràfic i desinfectar-lo bé. Hem passat moltes coses junts la meua càmera i jo, però aquesta és de les que recordarem, sense dubte…
P.D. Avui llegeixo amb MOLTA alegría que el senyor de Vinallop s’ha recuperat i ha estat donat d’alta. M’uneixo als aplaudiments que de ben segur li han brindat este personal sanitari tan GRAN que tenim!!! Sou un 10!!!"
