opinió

Deixem de normalitzar les violències

«Totes les violències importen. Totes ens afecten. Per això és important posar-los nom, ja des de la infància, perquè no es normalitzin»

per Alba Carreres, Barcelona, Catalunya | 23 de novembre de 2021 a les 20:00 |
Un dels perills per mi més grans de la societat en la qual habitem és la manera que tenim de normalitzar les violències. Allò que consumim, que visionem, les notícies que llegim, la violència ambiental que presenciem, la manera en què ens relacionem… tot qualla, a poc a poc genera certa “immunitat”. 

Ja des de ben petites normalitzem relacions malsanes entre iguals. Relacions que de més grans encara es perpetuen amb més força. Normalitzem que figures que jeràrquicament o que psicològicament es puguin sentir més fortes puguin faltar el respecte, dir-nos les coses més fort, amb crits, amb amenaces o coaccions. 


Normalitzem els xantatges en els infants, fins i tot amb l’excusa de què estem “posant límits”: “si no endreces l’habitació no tindràs postres”, i fins fa poc socialment encara es creia que havíem d’educar les nostres criatures mitjançant aquesta violència física per tenir-ho tot “controlat”. Per sort com a societat hem canviat, però encara queden moltes violències latents, invisibilitzades que seguim acceptant i que encara no són prou assenyalades ni denunciades.

Acceptem que hi hagi superherois que generin violència ambiental, que destrueixin espais comuns, que “matin” als dolents. Normalitzem que hi hagi figures de la ficció que s’electrocutin entre ells, que s’eliminin, que als videojocs es pugui matar gent del carrer i que no surti ni sang, i fins i tot els ho oferim als nostres infants com a vàlvula d’escapament. 


Acceptem que per moltes criatures el primer contacte amb la seva sexualitat sigui des de la pornografia amb relacions totalment violentes i abusos sexuals. Fem d’aquests temes un tema “tabú”, no sabem com parlar-ne i pensem que no fer-ho és el menys incòmode. Sovint deslegitimem les seves emocions, els seus sentiments, la seva voluntat. I això també és violència. Anul·lem completament allò que els passa i imposem la nostra força, la nostra veu perquè creiem que és la millor.

I aquesta violència, aquestes violències cada vegada arriben abans. Això no vol dir que els infants hagin de fer allò que vulguin, sinó que els hem de tractar amb respecte. Que hem de validar les seves emocions i els hem de poder traslladar allò que volem sense minar-los l’autoestima. 


Ens han educat així. En una cultura totalment autoritària, adultcentrista i amb límits sancionadors i socialment si trenquem amb tot plegat som sancionades. Si parlem massa som uns “xivatos”, si denunciem “potser en fem un gra massa”, si demanem a una altra persona que no exerceixi la violència “potser ens fiquem on no ens demanen”. 

I això passa encara més en situacions de privilegi, en el cas de persones socialitzades en masculí, que són les persones que en aquesta societat arriben a llocs de poder. I al poder sovint s’hi arriba exercint aquesta violència. Utilitzant els altres, servint-nos dels altres, perquè hem vist massa trepes tocar el poder.

Per poder erradicar les violències primer cal detectar-les i sovint no estem prou preparades per fer-ho. Perquè no tenim prou referents de com transformar l’energia agressiva d’una manera no violenta, perquè no ens han explicat prou com fer-ho  ni han basat la nostra educació en un model assertiu.

Per això crec que és tan important deconstruir-nos, revisar-nos constantment. Conèixer aquestes violències, posar-los nom per poder-les assenyalar i poder oferir referents basats en l’empatia, amb el coneixement de les emocions. Estem aprenent com a societat a assenyalar aquelles violències més evidents, més flagrants. Però no ens hem d’oblidar de les violències invisibilitzades, d’aquelles que fins que no aprenguem a detectar seran una font de desigualtats.

Sovint ens presenten les violències en forma de piràmide, d’escala o iceberg, on sota l’aigua queden totes aquestes violències invisibles. I sí que està bé per anomenar-les però no hem de caure en l’error de pensar que són sempre iguals, ni que són esglaonades o consecutives. En primer lloc, perquè l’ésser humà és imprevisible, i, en segon lloc, perquè podem arribar a pensar que hi ha violències que no cal ser assenyalades perquè són menors o afecten en menor mesura.

I totes les violències importen. Totes ens afecten d’una manera o una altra. Per això és tan important també posar-los nom, ja des de la infància, perquè no es normalitzin, perquè no quallin, per poder donar eines per construir un esperit crític, per tallar aquestes violències d’arrel.

 

Participació