fil directe

El PNB sí que en sap

«És un autonomisme endreçat i eficaç, amb un cost raonable per Madrid i que no aspira a canviar l'statu quo sinó a treure'n tot el suc possible»

per Ferran Casas , 31 de juliol de 2020 a les 20:00 |
La conferència de presidents que s'ha celebrat a la Rioja tanca una setmana marcada per un cert control de la virulència de la pandèmia de la Covid-19, unes previsions econòmiques nefastes –l’augment de l’atur i una davallada històrica del PIB ho certifiquen–, i una cascada de resolucions judicials, des de l'anul·lació dels tercers graus als presos polítics i la sentència del cas Bateragune fins al judici del 3% que implica el PDECat com a successor de CDC. També els magistrats disfressats d’epidemiòlegs, autoritzant a obrir gimnasos, cinemes, bars i casinos. La cimera autonòmica, que ha presidit Felip VI, ens deixa estampes i missatges. El primer és que Pedro Sánchez vol liderar personalment la recuperació i aprofitar els fons europeus i les reformes que caldrà fer per seguir apostant per la cohesió territorial (espanyola, és clar) i anivellant les autonomies.
 
El segon va d’absències i presències. Quim Torra va decidir no assistir-hi, entenent que no hi havia ni ordre del dia ni treball previ, que tot plegat era una maniobra per netejar una monarquia en dubte pels constants escàndols de corrupció de Joan Carles I i que havia de fer valdre la relació bilateral. De raó, al president no n'hi falta. La sorpresa l'ha donada el lehendakari basc, Iñigo Urkullu, que estava terriblement enutjat amb Pedro Sánchez i no hi havia de ser. Dijous a la nit es va acabar l'enuig.

A última hora, Urkullu va tancar un acord que es materialitzarà al setembre en la reunió de la mesa (aquesta sí que funciona) entre el govern basc i l'espanyol. L'acord garanteix que les diputacions forals (que recapten tots els impostos i nodreixen la tresoreria del govern basc) puguin tancar amb un dèficit del 2,6% -el de la Generalitat, que no es complirà, no pot passar del 0,2%- i un deute públic de gairebé el 16%. Això i preservar de forma efectiva la relació bilateral, que com deia aquest mateix divendres el president del PNB, Andoni Ortuzar, vol dir que Euskadi "no és una autonomia més, és una nació". "Esperem que Sánchez hagi entès el missatge", avisava el president de l'Euzkadi Buru Batzar en l'acte de commemoració dels cent vint-i-cinc anys del partit. Tenia raons per treure pit. Amb la mirada llarga, perquè res indica que el PNB hagi de deixar de formar part del paisatge polític, i amb la mirada curta perquè la seva estratègia d'estira-i-arronsa amb el govern espanyol torna a funcionar.

Tot plegat deixa una sensació de jugada mestra (aquesta sí) d'Urkullu, que ha fet valer les seves cartes i, a més, ha tret profit de la urgència de la Moncloa per aïllar el gest republicà de Quim Torra. Això en la setmana que el lehendakari ha fet públic el seu particular M'explico sobre la seva mediació en el procés, on ha quedat clar que ell no tenia precisament un rol neutral. L'aversió a Puigdemont, Junqueras i la CUP i el seu projecte es fa evident en el relat dels companys de El Periódico. El lehendakari va intentar preservar l'statu quo autonòmic i no fer complir la voluntat dels catalans. Que no s'apliqués el 155 era el premi de consolació.


Un statu quo en el qual el PNB, un autèntic pèndol patriòtic, se sent ara còmode i que, a Catalunya, segueix provocant basquitis. Aquest mateix divendres s'hi referia el company Joan Safont. Abans era de l'esquerra independentista que volia confrontació directa amb l'Estat i dels sectors més inflamats de Convergència i ara és dels apòstols de la tercera via, que veuen en el lehendakari totes les virtuts que troben a faltar en els polítics catalans.

Però, preferències polítiques a banda, qualsevol comparació amb el PNB, entre Catalunya i Euskadi no pot obviar el moment, la dimensió i els objectius. L'estat autonòmic es dissenya a la Transició i, ja aleshores, s'estableix constitucionalment l'excepció basca a través dels drets forals, ara reduïts al concert però que donen una singularitat i un marge econòmic gran a les institucions basques. Que Catalunya deixés ara el "règim comú" i tingués hisenda pròpia i una relació bilateral blindada com la que gaudeix i defensa cada dia el PNB implicaria replantejar-ho tot, refundar un estat de les autonomies que ha descentralitzat la gestió i no el poder -aquesta setmana us ho explicàvem amb dades contundents- i que no resol les demandes majoritàries dels catalans, tampoc les dels despatxos de la tercera via en cas que siguin sinceres. I una reforma a fons, a Espanya, no la vol cap partit. Retocs sí, revolucions no.


La segona qüestió és de dimensió. Aquesta setmana veiem com Madrid pesa cada cop més en el conjunt de l'economia espanyola i treu més avantatge a Catalunya. Però no perquè Catalunya minvi sinó perquè l'efecte seu i capitalitat engreixa el gran Madrid. L'any 2000, quan a la pràctica mor el pacte del Majestic i Aznar, amb majoria absoluta, posa en marxa una estratègia per convertir Madrid en la capital financera del sud d'Europa i fer-la créixer, la regió representava el 17,7% del PIB espanyola. Ara és el 19,3%. Catalunya era el 18,9% i ara és el 19%. En aquests anys Euskadi ha minvat en pes relatiu i és el 6% del PIB espanyol i ara la seva economia s'ha ensorrat com la nostra, un 20%. Quan el teu privilegi (el concert) ve de lluny, està consolidat legalment i políticament i representes una petita molèstia, no et qüestionen. Et converteixes en cost assumible.

Hi ha encara un tercer factor, que és el purament polític, els objectius. Urkullu i el PNB no tenen ara un projecte rupturista, i per això es negocien les seves demandes i queden bé a qualsevol foto. Donen color i pàtina de pluralitat. Ben al contrari del que passava fa vint anys amb Juan José Ibarretxe i Xabier Arzalluz, que també eren del PNB, en uns anys que el nacionalisme bo era el de Pujol i Duran, als que se'ls oferia fins i tot tenir ministres. Aleshores, el PNB ens el presentaven com el partit que alimentava el relat d'ETA, que en recollia els beneficis (tot allò de el árbol y las nueces) i treien a passejar cada dia les astracanades decimonòmiques i identitàries del fundador Sabino Arana. No es podia mirar a Euskadi.

Només en el qüestionament de la monarquia (¿els presos polítics bascos?, següent pregunta) se segueixen sortint de la correcció política espanyola els nacionalistes bascos. I si hi ha un projecte independentista com el català que, per bé que ara està desorientat, amenaça de desestabilitzar el marc, automàticament es converteix en temptador respondre-hi consentint a qui pot fer de contrapès i servir d'exemple a seguir. Els partidaris que l'independentisme plegui veles ho aplaudeixen entusiasmats.

I sí, el PNB sí que en sap. És cert. El seu és un autonomisme endreçat i eficaç, amb un cost raonable pels governs espanyols i que no aspira a canviar l'statu quo sinó a treure'n tot el suc que pugui. Abans d'emmirallar-s'hi i deixar-se dur per la malenconia del que no ha pogut ser, el sobiranisme català ha de pensar en la millor solució estructural i si el que és políticament possible a Euskadi realment ho és a Catalunya. I, de pas, tenir una mica més d'autoestima i fermesa en les seves conviccions. Per més que el camí de pujada sigui exigent.

 

Ferran Casas
Subdirector de NacióDigital.
Ha treballat a Barcelona i Madrid i per als diaris Avui, Público i Ara i col·labora en mitjans audiovisuals. Coautor dels llibres Començar de nou i I tot això com es paga? A Twitter: @Ferrancm.
07/08/2020

Repicar campanes i anar a la processó

03/08/2020

Notes del Borbó fugit

31/07/2020

El PNB sí que en sap

24/07/2020

L'últim tren de Puigdemont i Junqueras

17/07/2020

Compromís personal

03/07/2020

La clarificació

05/06/2020

En l'adeu a CDC

22/05/2020

F5 a la catalana

15/05/2020

El tercer cop i el cinquè plat

08/05/2020

L'herència de «Billy el Niño»

Participació