opinió

Per què Espanya no pot dialogar

«Espanya és un estat segrestat per l'omnipotent poder judicial, que només troba els seus límits fora de la sobirania espanyola»

per Jordi Cabré, 21 d'octubre de 2019 a les 21:15 |
Quan el president Torra demana a Pedro Sánchez seure a dialogar, aquest respon "condemni la violència". Al mateix president que l'ha condemnada diverses vegades, de forma explícita. I aquesta escena repetida successivament. És com si una persona li proposa a una altra quedar per fer una cervesa, i l'altra persona li respon tres vegades "és que m'he comprat una trompeta". Un veritable diàleg de besucs que només pot ser interpretat d'una manera: Pedro Sánchez no pot dialogar, està lligat de mans i peus, i no sap com emetre el missatge encriptat sense semblar un babau. Que ho sembla. No cal entrar en si ho és.

Pedro Sánchez té un poder relatiu, limitat. Només representa el poder executiu, i ara mateix el principal problema d'Espanya és la independència del poder judicial. Sí, en efecte, el problema és Montesquieu: sobre el paper (una altra cosa és la realitat), el poder judicial a Espanya és "independent" i per tant ningú no hi pot interferir. Els que hem estudiat Dret sabem com de ranci és aquest món, i sabem com per alguna raó és dels únics àmbits acadèmics on el monolingüisme castellà domina de forma aclaparadora les lleis i les sentències i el funcionariat: perquè no s'ha mogut del segle XIX.


El poder judicial té vida pròpia i un poder il·limitat, fins al punt que el dia que Pedro Sánchez fa cas a Merkel i atura l'escalada de violència policial al carrer, l'endemà l'Audiència Nacional fa registrar el despatx de l'advocat Boye i una jutgessa ordena escorcolls a l'Associació Catalana de Municipis. No vull dir que Sánchez estigui disposat a cap diàleg, de fet crec que les mateixes eleccions espanyoles li impedeixen iniciar-ne cap: però sí que vull dir que, encara que volgués, el poder judicial (per no parlar del militar, comandat pel rei d'Espanya) té agenda pròpia. Tan pròpia, que segur que el poden empaperar a ell i a qualsevol persona del país (ja demanarem perdó després, primer cap a la garjola).

Espanya és un estat segrestat per l'omnipotent poder judicial, que només troba els seus límits fora de la sobirania espanyola: d'aquí l'obsessió malaltissa amb Carles Puigdemont, amb Boye, amb el Consell per la República, amb les delegacions. Els jutges són el nou exèrcit espanyol. I són molt difícils de desactivar, fins al punt que des de la sentència de l'Estatut, des d'aquella tarda a la plaça de toros, que el poder judicial és protagonista principal d'una corrida sàdica que no té pinta d'acabar bé. Som, com he escrit diverses vegades, a l'escena final de Ferdinand. I ara toca el judici del públic, és a dir, de la comunitat europea i internacional. Veure si hi ha algun jutge superior que jutgi el jutge (algun toro que toregi el torero). Jo crec que sí.

Fins i tot si no existeix, o si Luxemburg no dona la raó a Junqueras o a Puigdemont per a la seva immunitat, o fins i tot en el cas poc probable que es concedís l'extradició, Puigdemont continua sent diputat al Parlament de Catalunya i pot ser investit. Però és que fins i tot en el cas que no pogués, per les manies infantils d'ERC o per una nova (enèsima) interpretació de la normativa sobre investidures telemàtiques, Quim Torra sempre pot convocar eleccions i Puigdemont pot ser candidat. Però és que fins i tot si il·legalitzessin la seva candidatura o el seu partit, en sorgiria un altre de més fort que arrasaria a les eleccions (probablement superant el famós 50%).

Però és que fins i tot si l'exèrcit es tornés boig (més boig del que és) i intervingués en la jugada, amb estat d'excepció o sense, el Consell d'Europa està atent als abusos d'Espanya tant en el terreny judicial com en el militar, i l'article 7 del Tractat de la UE es balanceja sobre la plaça de toros com una banderilla letal. Però és que l'ONU també hi vol dir la seva. Però és que diversos (40) eurodiputats volen una resposta que els garanteixi que ells mateixos no estan en perill. Però és que Espanya està morta de por i per això, allí on no arribi Pedro Sánchez i la seva policia (que ha demostrat poder arribar a molt poca cosa, francament), pensen que hi podran arribar els jutges.


Així comença aquesta setmana: "a por ellos" judicial, després que la policia no hagi pogut controlar el territori (fins i tot els metges han acabat escridassant Sánchez a la cara). La setmana que ve es preveu prometedora, a Brussel·les i a Luxemburg. I Sánchez rebent cartes de Torra, i no podent (insisteixo: no podent ni que volgués) respondre-les sense semblar sord o curt de gambals. I el públic de la plaça, mirant-s'ho amb estupefacció. Fa pinta de gran (però llarg encara) final de la partida d'escacs. Crispetes, Gonzalo. I estem amb tu.

 

Jordi Cabré
Escriptor, advocat, expert en gestió pública. Col·labora en diversos mitjans escrits i audiovisuals. El seu últim llibre és Canvi cultural: retrat d'una generació, a edicions Pòrtic. A Twitter: @jordicabre.
10/11/2019

Rivera està eufòric

04/11/2019

Pollastre sense cap

21/10/2019

Per què Espanya no pot dialogar

07/10/2019

El fracàs d'Espanya

09/09/2019

Ho hem fet bé

26/08/2019

Els partits polítics

12/08/2019

Vencedors morals

30/07/2019

Crim i càstig

15/07/2019

Descansar

17/06/2019

Porno polític

Participació