14
de juny
del
2019
Actualitzat
a les
9:23h
Alumnes de Vilallonga de Ter (el Ripollès) asseguren que van patir la violència i els maltractaments físics del mateix mestre del documental de TV3 El Monstre de Banyoles, un treball on a banda de la violència física i psicològica als infants també relataven abusos sexuals.
Al Ripollès, el van tenir entre el 1960 i el 1965, just abans que es traslladés a Banyoles, on va impartir classes fins a jubilar-se. A Vilallonga de Ter va ensenyar-hi poc temps, però sis dècades després, encara hi ha alumnes que ho tenen gravat.
Els exestudiants tenen ara entre 60 i 70 anys i alguns rememoren el "terror" i pànic que sentien. "Jo li'n dic el dimoni perquè tot eren pallisses i més pallisses", afirma un d'ells, en Josep Bonsoms. Entre els fets més greus que recorda hi ha un dia que li va fer sortir sang per les orelles dels cops que va rebre. "El motiu: haver-me menjat dues maduixes", explica.
El documental
El documental El Monstre de Banyoles que TV3 va estrenar la setmana passada al programa Sense Ficció sobre els maltractaments físics, psicològics i abusos sexuals d'un mestre cap a alumnes també ha tingut repercussió en aquesta localitat del Ripollès. Arran de l'emissió del programa, alguns exalumnes han volgut explicar el que per ells va ser una "violència extrema" i donar-ho a conèixer malgrat haver passat més de seixanta anys. Aquell mestre va ensenyar a l'"Escola nacional unitària de nens" de Vilallonga des del 1960 fins al 1965, essent l'únic que impartia classes a una setantena d'alumnes de diferents pobles del voltant. L'home vivia just a dalt de l'escola. Després d'aquí se'n va anar a Banyoles, on va ensenyar durant tres dècades fins a jubilar-se.
"Ens tenia terroritzats, era un home amb una personalitat molt forta i quan arribava al matí i vèiem que baixava com una fera, rebia el primer que passava per allà". Així ho recorda en Fernando Rigat, un veí del poble que el va tenir de mestre des dels 8 anys fins als 14, i a qui aquella etapa li va quedar gravada per les "pallisses" que propinava a alguns alumnes. Explica que hi havia nens que "rebien sempre" i no eren només bufetades, sinó que anava molt més enllà. El defineix com un home jove (recorden que devia tenir uns 28 anys), corpulent i que es regia pel conegut mètode d'aquella època que deia que 'la lletra amb la sang entra'.
Com molts altres nens, ell assegura també haver patit algun càstig virulent però afegeix que "no és rancorós". Segons Rigat, acostumava a pegar els nens per temes de fora de l'escola, com ara entremaliadures de l'edat. "Era el justicier del poble; quan se n'assabentava, ell aplicava la justícia que li semblava" i "perdia el control", afegeix.
Qui en té un record molt més traumàtic és en Josep Bonsoms, que ara té 63 anys. Era dels més petits, tenia uns sis anys i ho recorda amb terror. Explica que un dia va menjar-se dues maduixes d'una finca amb uns amics i que els van enxampar. Quan va anar a l'escola, relata que el mestre el va picar amb les mans amb tanta virulència que va sortir-li sang per les orelles i va estar-se dos dies sense anar a classe del dolor. "Amb ell no queies mai a terra perquè amb una mà et picava i amb l'altra també", subratlla.
No va gosar mai tornar-s'hi. Tampoc es va atrevir a explicar-ho a casa perquè, segons diu, alumnes més grans ja els havien advertit que ells encara havien rebut més després d'haver-ho compartit amb la família. En aquella època, el mestre o el capellà eren tota una autoritat i "ningú gosava contradir-los", afirma Bonsoms. I és per això que moltes vegades es refrescava amb aigua o anava directe al llit perquè no se n'assabentessin. Bonsoms detalla que el terror va ser tal fins al punt que veia la seva imatge a casa seva, com un malson. "Jo li'n dic el dimoni perquè tot eren pallisses i més pallisses", afirma.
Relata que més d'un cop el mestre havia trencat un compàs de fusta a l'esquena d'un alumne que no se sabia la lliçó o que havia deixat inconscient un nen després de colpejar-lo reiteradament amb una canya per no haver anat a missa. Quan es va assabentar del documental i el va veure, va sentir que era el moment d'explicar-ho. "Penso sobretot en les meves netes, que ja no es trobin amb això, no perquè les peguin només sinó pel que sigui; expliquem-ho; estem al segle XXI ja n'hi ha prou de callar".
Un dels testimonis del documental que "més mal" li ha fet ha estat el del director de Banyoles, quan es preguntava si el mestre no havia patit prou ja des que aquells fets han sortit a la llum. "Ell fa un any que ho pateix i jo, que en fa 50 que ho estic passant, què?", es pregunta amb indignació.
Cordes amb nusos i gomes d'esborrar al nas
Hi ha qui també el recorda amb "indiferència" malgrat els seus mètodes. És el cas de l'Esteve Marsé, que el va tenir durant cinc cursos. Detalla que un dia el mestre va cridar un grup d'estudiants i com, amb una corda amb nusos, els va començar a fuetejar davant de tota la classe amb molta agressivitat. En Marsé, però, va ser dels que va passar a l'acció. Admet que un dia li va llançar una cadira per sobre en veure que anava a per ell i com, a continuació, el mestre el va colpejar donant-li cops de puny. A partir de llavors, ja no recorda seguir rebent.
I en un grup encara més reduït hi ha els estudiants que van aconseguir que els pares els canviessin d'escola. En Joan, un nom fictici perquè es vol mantenir en l'anonimat, té ara té 71 anys. Assegura que té molt present el nom d'aquell professor perquè va viure experiències molt dures de violència física però que, al contrari del que podria semblar, no n'ha quedat traumatitzat.
Quan se li pregunta què li feia, respon ràpid: "Em tenia estacat amb un filferro al pupitre tot el dia perquè era molt mogut", recorda. Era l'únic de la classe a qui li feia, però era afortunat, diu, perquè n'hi havia que estaven molt pitjor i "patien molt més". Detalla que a alguns els tirava per terra i els "pegava molt fort" i que al matí alguns ja no anaven a classe per por a trobar-se'l. Alguns estaven tan terroritzats que només entrar a l'escola ja tremolaven i ploraven, amb 12 anys, assegura Joan. I que, quan els cridava, automàticament es feien pipí del pànic que sentien, afegeix.
Com a exemple de violència física, explica que un dia li va introduir dues gomes rodones al nas i els hi va prémer endins amb un regle. El metge de Camprodon va haver de treure'ls-hi amb unes pinces amb molta dificultat. Quan se li pregunta què en pensaven els seus pares, respon que "en aquella època s'anava a favor del mestre, és diferent d'ara; jo no permetria que el meu fill es passegés amb un burro de cartró dibuixat a l'esquena" per humiliar-lo. Recorda que el mestre li havia dibuixat amb unes orelles grosses unes lletres que deien "Soc un burro" en castellà mentre el feia passejar pel poble.
Els records se li apilonen i en poca estona apareix un altre fet. Un dia, que estava lligat amb el filferro, va decidir menjar-se un tros de xocolata de la butxaca mentre els nens sortien al pati. Segons narra, quan el mestre li va veure les marques a la boca, se'l va endur al lavabo i, amb un sac, li fa fregar els morros amb l'orina dels alumnes. Però un dia, exposa, va arribar al límit i va passar a l'acció. "El vaig mossegar; em vaig emportar la corretja del rellotge que era de cuir i un tros de carn", recorda.
L'últim cop que el va veure, quan en Joan tenia uns 19 anys, va ser a la plaça del poble. El mestre va saludar-lo i, segons explica, ell va reaccionar empenyent-lo contra la paret tot etzibant-li un "ara, atreveix-te a pegar-me, va!".
Subratlla que allò és el passat i que ho ha superat sense problemes. "El més sorprenent és que apart de ser molt mogut era molt aplicat, era dels primers de la classe però va arribar un moment que vaig deixar d'anar a l'escola, ja no podia més", diu. Ha sabut del documental dies més tard, per uns excompanys del poble i l'ha volgut veure. "Em sembla molt bé que s'hagi fet per explicar el que feia; era una bestiola, terrorífic", conclou.
Al Ripollès, el van tenir entre el 1960 i el 1965, just abans que es traslladés a Banyoles, on va impartir classes fins a jubilar-se. A Vilallonga de Ter va ensenyar-hi poc temps, però sis dècades després, encara hi ha alumnes que ho tenen gravat.
Els exestudiants tenen ara entre 60 i 70 anys i alguns rememoren el "terror" i pànic que sentien. "Jo li'n dic el dimoni perquè tot eren pallisses i més pallisses", afirma un d'ells, en Josep Bonsoms. Entre els fets més greus que recorda hi ha un dia que li va fer sortir sang per les orelles dels cops que va rebre. "El motiu: haver-me menjat dues maduixes", explica.
El documental
El documental El Monstre de Banyoles que TV3 va estrenar la setmana passada al programa Sense Ficció sobre els maltractaments físics, psicològics i abusos sexuals d'un mestre cap a alumnes també ha tingut repercussió en aquesta localitat del Ripollès. Arran de l'emissió del programa, alguns exalumnes han volgut explicar el que per ells va ser una "violència extrema" i donar-ho a conèixer malgrat haver passat més de seixanta anys. Aquell mestre va ensenyar a l'"Escola nacional unitària de nens" de Vilallonga des del 1960 fins al 1965, essent l'únic que impartia classes a una setantena d'alumnes de diferents pobles del voltant. L'home vivia just a dalt de l'escola. Després d'aquí se'n va anar a Banyoles, on va ensenyar durant tres dècades fins a jubilar-se.
"Ens tenia terroritzats, era un home amb una personalitat molt forta i quan arribava al matí i vèiem que baixava com una fera, rebia el primer que passava per allà". Així ho recorda en Fernando Rigat, un veí del poble que el va tenir de mestre des dels 8 anys fins als 14, i a qui aquella etapa li va quedar gravada per les "pallisses" que propinava a alguns alumnes. Explica que hi havia nens que "rebien sempre" i no eren només bufetades, sinó que anava molt més enllà. El defineix com un home jove (recorden que devia tenir uns 28 anys), corpulent i que es regia pel conegut mètode d'aquella època que deia que 'la lletra amb la sang entra'.
Com molts altres nens, ell assegura també haver patit algun càstig virulent però afegeix que "no és rancorós". Segons Rigat, acostumava a pegar els nens per temes de fora de l'escola, com ara entremaliadures de l'edat. "Era el justicier del poble; quan se n'assabentava, ell aplicava la justícia que li semblava" i "perdia el control", afegeix.
Qui en té un record molt més traumàtic és en Josep Bonsoms, que ara té 63 anys. Era dels més petits, tenia uns sis anys i ho recorda amb terror. Explica que un dia va menjar-se dues maduixes d'una finca amb uns amics i que els van enxampar. Quan va anar a l'escola, relata que el mestre el va picar amb les mans amb tanta virulència que va sortir-li sang per les orelles i va estar-se dos dies sense anar a classe del dolor. "Amb ell no queies mai a terra perquè amb una mà et picava i amb l'altra també", subratlla.
No va gosar mai tornar-s'hi. Tampoc es va atrevir a explicar-ho a casa perquè, segons diu, alumnes més grans ja els havien advertit que ells encara havien rebut més després d'haver-ho compartit amb la família. En aquella època, el mestre o el capellà eren tota una autoritat i "ningú gosava contradir-los", afirma Bonsoms. I és per això que moltes vegades es refrescava amb aigua o anava directe al llit perquè no se n'assabentessin. Bonsoms detalla que el terror va ser tal fins al punt que veia la seva imatge a casa seva, com un malson. "Jo li'n dic el dimoni perquè tot eren pallisses i més pallisses", afirma.
Fotografia antiga de l'escola de Vilallonga de Ter. Foto: ACN
Relata que més d'un cop el mestre havia trencat un compàs de fusta a l'esquena d'un alumne que no se sabia la lliçó o que havia deixat inconscient un nen després de colpejar-lo reiteradament amb una canya per no haver anat a missa. Quan es va assabentar del documental i el va veure, va sentir que era el moment d'explicar-ho. "Penso sobretot en les meves netes, que ja no es trobin amb això, no perquè les peguin només sinó pel que sigui; expliquem-ho; estem al segle XXI ja n'hi ha prou de callar".
Un dels testimonis del documental que "més mal" li ha fet ha estat el del director de Banyoles, quan es preguntava si el mestre no havia patit prou ja des que aquells fets han sortit a la llum. "Ell fa un any que ho pateix i jo, que en fa 50 que ho estic passant, què?", es pregunta amb indignació.
Cordes amb nusos i gomes d'esborrar al nas
Hi ha qui també el recorda amb "indiferència" malgrat els seus mètodes. És el cas de l'Esteve Marsé, que el va tenir durant cinc cursos. Detalla que un dia el mestre va cridar un grup d'estudiants i com, amb una corda amb nusos, els va començar a fuetejar davant de tota la classe amb molta agressivitat. En Marsé, però, va ser dels que va passar a l'acció. Admet que un dia li va llançar una cadira per sobre en veure que anava a per ell i com, a continuació, el mestre el va colpejar donant-li cops de puny. A partir de llavors, ja no recorda seguir rebent.
I en un grup encara més reduït hi ha els estudiants que van aconseguir que els pares els canviessin d'escola. En Joan, un nom fictici perquè es vol mantenir en l'anonimat, té ara té 71 anys. Assegura que té molt present el nom d'aquell professor perquè va viure experiències molt dures de violència física però que, al contrari del que podria semblar, no n'ha quedat traumatitzat.
Quan se li pregunta què li feia, respon ràpid: "Em tenia estacat amb un filferro al pupitre tot el dia perquè era molt mogut", recorda. Era l'únic de la classe a qui li feia, però era afortunat, diu, perquè n'hi havia que estaven molt pitjor i "patien molt més". Detalla que a alguns els tirava per terra i els "pegava molt fort" i que al matí alguns ja no anaven a classe per por a trobar-se'l. Alguns estaven tan terroritzats que només entrar a l'escola ja tremolaven i ploraven, amb 12 anys, assegura Joan. I que, quan els cridava, automàticament es feien pipí del pànic que sentien, afegeix.
Com a exemple de violència física, explica que un dia li va introduir dues gomes rodones al nas i els hi va prémer endins amb un regle. El metge de Camprodon va haver de treure'ls-hi amb unes pinces amb molta dificultat. Quan se li pregunta què en pensaven els seus pares, respon que "en aquella època s'anava a favor del mestre, és diferent d'ara; jo no permetria que el meu fill es passegés amb un burro de cartró dibuixat a l'esquena" per humiliar-lo. Recorda que el mestre li havia dibuixat amb unes orelles grosses unes lletres que deien "Soc un burro" en castellà mentre el feia passejar pel poble.
Els records se li apilonen i en poca estona apareix un altre fet. Un dia, que estava lligat amb el filferro, va decidir menjar-se un tros de xocolata de la butxaca mentre els nens sortien al pati. Segons narra, quan el mestre li va veure les marques a la boca, se'l va endur al lavabo i, amb un sac, li fa fregar els morros amb l'orina dels alumnes. Però un dia, exposa, va arribar al límit i va passar a l'acció. "El vaig mossegar; em vaig emportar la corretja del rellotge que era de cuir i un tros de carn", recorda.
L'últim cop que el va veure, quan en Joan tenia uns 19 anys, va ser a la plaça del poble. El mestre va saludar-lo i, segons explica, ell va reaccionar empenyent-lo contra la paret tot etzibant-li un "ara, atreveix-te a pegar-me, va!".
Subratlla que allò és el passat i que ho ha superat sense problemes. "El més sorprenent és que apart de ser molt mogut era molt aplicat, era dels primers de la classe però va arribar un moment que vaig deixar d'anar a l'escola, ja no podia més", diu. Ha sabut del documental dies més tard, per uns excompanys del poble i l'ha volgut veure. "Em sembla molt bé que s'hagi fet per explicar el que feia; era una bestiola, terrorífic", conclou.