08
de gener
del
2018
Actualitzat
a la
13:41h
La deglució és una acció coordinada d’un grup d’estructures situades a cap, coll i tòrax, que implica una seqüència de fets en els que uns esfínters funcionals s’obren permetent la progressió del bolus i transportar-lo de la boca a l’esòfag i el tancament després del seu pas per impedir les falses rutes i protegir la via aèria.
L'objectiu principal de la deglució és la nutrició del individu. Hi ha dues característiques: la seguretat ( que es refereix a la penetració i aspiració) i la eficàcia ( a la hidratació i nutrició).
En la deglució es diferencien quatre fases:
1. Oral-preparatòria: l’aliment és col·locat a la boca i manipulat per obtenir la consistència necessària per deglutir. És una acció voluntària. Durada variable, segons la consistència de l’aliment.
2. Oral: és la propulsió lingual del bolus cap a la zona orofaringe. Acció voluntària. Durada d'un segon.
3. Faríngia: és el reflex deglutori que es dispara i així desplaçà el bolus per la faríngia. És una acció involuntària. Durada d’un segon.
4. Esofàgica: el bolus alimentari és conduït de la faríngia a l’estómac. Acció voluntària i te una durada de 8-20 segons
Hi ha canvis amb l'edat:
- En les fases preparatòria i oral: pèrdua de peces dentals, desajust de la pròtesis dental, disminució de la producció de saliva, augment del trànsit oral, pèrdua del to muscular facial, atròfia dels músculs masticatoris, alentiment del transport del bolus i dificultat per triturar sòlids.
- En la fase faríngia: ossificació dels cartílags laringis, allargament del temps de l’apnea, pèrdua de força i lentitud de la contracció faríngia, disminució de la sensibilitat del reflex tussigen, epiglotis més lenta i petita, disminució del to muscular, retard en l’activació del reflexa deglutori, i tendència a la incoordinació faringo-esofàgica.
- En l’esofàgica: disminució de l’amplitud de les contraccions peristàltiques esofàgiques.
La disfàgia és el trastorn de la deglució caracteritzat per la dificultat en la preparació oral del bolus o el desplaçament del aliment de la boca a l’estómac.
És freqüent en gent gran, en pacients amb demències, en ictus, en ELA, en tumors orofaringes, laringis i maxil·lofacials, en esclerosi múltiple,..
Hi ha dos tipus de disfàgia:
- Segons localització: es diferencia la orofaringe o alta ( que representa un 80%) i la disfàgia esofàgica o baixa (un 20%).
- Segons el contingut alimentari: disfàgia a líquids, a nèctar ( textura de suc de préssec), i a sòlids.
La disfàgia provoca broncoaspiracions; la broncoaspiració és l’entrada d’aliment al aparell respiratori. Aquesta pot ser clínica (un 60%) o silent (un 40%) depenent del reflexa tussigen i dels mecanismes de neteja traqueal. Les conseqüències de la disfàgia: desnutrició/deshidratació, pèrdua de massa muscular, infecció respiratòria de repetició, pics febrils, pneumònies de repetició, pèrdua de pes, fragilitat, i pot arribar a provocar la mort per asfixia. Signes d’alerta davant d’una broncoaspiració: baveig/tancament labial ineficaç, residus alimentaris boca-llengua, deglució fraccionada, veu humida, tos/carrespera durant i/o després de la ingesta, ennuegament amb algunes consistències, molèsties/dolor al empassar, allargament del àpats, infeccions respiratòries, desnutrició, i pèrdua de pes superior al 10% (en 6 mesos).
El tractament de les bronca aspiracions serà les adaptacions dietètiques:
Espassant a líquids: poden ser de tipus midó ( fan interacció química amb fluids i depèn del temps i temperatura; Ex: Maizena espassant en supermercats, Espassant en farmàcies,.....) o tipus gomes ( no interacció química de fluids i és estable en el temps i temperatura, Ex: tot tipus de gelatines ).
Textures dels aliments:
- Puré: consistència homogènia, no cal mastegar, amb cullera, triturats, ...Ex: púding o purés.
- Molt fàcil masticació: textura tova, mínima masticació, amb cullera o forquilla, triturat o plats tous,.... Ex: purés, hamburgueses, púding.
- Fàcil masticació: aliments tous, masticació normal, forquilla, plats tous,.... Ex: verdures bullides, hamburgueses.
- Normal: tots els aliments, masticació normal, forquilla, totes les consistències. Ex: pasta, carns, verdures, peix.
Aliments de risc:
- Aliments enganxosos: mel, llet condensada,...
- Aliments lliscosos: pèsols, raïm,...
- Aliments en dobles textures: sopes, llet+ cereals,....
Aliments que s’aspergeixin: arròs, llenties,...
- Aliments que es fonguin: gelats......
- Aliments durs: fruits secs, carns amb ós,...
- Aliments fibrosos: pinya, enciam, api,...
- Aliments que es trenquin: biscotes, galetes maria, patates xips,...
- Aliments que desprenguin líquid al mossegar-se: espàrrecs, mandarina,...
Conclusions:
- La deglució ha de ser sempre segura i eficaç.
- La disfàgia és el trastorn de la deglució i pot provocar broncoaspiracions.
- La disfàgia s’ha de controlar i intentar evitar aquestes broncoaspiracions., perquè les conseqüències que pot provocar poden ser molt greus i fins i tot poden arribar a provocar la mort per ennuegament. Cal insistir que el 40% de les aspiracions són silents, no avisen no donen senyals.
Per evitar la disfàgia hem de fer adaptacions dietètiques: amb espassant als líquids i utilitzar diferents tipus de textures per adaptar els aliments (nèctar, mel i pudding).
* Infermeres especialistes en geriatria.
L'objectiu principal de la deglució és la nutrició del individu. Hi ha dues característiques: la seguretat ( que es refereix a la penetració i aspiració) i la eficàcia ( a la hidratació i nutrició).
En la deglució es diferencien quatre fases:
1. Oral-preparatòria: l’aliment és col·locat a la boca i manipulat per obtenir la consistència necessària per deglutir. És una acció voluntària. Durada variable, segons la consistència de l’aliment.
2. Oral: és la propulsió lingual del bolus cap a la zona orofaringe. Acció voluntària. Durada d'un segon.
3. Faríngia: és el reflex deglutori que es dispara i així desplaçà el bolus per la faríngia. És una acció involuntària. Durada d’un segon.
4. Esofàgica: el bolus alimentari és conduït de la faríngia a l’estómac. Acció voluntària i te una durada de 8-20 segons
Hi ha canvis amb l'edat:
- En les fases preparatòria i oral: pèrdua de peces dentals, desajust de la pròtesis dental, disminució de la producció de saliva, augment del trànsit oral, pèrdua del to muscular facial, atròfia dels músculs masticatoris, alentiment del transport del bolus i dificultat per triturar sòlids.
- En la fase faríngia: ossificació dels cartílags laringis, allargament del temps de l’apnea, pèrdua de força i lentitud de la contracció faríngia, disminució de la sensibilitat del reflex tussigen, epiglotis més lenta i petita, disminució del to muscular, retard en l’activació del reflexa deglutori, i tendència a la incoordinació faringo-esofàgica.
- En l’esofàgica: disminució de l’amplitud de les contraccions peristàltiques esofàgiques.
La disfàgia és el trastorn de la deglució caracteritzat per la dificultat en la preparació oral del bolus o el desplaçament del aliment de la boca a l’estómac.
És freqüent en gent gran, en pacients amb demències, en ictus, en ELA, en tumors orofaringes, laringis i maxil·lofacials, en esclerosi múltiple,..
Hi ha dos tipus de disfàgia:
- Segons localització: es diferencia la orofaringe o alta ( que representa un 80%) i la disfàgia esofàgica o baixa (un 20%).
- Segons el contingut alimentari: disfàgia a líquids, a nèctar ( textura de suc de préssec), i a sòlids.
La disfàgia provoca broncoaspiracions; la broncoaspiració és l’entrada d’aliment al aparell respiratori. Aquesta pot ser clínica (un 60%) o silent (un 40%) depenent del reflexa tussigen i dels mecanismes de neteja traqueal. Les conseqüències de la disfàgia: desnutrició/deshidratació, pèrdua de massa muscular, infecció respiratòria de repetició, pics febrils, pneumònies de repetició, pèrdua de pes, fragilitat, i pot arribar a provocar la mort per asfixia. Signes d’alerta davant d’una broncoaspiració: baveig/tancament labial ineficaç, residus alimentaris boca-llengua, deglució fraccionada, veu humida, tos/carrespera durant i/o després de la ingesta, ennuegament amb algunes consistències, molèsties/dolor al empassar, allargament del àpats, infeccions respiratòries, desnutrició, i pèrdua de pes superior al 10% (en 6 mesos).
El tractament de les bronca aspiracions serà les adaptacions dietètiques:
Espassant a líquids: poden ser de tipus midó ( fan interacció química amb fluids i depèn del temps i temperatura; Ex: Maizena espassant en supermercats, Espassant en farmàcies,.....) o tipus gomes ( no interacció química de fluids i és estable en el temps i temperatura, Ex: tot tipus de gelatines ).
Textures dels aliments:
- Puré: consistència homogènia, no cal mastegar, amb cullera, triturats, ...Ex: púding o purés.
- Molt fàcil masticació: textura tova, mínima masticació, amb cullera o forquilla, triturat o plats tous,.... Ex: purés, hamburgueses, púding.
- Fàcil masticació: aliments tous, masticació normal, forquilla, plats tous,.... Ex: verdures bullides, hamburgueses.
- Normal: tots els aliments, masticació normal, forquilla, totes les consistències. Ex: pasta, carns, verdures, peix.
Aliments de risc:
- Aliments enganxosos: mel, llet condensada,...
- Aliments lliscosos: pèsols, raïm,...
- Aliments en dobles textures: sopes, llet+ cereals,....
Aliments que s’aspergeixin: arròs, llenties,...
- Aliments que es fonguin: gelats......
- Aliments durs: fruits secs, carns amb ós,...
- Aliments fibrosos: pinya, enciam, api,...
- Aliments que es trenquin: biscotes, galetes maria, patates xips,...
- Aliments que desprenguin líquid al mossegar-se: espàrrecs, mandarina,...
Conclusions:
- La deglució ha de ser sempre segura i eficaç.
- La disfàgia és el trastorn de la deglució i pot provocar broncoaspiracions.
- La disfàgia s’ha de controlar i intentar evitar aquestes broncoaspiracions., perquè les conseqüències que pot provocar poden ser molt greus i fins i tot poden arribar a provocar la mort per ennuegament. Cal insistir que el 40% de les aspiracions són silents, no avisen no donen senyals.
Per evitar la disfàgia hem de fer adaptacions dietètiques: amb espassant als líquids i utilitzar diferents tipus de textures per adaptar els aliments (nèctar, mel i pudding).
* Infermeres especialistes en geriatria.