Mancomunitat de Catalunya, 1914: de la modernitat a la nació

Que cada poble tingués la seva escola, la seva biblioteca, el seu telèfon, la seva carretera. I alhora relligar amb les institucions arrabassades el 1714. Continuar la història de Catalunya amb la voluntat de crear organismes que milloressin la vida dels catalans. La combinació d’aquests dos afanys va ser la clau de l’èxit de la Mancomunitat.

Fins al 31 de juliol es pot visitar al vestíbul de Can Serra, la seu de la Diputació de Barcelona, l’exposició "Prat de la Riba i la Mancomunitat", una mostra que s’inscriu en el Centenari de la institució i ofereix una visió acurada del que va significar aquella experiència d’autogovern dels catalans.
 
"La Mancomunitat ho és tot com a símbol, però no és res com a poder", va dir Enric Prat de la Riba en el moment de la constitució de l’organisme, el 6 d’abril de 1914. La seva capacitat legislativa era nul·la. Un governador civil podia, si ho volia, anul·lar una disposició de la Mancomunitat. Només la sagacitat i el talent dels dirigents catalanistes van saber convertir el que podia ser una entelèquia en un organisme útil.
 
L’eclosió del catalanisme polític i l’evidència en una part de les elits del país que l'estat espanyol era inservible van propiciar l’hegemonia nacionalista a la Catalunya d'inicis de segle. El sentiment unitari que es va expressar el 1906 en el moviment de la Solidaritat Catalana (la unió del gruix dels partits catalans, tret dels lerrouxistes i els monàrquics) d’anar plegats a les eleccions a Corts en defensa de les llibertats polítiques donaria empenta al projecte de la Mancomunitat.
 
Més tard, el 1909, els fets de la Setmana Tràgica van dividir dretes i esquerres catalanistes. Però el cap de la Lliga Regionalista, Prat de la Riba, va saber recuperar el pols unitari presentant a Madrid el projecte de Mancomunitat. La vindicació va ser ratificada per la immensa majoria dels municipis catalans. Era a finals de 1911. El cap del Govern, el liberal José Canalejas, va fer seva la reivindicació i va dir alguna cosa semblant a "apoyaré el proyecto que surja de las diputaciones catalanas"... però, sorprenentment, va complir la seva paraula.

La batalla al Congrés dels Diputats va fer època. Els sectors més espanyolistes s’hi van oposar de manera ferotge. Els conservadors i els lerrouxistes no ho van recolzar i, a més, mig partit liberal també hi estava en contra. Només l’energia de Canalejas, líder de l'ala esquerra del liberalisme, però sobretot un home intel·ligent que entenia el que volien els catalans, va aconseguir fer aprovar el projecte l’octubre de 1912.
 
El mes següent, un anarquista va assassinar Canalejas mentre s’aturava en una llibreria a la Puerta del Sol. Que un governant espanyol s’aturés en una llibreria pot sorprendre amb ulls d’ara... Amb la mort de Canalejas, el projecte va quedar encallat al Senat. Però a Madrid ja només van poder ajornar la batalla, i el març de 1914 una reial ordre permetia fer realitat la Mancomunitat.
 
Apostar pel talent
 
El Consell Permanent era l’organisme central de la Mancomunitat. No era el Govern de Catalunya, però Prat de la Riba va saber convertir-lo en un organisme representatiu de la nació catalana. Els seus membres eren elegits per l’Assemblea de la Mancomunitat, on hi eren tots els diputats de les quatre diputacions provincials. En el Consell Permanent, hi van ser sempre presents membres de la Lliga, el partit de Prat, però també els republicans catalanistes, així com representants del carlisme i els partits addictes a la monarquia alfonsina. En l'àmbit de les seves competències, va funcionar com un govern d’unitat.
 
Cultura i Instrucció, Camins i Ports, Beneficència i Sanitat, Agricultura, Telèfons, Serveis Hidràulics i Ferrocarrils, Hisenda i Política Social. Aquestes eren les carteres que constituïen el Consell de la Mancomunitat. En el primer Consell presidit per Prat, hi havia com a forces majoritàries els regionalistes i els republicans com el tarragoní Josep Mestres o Alfred Pereña, més un tradicionalista com Lluís Argemí, i polítics dels partits dinàstics. No era un govern, però ho semblava.  
 
En l’estil de lideratge de Prat de la Riba hi havia elements suggeridors. El primer president de la Mancomunitat era també un home de partit. Tanmateix va ser capaç d’aplegar personalitats de signe ben divers al marge d’etiquetes. Si la correlació de forces a les diputacions exigia acords amplis, Prat va excel·lir a l'hora de fer que la majoria de les forces polítiques fessin seva la institució.

En llocs de responsabilitat per dirigir projectes de país, van ser convocades persones de prestigi indiscutible: un republicà laic com Pompeu Fabra va tenir cura de la normalització de la llengua; Rafael de Campalans, pensador i pedagog socialista, va ser encarregat de dirigir l’Escola del Treball, i un agitador que no formava part dels intel·lectuals de la Lliga com Josep Pijoan va ser clau en projectes com la junta de museus, l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) i la Biblioteca de Catalunya.
 
L’IEC i la Biblioteca de Catalunya són anteriors a l’aprovació de la Mancomunitat, però formen part del projecte de construcció nacional d’inicis de segle. Foren creacions de la Diputació de Barcelona el 1907, que ja era presidida per Prat de la Riba. L’ambició per construir -sense retòriques- institucions que superessin les etiquetes ideològiques, sense sectarisme, és un dels llegats de l’obra pratiana. Que en la fundació de l’IEC hi tingués el seu espai un seguit de personalitats ben allunyades de la Lliga, com el republicà Pere Coromines, proper a corrents sindicalistes i llibertaris, ja diu molt del sentit de país que amarava aquell moment.
 
Sentit de país i no tenir por del talent. Un segle després, moltes de les institucions creades per la Mancomunitat resten vives i amb prestigi. Per això, parlar del que va significar aquell projecte col·lectiu no és fer-ho del passat sinó d’un present ben viu, el que continua emmotllant la societat catalana per definir, amb ambició nacional, la seva pervivència com un sol poble.