Eudald Maideu: «Quan vaig començar a Ripoll visitava fins a 90 nens diaris»

El doctor Eudald Maideu (Ripoll, 1935) acaba de ser guardonat amb la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya. Metge especialitat en pediatria, autor de la primera tesi sobre educació sexual a l'estat espanyol, descobridor del castell del comte Arnau a Mataplana i, sobretot, un "homenot" de Ripoll.
 
- Una Creu de Sant Jordi en un poble com Ripoll no passa cada any. Com se sent quasi 24 hores després?

- Estic emocionalment desfet, impressionat i bloquejat fins a cert punt. És una cosa que no m'ho esperava malgrat que molta gent des de Ripoll i també des d'organitzacions mèdiques ho havien demanat. El meu trajecte vital ha abastat la medicina, la pediatria i, posteriorment, l'educació sexual en els adolescents. Però també la sort de la descoberta de les ruïnes del castell de Mataplana, que ens ha permès descobrir la geografia medieval de la comarca. Suposo que és un reconeixement a aquesta doble tasca, i només em queda agrair a tots els que l'han promocionat.

- El refrany diu que “ningú és profeta a la seva terra” però en el seu cas no és veritat ja que aquest reconeixement ha estat capitanejat per part de diverses institucions de la comarca...

- No he volgut mai ser profeta ja que no deixa de ser una institució eclesial (riu).

- Diu que no és “profeta” però una mica “homenot” de Ripoll, en el sentit que deia Josep Pla, sí que ho és. Deu tenir, a més, moltes generacions anteriors arrelades a la vila...

- Sí és en el sentit de Josep Pla, ho accepto (riu). A mi em van “fabricar” a sobre de l'antiga presó del Monestir de Ripoll. Casa meva estava a tocar de la plaça del Corral [l'actual plaça de l'Ajuntament] i la d'Anselm Clavé. Per tant, les coses de Ripoll les porto a dins de la meva sang. La meva mare era ripollesa i el meu pare també malgrat que l'inici de la seva carrera com a metge, entre el 1925 i el 1933, el va fer a l'Empordà. Certament, som de Ripoll de soca-rel.

- El seu pare, Baltasar Maideu, era metge. Això el va predestinar?

- No, perquè mai no em va pressionar perquè ho fos. En tot cas, em va agradar des del principi. L'acompanyava quan anava a visitar a les cases de pagès de Vallfogona i les Llosses. Fa poc, un company em va rememorar una anècdota de quan anàvem a estudi amb mossèn Ramon, de segona ensenyança, on ara hi ha els Salesians. “Ho portaves a dins, perquè ja que et dedicaves a caçar sargantanes i els hi feies l'autòpsia”, em va dir.

- I per què es decanta per la pediatria?

- El meu pare ja havia fet un curs de pediatria quan havia acabat la carrera dedicat a la lluita contra la mortalitat infantil. Jo vaig estudiar al Clínic, a la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona, on vaig acabar la carrera el 1959. Tanmateix, dos anys abans van obrir la possibilitat que els alumnes ens féssim interns de pediatria. Ho vaig aprofitar i vaig continuar a l'Hospital Clínic fins al 1962 abans de pujar cap al Ripollès. Quan vaig tornar vam muntar un dispensari infantil, un dels primers de Catalunya, on hi havia l'antic hospital –l'actual emplaçament de l'Arxiu- per tal de lluitar contra la poliomielitis, que provocava la mort de molts nens.

- A l'Hospital de Campdevànol, quan s'hi va incorporar?

- Malgrat que ja m'hi havien cridat alguna vegada abans, m'hi vaig incorporar el 1962 en tornar. Era una clínica petita però, a banda de fer parts de punts allunyats com Puigcerdà i la Pobla de Lillet, havia d'afrontar un autèntic “baby boom” molt vinculat a la immigració d'aquells anys. En el dispensari de Ripoll, per exemple, no només fèiem la visita gratuïta als nens i els posàvem les primeres vacunes sinó que els hi regalàvem farina per fer les “papilles”, llet en pols i vitamines. Vaig començar a Campdevànol sense la plaça fixa de la Seguretat Social fins que al 1973 vaig passar les oposicions en un examen al Clínic de Madrid que, curiosament, va coincidir amb la Festa Major de Sant Eudald.

- Sembla increïble que un metge de Ripoll fes la primera tesi de l’Estat espanyol sobre educació sexual i, sobretot, a l'època que ho va fer...

- Sí (somriu). La vaig començar el 1973 just després d'acabar les oposicions de pediatra. A Ripoll es va organitzar el primer Centre Experimental d'Ensenyament Mitjà a l'empresa Saphil del Roig. Les treballadores –la majoria procedents de Lleó- tenien una escola i a mi, tal i com va passar a l'institut de Ripoll, em van nomenar metge. Una de les funcions assignades era l'educació sexual. I vaig dir: “Coi, si no hi ha res fet!”. Aleshores em vaig dedicar a buscar bibliografia i veure què es feia arreu d'Europa. El meu mètode va consistir en anar a les classes i –donant per fet que tindrien moltes dèries i interrogants- proposar-los que en un paper en blanc posessin el símbol masculí o femení, els anys que complirien i, canviant la lletra, escriure amb llenguatge planer tot el què volien saber sobre el sexe. Vaig recollir les enquestes, analitzar el contingut i vaig fer un estudi estadístic per veure quins eren els temes que els preocupaven.

Una vegada analitzat vaig presentar una comunicació prèvia al Centre Superior d'Investigacions Científiques (CSIC) de Madrid. Posteriorment, em vaig posar en contacte amb la càtedra de Psicologia i Psiquiatria de la Universitat de Barcelona i van assumir el suport per tirar-ho endavant. Posteriorment, va ser el torn de la resta de centres oficials i col·legis de monges de Ripollès i la Garrotxa amb un total de vora un miler d'alumnes.

- Per molt que tingués aquest marc oficial –que sorprèn que l'any 1973 se'ls convidés a parlar d'educació sexual- no es generava un cert escàndol?

- Vam optar per intentar ser prudents perquè tenia clar que amb aquest plantejament hi hauria gent que protestaria. D'acord amb els professors, em reunia amb els pares. N'hi havia que em deien que ja els hi ho havien explicat tot –i jo els felicitava-. Aleshores, els mostrava el plec amb les preguntes dels seus fills i tots les volien veure. Jo els hi deia que sí –deixant clar que eren anònimes– però comprovant que els nanos tenien dubtes molts ja ho veien millor –igualment, tenien la possibilitat de saltar-se la sessió-. Això va apaivagar els ànims però no va evitar protestes com la del mateix bisbe de Vic.

- Més enllà dels pares, se'n devia parlar molt al carrer!

- Suposo que sí, però jo estava tan enfeinat visitant que no tenia temps per perdre. Hi havia dies que visitava fins a 90 “crios”, en un moment en què no hi havia cap més pediatra a Ripoll. Era una època asfixiant: el “Seguro” no tenia ni ambulatori i havíem d'atendre els nens en un pis. Progressivament va anar canviant amb l'arribada dels doctors Oliva i Vivas i es va començar a crear el servei que ara tots coneixem. Em van proposar de ser el “jefe” a l'Hospital però vaig dir que de problemes, horaris i salaris no en volia saber res i que em continuaria cuidant dels recent nascuts. A la Seguretat Social em van jubilar als 69 però fins fa dos anys –quan amb les retallades van treure els metges consultors externs- encara hi vaig continuar anant.

- Tornant a la tesi. Va tenir problemes per llegir-la?

- Sí, era la primera de l'Estat en educació sexual i em va cridar el catedràtic, una persona molt oberta, i em va dir que hi havia problemes ja que no era possible tancar el tribunal. La part de Medicina eren de l'Opus i s'hi negaven dient que no es podia llegir una tesi d'una “cosa així”. Finalment, va convèncer el catedràtic d'Otorinolaringologia, per allò de les feromones, i amb el de Pediatria, el de Psiquiatria i el d'Obstetrícia van tancar el tribunal. Finalment, em van posar un excel·lent “cum laude” i vam començar a viatjar arreu per presentar-la: a Madrid i arreu de l'Estat espanyol, a Israel –en plena guerra dels alts del Golan de Síria- tant a Haifa com a Jerusalem; a París; a Mèxic; a Washington...

- Aleshores era una mica tabú parlar de sexe... Ara es trivialitza o s'afronta amb poc rigor?

- No és que sigui trivial, però ara els nanos, que viuen en una societat multipantalla, s'han acostumat a mirar-ho tot en comptes de sentir. El porno, per exemple, focalitza el sexe cap a la penetració. Jo parlo de les autopistes de plaer. Quan em ve un adolescent a la consulta li pregunto –entre moltes altres coses- si ho té tot clar sobre el sexe i sempre em responen que sí. Els hi dic que si el pare els hi regala una moto de 500 centímetres cúbics i l'agafen sense fer pràctiques què passara. Em responen que “se la fotran”.

I és que el sexe és com una moto molt potent. Per exemple, no saben que l'òrgan sexual més gran i igual entre homes i dones és el cervell. I el segon, la pell. És el més extens ja que tot el cos hi està recobert sigui directament o amb una part més fina en forma de mucosa als llavis o als baixos. Per tant, si vols saber com reacciona el cos de la persona que està amb tu és molt important fer un turisme de carícies –talment com si vols conèixer una nació quan la visites-. Transitar amb les mans i la boca per tota la superfície de la pell on també hi ha uns òrgans com el clítoris i el penis que són diferents de forma però que tenen la mateixa funció. Els hi deixo clar: penetració equival a reproducció i, de fet, el 80% de les dones té la vagina insensible. Si no, cada vegada que es posessin un tampó tindrien un orgasme.

Eudald Maideu, al costat de l'orla dels llicenciats del 1959. Foto: Adrià Costa.

- Canviant radicalment de tema, vostè està a punt de complir els 80 anys i continua passant visita cada tarda. No té data per jubilar-se?

- Sí, sí... ja penso en jubilar-me però encara no he proposat cap data. La meva dona sí, ella només voldria que sortís a passejar però encara tinc ànsies de fer coses. La setmana passada mateix vaig presentar una comunicació d'un estudi amb adolescents que hem coordinat des d'aquí.

- Diuen, diuen, diuen... que fa anys molts pediatres de Vic li tenien enveja perquè moltes famílies agafaven el cotxe i enfilaven la N-152 amunt per venir a la seva consulta...

- Enveja no ho sé –potser amb algú molt en concret-. Amb els de Vic m'hi avinc molt, hi he fet moltes conferències, sempre m'han convidat... Si visito algun nano de Vic i veig que té un problema greu li faig l'actuació d'urgència i truco al General  per informar del cas. De fet, he visitat i visito nens del Ripollès, molts d'Osona, de la Garrotxa, del Berguedà... i arreu tinc bona relació. Certament, venia molta gent de les comarques de l'entorn i hi havia moments que no ho abastava i visitava fins i tot els diumenges. Fins un dia que la meva dona es va imposar com ho farà també amb el “retiro”.

- També va tenir temps per ser regidor de l'Ajuntament de Ripoll entre 1984 i 1987...

- Com a independent! Em van posar a la llista de Convergència i em dedicava als temes de sanitat i de les aigües. Vaig promocionar el centre de planificació familiar de Ripoll malgrat tenir en contra una regidora de l'Opus. En quatre anys en vaig tenir prou perquè no podia fer-ho tot.

- És dels que mai ha amagat el compromís amb la independència. Ara, en ple procés sobiranista, ho veu possible o creu que és política-ficció?

- La pega que hi veig és que no som unitaris i a Espanya d'això se'n freguen les mans. Els altres són molt astuts i Catalunya sempre ha estat amb el peu al coll. També és cert que cada dia veig més clar que ningú és independent sinó més aviat som interdependents. En tot cas, que no sigui aquesta total dependència que s'ha convertit en un abús i que el país ha de demanar permís per respirar.

Ara es reprodueix un model feudal, similar al del comte Arnau. Obligava als pagesos que li portessin les someres carregades de les portadores de vi i els pagava a una cinquena part del preu de mercat. Sempre li semblaven poc plenes i si algú creia que l'estafava, l'assotava. I si l'estafa era contínua, el feia penjar a l'Empalme –a l'actual carretera de Campdevànol a Gombrèn-. Tot va acabar amb una princesa grega que va arribar a Catalunya a través d'un casament amb el comte de Pallars, que era vidu. Com que l'especialitat d'aquesta “Matahari” era enviudar, el va matar i aleshores va buscar un matrimoni amb el comte de Mataplana –que tenia descendència masculina- per evitar perdre el territori en benefici del rei Jaume II. Va convertir el castell de Mataplana en una festa contínua, va arruïnar la família i els seus fills la van fer fora cap a Barcelona. La família d'Arnau va haver de vendre la propietat al comte de Pinós però la propietat estava hipotecada i tot plegat va acabar amb una sentència per estafa i també una indemnització a tots els pagesos de qui havia abusat. Aquesta història real és la que es va transmetre de generació en generació –“per soldades mal pagades”- i que després va ajudar a confegir el mite.

- Arnau es va carregar la dinastia i vostè va desenterrar el castell de Mataplana. S'ho hagués imaginat mai?

- En això vaig tenir la col·laboració de la meva dona. Sempre havíem pensat que hi podia ser i, de fet, a l'escriptura deia que en “un lugar de la finca puede existir un castillo”. Un vespre de l'any 1983 passejàvem pel terreny i vaig veure un forat en forma de cau, però no podia ser d'un animal ja que estava orientat cara nord. Amb una llanterna vam veure que es veien les pedres d'una volta romànica. Vam fer unes fotos com vam poder i les vam dur a Cultura però ens van dir que no tenien diners per excavar.

Jo no m'ho podia creure ja que estàvem parlant de la història d'una llegenda que havia inspirat grans noms de la literatura catalana i tenia clar que no es podia perdre. L'opció que em van donar va consistir en anar a la universitat, i allà en Manel Riu, cap del departament d'Història Medieval, em va dir que a l'estiu s'ho vindria a mirar perquè estiuejava a Berga. En visitar-ho va decidir incloure-ho al programa de postgrau Erasmus i l'any següent van començar les excavacions. Hi tenien molt interès ja que en quedar colgat era una construcció que no havia patit modificacions. Van estar deu anys treballant-hi, a vegades amb quatre equips, i nosaltres els deixàvem la casa perquè poguessin estar-hi.

- L'excavació de Mataplana és una carpeta tancada? Més de tres dècades després de trobar-lo considera que és un element prou conegut?

- No és una feina acabada. Hi ha el castell i també el poblat. Es va trobar la ferreria del castell, amb la mola, i segurament el molí de Mataplana tenia entrada d'aire i això vol dir que era una farga. També segurament hi ha una sagrera al costat de la capella. Per tant, es podria continuar treballant-hi. El castell de Mataplana, lamentablement, més que poc conegut està marginat. La gran majoria de visitants vinculats al Terra de Comtes no passen de Ripoll i Sant Joan i és molt difícil que arribin a Gombrèn.