Florenci Crivillé: «El tancament de l'antic Museu va ser molt traumàtic»

Florenci Crivillé, davant de la casa on va viure Tomàs Raguer. Foto: Adrià Costa

Florenci Crivillé (Seva, 1948) s'ha passat més de mitja vida al Museu Etnogràfic. Hi va començar a col·laborar al 1967 i quasi tres dècades més tard va fer de l'afició, professió. Ara, oficialment està jubilat però continua anant cada dia al nou edifici de Can Budallers i la intenció és fer-ho fins que el cos aguanti tal i com van fer en el seu moment Tomàs Raguer i Eudald Graells. A l'entrevista, Crivillé recorda els moments complicats del tancament de l'antic Museu, la incertesa del procés per construir el nou així com el reptes de futur de la institució. Tot plegat després de rebre en els darrers mesos diversos reconeixements a la seva tasca entre els quals destaca el Premi Recercat, la distinció Guifré i el Premi Valvi, entre altres.

- Ja fa uns mesos que s'ha jubilat però tot i això continua venint cada dia al Museu Etnogràfic...

- Sí, de moment continuo venint. La feina m'agrada i la jubilació va arribar amb diversos projectes encara sense tancar: unes exposicions, la traducció al català del còmic del Superlópez, la guia del Museu i algunes cessions de peces que van arrencar quan estava en actiu...

- Tot i això quan aquests projectes quedin tancats continuarà venint no?

- Sí, aleshores la situació canviarà. Aleshores em marcaran unes feines concretes i faré el que em diguin. I també he de fer altres coses, que a casa meva tinc prou feina...

- Algun dia havia dit que faria com Tomàs Raguer o Eudald Graells que van continuar col·laborant fins al darrer dia...

- L'Eudald Graells era el director fins el 1992 que va morir i el Tomàs Raguer, el fundador, també va morir al peu del canó. És tradició de la casa (riu).


- En Tomàs Raguer no el vaig conèixer però era un cas extraordinari d'aquests que es produeixen molt de tant en tant. Va fer una feina extraordinària. Era farmacèutic i coincidint amb la jubilació se li va morir la dona i dos fills i es va quedar sol. Es va abocar a la documentació i al Museu. En el cas de l'Eudald Graells vaig col·laborar-hi durant vint anys. Va ser el gran investigador de les indústries metal·lúrgiques –de la Farga- i de les armes. Considerava que el Monestir havia impedit veure altres coses i ell s'hi va dedicar plenament.

- Si Graells se centrava en armes i claus, quins temes han interessat més a Florenci Crivillé?

- A mi, en general, sempre m'han agradat tots els temes que tracta el Museu. Però, particularment, tot el món dels pastors i de la transhumància. I també el costumari religiós, que són uns elements que es van perdent i hi ha poca gent que ho conserva.

- Abans parlava de la figura de Tomàs Raguer. Ell i altres persones van pensar fa més d'un segle que tota la vida que s'anava perdent de la comarca tenia interès museístic. Aquesta reflexió té molt mèrit no?

- Part d'aquesta gent havien vist –o directament s'havien implicat- en la restauració del Monestir. I van fer una reflexió: tenien el Monestir refet però davant dels seus ulls estava desapareixent una sèrie d'oficis, de tradicions, de manera de fer i de pensar... subtituïts per la indústria. Van tenir el gran encert de fixar tant el patrimoni material com immaterial d'una societat que ja era anterior a la que vivien ells. Aquesta gent va acabar formant un equip que després s'ha anomenat Grup de Folkloristes de Ripoll, bàsicament de professions liberals però també algun capellà i algun propietari rural.

- Se'ls ha reconegut prou?

- Jo crec que no. D'espais públics sí que n'hi ha alguns –la sala Eudald Graells, la plaça Gonçal Cutrina o l'escola Tomàs Raguer- però la resta no. Al Museu, en canvi, hem dedicat espais a tots els personatges claus en la història de la institució: Tomàs Raguer, Rossend Serra i Pagès, Salvador Vilarrasa, Joan Raguer, Núria Roquer, Josep Ribot, Agustí Casanova, Zenon Puig, Eudald Graells i Gonçal Cutrina.

- Sabrem explicar el què estem vivint perquè les generacions futures ho entenguin com va aconseguir el Grup de Folkloristes?

- Ara hi ha massa informació, moltes maneres de captar-la, molts mitjans però poc temps per abastar-ho tot. Tanmateix, nosaltres treballem una mica en aquesta línia i en el Museu hi ha un darrer espai de reflexió dedicat a la “Societat del present. Vitrines del futur”. Continuem rebent peces –no totes les podem agafar- per tal que més endavant es pugui entendre l'actual moment des d'un punt de vista etnogràfic.

- Abans d'entrar al Museu vostè era electricista...

- Bé, realment sempre he estat al Museu ja que vaig començar a col·laborar-hi als 17 anys i ja m'hi he quedat. No va ser fins al 1996 que vaig entrar-hi de manera professional. Tots els altres havien mort i des de la direcció es va veure interessant que hi hagués algú entremig de la línia històrica i de la gent nova que n'havia assumit el comandament.


- No, ni molt menys. Jo pensava que aniria fent tota la vida l'alternança entre feina i Museu .

- Evidentment va viure en primera persona el tancament de l'antic Museu a les golfes de l'església de Sant Pere. Va ser una experiència traumàtica?

- Sí, molt traumàtica. Veies com les bigues es corcaven, van començar els degoters, algun ensorrament, apuntalaments per tot arreu... L'estiu del 2000 era trist perquè bona part del Museu estava apuntalada però fèiem les visites igualment. Teníem la idea de tancar quan acabessin les vacances i vam aconseguir “aguantar fins al final” però amb algunes sales que ni es podien visitar. En el fons, va ser una bona manera de fer entendre a la gent que no es podia continuar d'aquella manera. Vam haver de treure totes les peces, guardar-les... molta feina.

- Durant els més de deu anys de tancament va tenir la seguretat que el Museu es reobriria?

- No la vaig tenir sempre, especialment a la meitat del procés. Tan bon punt es va tancar vam començar a treballar en exposicions temporals de llarga durada i això va fer que hi hagués una sensació de continuïtat. Tanmateix, tan bon punt vam poder entrar a Can Budallers vam ser conscients que caldrien molts diners.... Un dels punts crítics va ser quan es va trobar la muralla i es va haver de refer el projecte. Les obres van estar un any aturades i durant aquell temps sempre vaig tenir la por no es reiniciessin.

- El dia que s'inaugura a l'esplanada de l'entrada del Museu hi havia moltíssima gent. Quines sensacions va tenir?

- Costa d'explicar... Va ser com el dia que et cases. Tothom et felicitava, em saludava gent que ni coneixia... Una sensació de felicitat que es combinava amb l'esgotament per la feina contra-rellotge de les darreres setmanes.

- D'aquí pocs dies el nou Museu Etnogràfic celebrarà el tercer aniversari. La sensació és que està consolidat i fins i tot reconegut amb el Premi Nacional de Cultura. Tanmateix, quins són els reptes de futur?

- Per una banda la investigació i per l'altra que pugui disposar de més recursos. Aquí només hi ha dues persones: la directora i una persona que fa funcionar el Museu a nivell administratiu. La resta de col·laboradors són una voluntària, una restauradora –que ve a hores a través d'una subvenció de la Diputació- i jo mateix que ajudo. Quan expliques que al Museu només hi ha dos treballadors no s'ho creu ningú. Amb poca gent es fa molta feina i per poc que es pogués s'hauria d'intentar continuar investigant i fent més treball de camp. En tot cas, cal tenir en compte que no parem de rebre consultes, algunes de tant llunyanes com algú de Japó que té una arma i pregunta al Museu Etnogràfic si és de Ripoll...


- A tot arreu! Tenim consultes d'Àsia però també d'Amèrica Llatina. També ens hem trobat algun museu que exhibia suposades armes de Ripoll però que no ho eren.


- No ens en podem quedar cap de peça! (riu). Ara seriosament, m'agraden molt els exvots, pintats sobre fusta. Aporten molta informació sobre la realitat del moment: dificultats que passaven, indumentària, malalties, mobiliari...

- El Museu va rebre el Premi Nacional de Cultura però vostè en els darrers mesos no ha parat d'acumular guardons....

- Deu ser més per vell que per dimoni (riu). Realment han estat molts premis en poc temps però el que em satisfà més és el Recercat ja que el concedeixen els centres de recerca d'arreu del país. En el fons, jo he fet poca recerca però he ajudat a força gent a poder desencallar les seves investigacions.

- Se'l coneix molt per la tasca al Museu però també una vessant més poètica, sobretot amb la relació que tenia amb Martí i Pol. Diuen que el coneixia millor vostè que ell mateix...

- Bé, això és una dedicatòria que em va fer un dia dient. “Per al Florenci, que un dia sabrà més de mi que jo mateix”.

- Com era la vostra relació?

- Va començar l'any 80 i va durar fins que es va morir. Va veure que era un documentalista i que arreplegaria molt material relacionat amb la seva obra. Una vegada, fins i tot, va venir a casa i va veure que ho tenia molt ben classificat. Ens trobàvem un parell de vegades a l'any i ens posàvem al dia. Més d'una vegada se sorprenia de coses que desconeixia i que no deixaven de ser de la seva obra.

- Així té un bon arxiu sobre el poeta de Roda...

- Sí, molt bo. Ara he mirat on els portaré i és una de les coses que faré quan acabi la feina al Museu. Vull que estigui més a l'abast tot i que fins ara no he tingut problemes per obrir les portes de casa als investigadors de l'obra de Martí i Pol. Una part es portarà a l'arxiu que hi ha a la biblioteca de Roda i una altra part a una altra biblioteca de Sant Gregori, que precisament porta el seu nom. El que estigui duplicat ho repartirem i la resta mirarem de deixar-ho allà on no ho tinguin. També tinc un arxiu molt bo d'en David Jou, que és poeta i físic.

- Una altra de les relacions amb gent de la cultura es amb el dibuixant Jan. L'àlbum de Superlopez al Museu devia ser “culpa” seva...

- Sí, ens fem molt. De fet, en el seu moment vaig anar a la Ral a veure la seva primera dona, la Dolors Alibés, per què amb la meva filla volíem conèixer l'autora de molts contes infantils. Allà hi havia un home que no enraonava –en Juan López Fernández “Jan” és sordmut- i dibuixava. Des d'aleshores sempre hem mantingut el contacte, hem anat molt d'excursió i hem tingut molt bon tracte. Ara espero acabar d'una vegada l'edició en català del llibre del Museu, només ens falta el permís d'Edicions B.

Florenci Crivillé. Foto: Adrià Costa