Marc Solà: «Abans era impensable trobar 300 esquiadors al Bastiments»

Marc Solà, entre trofeus. Foto: Adrià Costa

Marc Solà (Vilallonga de Ter, 1985) és el millor esquiador de muntanya de la comarca i fa anys que forma de l'elit d'aquest esport a Catalunya. Ara, després d'una dècada al màxim nivell ha decidit fer “un pas al costat”, reduir a la meitat les hores d'entrenament i renunciar a competir a la Copa del Món. En l'entrevista reflexiona sobre les dificultats d'un esport que, malgrat començar a viure un boom, encara està a mig camí de l'amateurisme i el professionalisme. Una situació que amb 28 anys complerts l'ha empès a “baixar del capdamunt de la llista de prioritats” la competició. Durant aquests anys ha subcampió d'Espanya sènior (2012), campió de Catalunya en diverses ocasions així com campió estatal en categories júnior i sub23. A la Copa i al Campionat del Món va aconseguir el triomf en sub23 així com un desè lloc a la Pierra Menta, una de les proves per etapes més importants del circuit internacional, entre altres victòries en proves dels circuits espanyol i català.

- Enguany no ha començat la temporada fins a la Traça Catalana i aquest cap de setmana ha renunciat a ser a la Copa del Món. És evident que està fent un canvi d'estratègia.

- Sí. Fa uns dies vaig anunciar a la FEDME que feia un pas al costat i no formaria part de la selecció espanyola. Aquesta temporada me la prendré molt més tranquil·lament després de més de deu anys competint a alt nivell.

- Com arriba a aquesta decisió?

- L'esquí de muntanya és un esport que tant al nostre país com arreu d'Europa oscil·la en la borrosa línia que separa el professionalisme i l'amateurisme. Tot aquest temps he hagut de combinar l'esport amb la feina i això suposava entrenar els set dies de la setmana i a les tardes dels dies laborables anar a treballar. Arriba un moment en què tu mateix –com els de casa- et fas la pregunta : “Què faràs de la teva vida...?”.

- Però vostè no es retira, no?

- No, he decidit agafar-m'ho d'una altra manera. D'esquiar set dies a la setmana he passat a fer-ho dos o tres –i alguna setmana ocasionalment potser seran quatre- i a nivell competitiu continuaré amb la selecció catalana disputant els campionats estatals i altres proves que em vinguin de gust com ara he fet la Traça Catalana. Havia entrenat poc i tot i això vaig quedar segon. És una demostració que podria seguir al màxim però quan estàs a punt de fer 29 anys has de començar a prioritzar altres coses.

- Sentint-lo a parlar sembla que se sent alliberat per la decisió.

- Sí, força, perquè m'ha costat prendre-la. Jo no sóc professional però he competit com a tal i m'he afrontat a nivell europeu amb gent que cobra per esquiar. Ara necessito estudiar per unes oposicions i és impossible compatibilitzar-ho amb la feina i l'entrenament al màxim nivell.

- És impossible guanyar-se la vida amb l'esquí de muntanya?

- Al nostre país l'únic professional del tot és en Kilian Jornet. I per darrera la gent fa el que pot sobretot si s'ho pot combinar amb una feina que t'alliberi els mesos d'hivern. Les beques del Consell Català de l'Esport o del CSD van lligades als resultats als campionats d'Espanya, d'Europa i del Món i els acords amb patrocinadors t'acostumen a servir per disposar gratuïtament d'un material que és força car. Tot i això, habitualment acabaves fent la pau o, fins i tot, posant-hi diners. I, sobretot, és un cost en forma temps que t'impedeix estudiar o dedicar-lo a altres coses.

- Com es va introduir en el món de l'esquí de muntanya en un moment que no era tant popular com ara?

- Provenia de l'esquí alpí que vaig practicar quasi cada dia dels 4 als 16 anys. Això em va servir de base per readaptar-me poc a poc. La tecnificació va ser pràcticament 100% autodidacta, sense entrenador. Sóc dels de la vella escola, em guio molt per sensacions. Per exemple, no he fet servir mai pulsòmetre.

- Parlava de la formació. Ara el jovent puja fort...

- Sí, déu n'hi do. Em recorden quan vaig començar que només pensaves en esquiar i esquiar. Ara bé, dels meus referents en els meus inicis ja no queda ningú que competeixi. I malgrat que l'edat és un factor limitant també ho és la impossibilitat de professionalitzar-se. També és cert que anys enrere era impensable trobar-te 300 persones pujant esquiant al Bastiments i ara hi són. I això provoca que els diners de les marques comenci a córrer i, qui sap, potser permet als que ara comencen acabar vivint de l'esquí de muntanya.

Marc Solà. Foto: Adrià Costa