01
de setembre
del
2012
L’anèmia és un trastorn de la sang que es caracteritza per la disminució de la quantitat de glòbuls vermells o hematies (cèl·lules de la sang), o bé per la disminució de la concentració d’hemoglobina. Aquesta és una part de l’hematie encarregada de distribuir l’oxigen dels pulmons a les cèl·lules dels teixits del cos. Sovint l’anèmia és més un símptoma d’una malaltia que no una malaltia en sí mateixa.
L’anèmia pot ser deguda a algun d’aquests factors: pèrdua de sang (hemorràgia); producció insuficient d’hematies; destrucció excessiva d’hematies.(hemòlisi) o les malformacions del propi glòbul vermell.
La majoria de símptomes de l’anèmia són el resultat de la insuficient distribució d’oxigen als teixits, el que s’entén com a hipòxia. En casos d’anèmia lleu aquesta hipòxia és pràcticament imperceptible ja que el propi cos compensa aquest dèficit.
El diagnòstic d’anèmia s’aconsegueix a partir d’anàlisis de sang rutinàries o bé per biòpsia de medul·la òssia que és el lloc on es formen els glòbuls vermells.
L’anèmia pot ser originada per diferents causes: infeccions, certes malalties, alguns medicaments, malnutrició… però la causa més freqüent és l’hemorràgia. Quan l’organisme perd sang hi ha una disminució del volum d’aquesta dins dels vasos sanguinis i el cos reacciona captant aigua dels teixits per poder compensar aquest volum disminuït. El resultat és una sang diluïda que es tradueix en les analítiques com una disminució dels hematies i de l’hemoglobina. Quan més ràpida és la pèrdua de sang més evidents són els símptomes. Si la pèrdua és lenta (de dies, o bé setmanes), dues terceres parts del volum perdut poden causar fatiga i debilitat. En canvi en una hemorràgia aguda de vàries hores o menys, la pèrdua d’un terç del volum total de sang pot ser fatal. L'hemorràgia de llarga evolució és la més freqüent i sol anar acompanyada d’un dèficit de ferro; el tipus d’anèmia que donarà lloc s’anomena anèmia ferropènica. Un símptoma curiós que es pot presentar en una persona amb anèmia ferropènica és el desig de menjar terra o bé gel. A aquest símptoma se l’anomena “pica”.
El diagnòstic d’una anèmia ferropènica es realitza a traves de la valoració del ferro i la transferrina que és la proteïna transportadora del ferro quan no està dins els hematies. Si el valor de la transferrina és inferior al 10% del valor del ferro és probable que existeixi un dèficit de ferro.
Un altre factor que causa anèmia és la producció insuficient de glòbuls vermells. Per la fabricació dels hematies calen molts nutrients com són el ferro, vitamina B12, l’àcid fòlic, vitamina C (augmenta l’absorció), riboflavina, coure i també és necessari una proporció adequada d’hormones com pot ser l’eritropoetina o EPO (hormona estimuladora de la producció d’hematies). Sense aquests elements la producció és lenta, inadequada i dóna lloc a hematies deformats i incapaços de realitzar un transport adequat d’oxigen.
Si en lloc de dèficit de ferro el que hi ha és un dèficit de vitamina B12 o bé d’àcid fòlic, aleshores parlarem d’una anèmia megaloblàstica. En aquest cas la medul·la òssia fabrica hematies massa grans per poder realitzar les seves funcions. Sol aparèixer en casos on la dieta és pobre en vitamina B12 o àcid fòlic o bé per un problema d’absorció d’aquestes vitamines. També hi ha medicaments que poden produir-la. Aquestes vitamines es troben en verdures crues, fruita fresca i carns (amb la cocció es destrueixen).
Hi ha moltes malalties com les infeccions, les malalties inflamatòries, artritis, tendinitis, etc que inhibeixen la producció d’hematies a la medul·la òssia però, a no ser que siguin cròniques, no arriben a provocar una anèmia. En el cas que s’arribi a una anèmia per malaltia crònica no serveix de res administrar ferro o vitamines.
Un altre factor que pot desencadenar una anèmia és la destrucció d’hematies (hemòlisi). Els hematies tenen una vida mitja de 120 dies. En el cas d’una destrucció massiva dels hematies l’organisme pot reposar aquests hematies augmentant la producció fins a 10 vegades més del normal, però, si es supera aquesta producció s’arriba a l’anèmia hemolítica. En aquest tipus d’anèmia hi ha un augment del volum de la melsa ja que aquesta és l’encarregada d’eliminar els glòbuls vermells destruïts de l’organisme. Aquesta situació pot donar lloc a dolor abdominal.
Què pot provocar una destrucció massiva dels hematies?. Hi ha malalties que poden provocar un desenvolupament anormal de la melsa. Quant més gran és la melsa més tendència té a destruir hematies i quan més hematies destrueix més augmenta el seu volum. És un cercle viciós.
També pot donar-se el cas (degut a alguna malaltia) que l’organisme mateix fabriqui anticossos destructors dels seus propis hematies. Aquestes són les anomenades malalties autoimmunes.
Per últim hi ha un altre grup d’anèmies provocades per malformacions hereditàries del glòbul vermell. D’aquest grup les més conegudes són les talassèmies.
La talassèmia és una malaltia hereditària que es caracteritza per presentar una anomalia estructural en una part del glòbul vermell, en concret en l’hemoglobina. Hi ha diferents tipus de talassèmies depenent del fragment d’hemoglobina que està alterat i en funció d’aquest fragment alterat seran més o menys greus. Per diagnosticar aquest tipus d’anèmies cal fer estudis genètics i també analítiques especials de l’hemoglobina. Les talassèmies lleus no precisen de cap tractament específic, però si són greus pot ser necessari un trasplantament de medul·la.
L’anèmia pot ser deguda a algun d’aquests factors: pèrdua de sang (hemorràgia); producció insuficient d’hematies; destrucció excessiva d’hematies.(hemòlisi) o les malformacions del propi glòbul vermell.
La majoria de símptomes de l’anèmia són el resultat de la insuficient distribució d’oxigen als teixits, el que s’entén com a hipòxia. En casos d’anèmia lleu aquesta hipòxia és pràcticament imperceptible ja que el propi cos compensa aquest dèficit.
El diagnòstic d’anèmia s’aconsegueix a partir d’anàlisis de sang rutinàries o bé per biòpsia de medul·la òssia que és el lloc on es formen els glòbuls vermells.
L’anèmia pot ser originada per diferents causes: infeccions, certes malalties, alguns medicaments, malnutrició… però la causa més freqüent és l’hemorràgia. Quan l’organisme perd sang hi ha una disminució del volum d’aquesta dins dels vasos sanguinis i el cos reacciona captant aigua dels teixits per poder compensar aquest volum disminuït. El resultat és una sang diluïda que es tradueix en les analítiques com una disminució dels hematies i de l’hemoglobina. Quan més ràpida és la pèrdua de sang més evidents són els símptomes. Si la pèrdua és lenta (de dies, o bé setmanes), dues terceres parts del volum perdut poden causar fatiga i debilitat. En canvi en una hemorràgia aguda de vàries hores o menys, la pèrdua d’un terç del volum total de sang pot ser fatal. L'hemorràgia de llarga evolució és la més freqüent i sol anar acompanyada d’un dèficit de ferro; el tipus d’anèmia que donarà lloc s’anomena anèmia ferropènica. Un símptoma curiós que es pot presentar en una persona amb anèmia ferropènica és el desig de menjar terra o bé gel. A aquest símptoma se l’anomena “pica”.
El diagnòstic d’una anèmia ferropènica es realitza a traves de la valoració del ferro i la transferrina que és la proteïna transportadora del ferro quan no està dins els hematies. Si el valor de la transferrina és inferior al 10% del valor del ferro és probable que existeixi un dèficit de ferro.
Un altre factor que causa anèmia és la producció insuficient de glòbuls vermells. Per la fabricació dels hematies calen molts nutrients com són el ferro, vitamina B12, l’àcid fòlic, vitamina C (augmenta l’absorció), riboflavina, coure i també és necessari una proporció adequada d’hormones com pot ser l’eritropoetina o EPO (hormona estimuladora de la producció d’hematies). Sense aquests elements la producció és lenta, inadequada i dóna lloc a hematies deformats i incapaços de realitzar un transport adequat d’oxigen.
Si en lloc de dèficit de ferro el que hi ha és un dèficit de vitamina B12 o bé d’àcid fòlic, aleshores parlarem d’una anèmia megaloblàstica. En aquest cas la medul·la òssia fabrica hematies massa grans per poder realitzar les seves funcions. Sol aparèixer en casos on la dieta és pobre en vitamina B12 o àcid fòlic o bé per un problema d’absorció d’aquestes vitamines. També hi ha medicaments que poden produir-la. Aquestes vitamines es troben en verdures crues, fruita fresca i carns (amb la cocció es destrueixen).
Hi ha moltes malalties com les infeccions, les malalties inflamatòries, artritis, tendinitis, etc que inhibeixen la producció d’hematies a la medul·la òssia però, a no ser que siguin cròniques, no arriben a provocar una anèmia. En el cas que s’arribi a una anèmia per malaltia crònica no serveix de res administrar ferro o vitamines.
Un altre factor que pot desencadenar una anèmia és la destrucció d’hematies (hemòlisi). Els hematies tenen una vida mitja de 120 dies. En el cas d’una destrucció massiva dels hematies l’organisme pot reposar aquests hematies augmentant la producció fins a 10 vegades més del normal, però, si es supera aquesta producció s’arriba a l’anèmia hemolítica. En aquest tipus d’anèmia hi ha un augment del volum de la melsa ja que aquesta és l’encarregada d’eliminar els glòbuls vermells destruïts de l’organisme. Aquesta situació pot donar lloc a dolor abdominal.
Què pot provocar una destrucció massiva dels hematies?. Hi ha malalties que poden provocar un desenvolupament anormal de la melsa. Quant més gran és la melsa més tendència té a destruir hematies i quan més hematies destrueix més augmenta el seu volum. És un cercle viciós.
També pot donar-se el cas (degut a alguna malaltia) que l’organisme mateix fabriqui anticossos destructors dels seus propis hematies. Aquestes són les anomenades malalties autoimmunes.
Per últim hi ha un altre grup d’anèmies provocades per malformacions hereditàries del glòbul vermell. D’aquest grup les més conegudes són les talassèmies.
La talassèmia és una malaltia hereditària que es caracteritza per presentar una anomalia estructural en una part del glòbul vermell, en concret en l’hemoglobina. Hi ha diferents tipus de talassèmies depenent del fragment d’hemoglobina que està alterat i en funció d’aquest fragment alterat seran més o menys greus. Per diagnosticar aquest tipus d’anèmies cal fer estudis genètics i també analítiques especials de l’hemoglobina. Les talassèmies lleus no precisen de cap tractament específic, però si són greus pot ser necessari un trasplantament de medul·la.