13
de gener
del
2012
Albert Bosch en un moment de l'entrevista, aquest divendres als estudis de La Veu. Foto: Adrià Costa
L'Albert Bosch es va convertir el passat 4 de gener en el primer català en arribar caminant al pol sud després d'una travessa de 67 dies i 1.150 quilòmetres. Aquest divendres ha tornat al seu Sant Joan natal després del repte i hem aprofitat per entrevistar-lo en directe a La Veu. Hem aprofitat per llegir-li alguns dels missatges més originals per felicitar-lo a Twitter amb el hasthag #felicitatsalbertbosch.
- Avui és el primer dia que l'Albert ha vingut a Sant Joan després d'arriba al pol sud. Ets conscient que has esdevingut el màxim ambaixador del municipi –i per extensió de la comarca-?
- En sóc una mica conscient i em genera molt respecte perquè és una gran responsabilitat. És un element que m'omple d'orgull però, al mateix temps, em genera certes contradiccions. Cal dir que sóc un dels molts santjoanins que ve al municipi per oci o als caps de setmana ja que per feina viuen fora. En el meu cas familiarment vivim a Osona i, malauradament, no puc fer la vida al cent per cent a Sant Joan. Ara bé, quan em pregunten d'on sóc, sempre dic que de Sant Joan. Perquè sóc d'aquí, em sento d'aquí, tinc les arrels aquí... quan fas aquestes animalades has de tenir molt clar on tens les arrels, d'on vénen els teus orígens, la teva força, la teva gent... perquè quan estàs al límit ho notes.
- En les teves expedicions sempre has cuidat tant la logística com la comunicació. La sensació és que, per fi, has saltat als mitjans nacionals. Creus que ara has tingut la repercussió que et mereixies?
- Ens ha anat molt bé que la repercussió hagi estat forta tant a mi com al projecte, a la gent que m'ha ajudat, als patrocinadors i, també, de cara a nous reptes. Potser fins i tot ha estat superior a la que em mereixia tot i que la fita és important i té cert mèrit –no ho dic per falsa modèstia però m'ho ha valorat gent experta en expedicions polars-.
No tinc talent per ser campió de res però sempre he considerat que el que feia s'havia de bé a nivell esportiu, bé a nivell d'organització, bé a nivell de logística i, tal com deies, molt bé a nivell de comunicació. Perquè una de les coses maques és compartir-ho i, a banda, si vols que et patrocinin has de ser professional i aconseguir un retorn.
- Suposo que aquesta vegada et rebran al Palau de la Generalitat?
- Encara no ho havia dit perquè tot just m'ho van confirmar aquest dijous al matí. Però la veritat és que el president Mas em rebrà el proper dimarts 17 de gener a les deu del matí abans del consell executiu. Ens ha fet il·lusió perquè ha estat una iniciativa de Presidència.
- A Sant Joan també hi haurà algun acte de reconeixement i de celebració de la fita...
- Sí, precisament aquest cap de setmana hem de decidir si ho fem el 28 d'aquest mateix mes, que ja tenim confirmada la presència del secretari general de l'Esport, l'Ivan Tibau, o bé ho deixem pel març o l'abril quan tinguem el documental. Estaria molt bé poder fer el passi previ aquí però no sabem si es podrà quadrar. Alguna cosa farem... però sabria greu que la gent quedés empatxada amb tant Albert Bosch.
- Així et podem veure en un documental...
- En Joan Riedweg, un director que ha fet pel·lícules i videoclips, l'està començant a preparar i estic segur que quedarà molt bé. Val a dir que ell es pensava que li duria una motxilla plena de targetes de memòria i finalment només n'he pogut portar dues. En aquelles condicions, i més estant sol, és complicadíssim gravar i, a banda, el paisatge és una mica monòton i penses que això que veus avui ja ho vas gravar ahir. Estarà fet cap a finals de març i tenim un acord tant amb TV3 com amb TVE per tal que el divulguin.
- Anem cap a l'Antàrtida. Des d'allà cada dia escrivies al bloc. Després de tantes hores caminant, i l'esforç per muntar la tenda, tenies forces mentals per resumir la jornada?
- No, al contrari, és relaxant. Sóc de “teclat fàcil”, m'agrada escriure i gaudeixo fent-ho. De fet, era un moment de plaer diari. I crec que ha agradat, fins i tot me'n volen publicar uns extractes de tres o quatre pàgines a un suplement de La Vanguardia. Tampoc no hi podia destinar massa estona perquè tenia poca bateria ja que tot just aconseguia carregar-la amb les plaques solars una mica més de la que gastava. A més, la temperatura baixava i acabava amb els dits glaçats, a banda que tocava dormir. En aquesta ocasió ha estat màgic perquè he rebut el feed back de les persones que em seguien.
- Les condicions climàtiques i meteorològiques són duríssimes. Com afectava –per exemple- una diferència de 10 graus. Com planificaves la jornada segons el temps?
- El fet d'anar tant ben equipats permet estar relativament bé fins a -30 ºC. La temperatura habitual, en aquest sentit, acostumava a estar entre -10 i -25 ºC. El problema allà és al vent, com deia un dels pioners de les expedicions polars, el noruec Fridtjof Nansen: “Me'n ric del fred però temo el vent”. Això sí, sense vent i per sota de -30, ja comença a picar.
Des d'aquí m'enviaven una previsió genèrica per la setmana, que no deixava de ser una tendència. L'havies de filtrar una mica ja que amb 100 quilòmetres de diferència les condicions podien ser molt diferents. Això feia que al final quasi ni la mirés... El que sí que afectava era sentir el vent al matí com movia la tenda i no tenir ningú que et renyi si et quedes una hores o dues descansant. Cal molta disciplina.
- Ara aquests dies quan la gent et diu que fa molt fred –amb mínimes a l'entorn dels -6 graus- què penses?
- Penses que és una tonteria però al final tot és relatiu. Aquest matí a Vic feia un fred! –i és un fred més dur que el d'aquí, amb molta humitat i boira-. Fins i tot tenia la sensació que en patia més que allà! Però al final, tot és una sensació perquè no estàs mentalitzat, ni equipat... Aquí estem amb una actitud de comoditat que quan volem estar calentons ho estem... però amb aquesta mateixa temperatura estaríem bé fent una activitat a alta muntanya.
- Quina reacció vas tenir quan veus que en Carles Gel ha d'abandonar. En cap moment et planteges, amb més de 1.100 km per endavant, que l'expedició ha fracassat?
- La gent es pensa que ho vaig decidir amb poques hores però realment la vaig madurar uns dies. Veia que en Carles tenia problemes... i primer vaig insistir que lluités fins al final, que ho va fer, però jo m'anava mentalitzant que podia passar. En aquest sentit anava fent la llista del material comú que m'havia de quedar sens falta. Va ser dur perquè jo veia que ell patia molt. Si et cau una pedra i et trinxes una pedra no hi ha dubte, però si pots caminar però és impossible fer un esforç al màxim com requereix la situació és pitjor.
Ara bé, i sense voler ser immodest, en cap moment em vaig plantejar abandonar. Jo estava bé, tenia el material i els mitjans adequats, m'havia costat molt estar allà... i encara no havia donat el millor de mi mateix, que és el meu objectiu de qualsevol dels meus reptes, acabin amb èxit o fracassin.
- Per en Carles ha de ser dur... preparar l'expedició molt de temps i veure que el company ho aconsegueix quan tu ja fa dies que ets a casa.
- Sí, molt. Per ell era un projecte important i, evidentment, ha estat una decepció. El fet que l'altre hagi tingut èxit fa augmentar el teu petit fracàs. Jo m'hi he trobat altres vegades, quan era el que havia d'abandonat, i no és fàcil. Ara bé, aprens molt de les derrotes... per exemple “decidir” que abandonava en el meu últim Dakar. El dubte sobre si hagués pot continuar m'ha ajudat a l'Antàrtida per assegurar el tret.
- Si ara tiréssim enrere l'any de preparació. En algun moment te l'haguessis plantejat en solitari o és massa arriscat?
- M'ha encantat fer-la en solitari, tot i saber-me greu per en Carles. L'experiència de fer-ho sol és brutal. Ho aconsellaria a aventurers tot i sabent que els riscos es multipliquen... Coses petites, per exemple perdre un guant, et pot provocar una congelació si no tens ningú que t'ajudi a agafar-lo. Ara bé, plantejar-ho des d'aquí és diferent. Tens tres “nanos” i cal trobar l'equilibri i els límits. El límit és gestionar riscos però no fer bogeries o temeritats.
- Has comentat que el repte del pol nord podria ser al 2014. Descartes totalment fer-ho en solitari?
- Sí, una altra cosa és que tornés a passar quelcom com al pol sud i decidís tirar endavant. Ara ja conec l'Antàrtida, i potser em podria atrevir a fer-ho sol, però el pol nord no i, per tant, no m'ho puc plantejar. Si en solitari només ho han aconseguit dues persones –al pol sud han estat una cinquantena- per alguna cosa deu ser.
- Quines dificultats i diferencies presenta respecte el repte antàrtic?
- És molt diferent. Es repeteix la motonia, l'afillament i alguns dels riscos... però tècnicament no té res a veure. El fet d'estar sobre el mar provoca que la humitat sigui molt alta –a l'Antàrtida no n'hi ha- i això afecta el material dels sacs de dormir. Per altra banda el trineu ha de ser tipus barca per poder passar petits per canals i el vestit ha d'estar preparat per si caus a l'aigua. No hi pensaré fins a l'estiu perquè quan ho decideixo sóc molt radical i vaig a totes. Però la veritat és que surt a totes les converses...
- Vas estar més de 40 dies sol, això esdevé un autèntic repte psicològic...
- Sempre es diu que en les activitats d'ultra-resistència és tant important la ment com el cos. És un tòpic però que en el cas de l'Antàrtida es porta al límit. Has de tenir clar quines són les motivacions per tirar endavant –massa vegades hi ha gent que vol fer aventures “perquè és el seu somni fet realitat”- i, al mateix temps, estar bé en tu mateix. Si veus contradiccions a la teva vida, esquerdes a les teves relacions... acabes angoixat amb tu mateix. Des d'aquí pot semblar una mica cursi però és real.
- La majoria no podem anar al pol sud, perquè no estem preparats, però suposo que recomanes que la gent tingui reptes a la vida...
- És fonamental. Forma part de la meva filosofia i em faria il·lusió escriure un llibre sobre això. Es tracta de viure la vida com una aventura però no per fer animalades sinó per exemple dedicar-se a dibuixar si t'agrada o destinar la meitat de la feina a voluntariat... En definitiva, coses que t'apassionin. Més que reptes, tenir projectes.
Un exemple és el del santjoaní Pep Busquets. Als 18 anys es va quedar en una cadira de rodes però tenia projectes i vam anar junts al Dakar. Vaig fer l'Everest amb un noi que es va fer tallar la cama per tornar a ser alpinista. I la gent l'enveja! Però és clar, ell tenia projecte i il·lusió. Ara estem fent un disc amb la Camila Vargas, una noia que ha patit un doble trasplantament de pulmó que s'ha passat tota la vida en hospitals. Té projecte! Vol ser cantant i estudia teatre. Això és el motor, i t'estalvia molts psicòlegs...
- Abans parlaves de la necessitat de tenir un equilibri amb la vida familiar. Com reaccionaràs si d'aquí uns anys un dels teus tres fills et diu que vol pujar l'Everest, anar a córrer al Dakar o caminar fins al pol sud...
- No ambiciono que algun dels meus fills faci aquestes coses ni tampoc m'empiparia que les fes. Sí que vull que tinguin la seva pròpia línia, els seus projectes... sigui dibuixant, tocant el piano, treballant a Metges Sense Fronteres o escalant l'Everest. Que no es deixin portar pel ramat, això és l'important.
- Sempre et defineixes com a emprenedor. La teva professió té molta relació amb la vessant d'aventurer...
- Ho està i cada vegada ho relaciono més. Quan em demanen com em presento dic aventurer i emprenedor o a la inversa. De fet, es pot canviar l'ordre de les paraules. Sóc un aventurer a la feina, m'agrada fer projectes nous, no fer sempre el mateix... i anar al pol sud o al pol nord també és ser emprenedor. És talment com fer un pla d'empresa. A més, ho estic ajuntant amb els valors per tal que coincideixin. No puc ser un tauró dels negocis a la feina i ser un romàntic a l'Antàrtida. Seria incoherent. En aquest sentit la meva vessant emprenedora, de promoció d'inversions, l'he fet evolucionar cap a projectes que siguin socialment i ambientalment productius. De fet, aviat ens rebrà el president Mas per presentar-li l'organització empresarial Ecoemprenedors.cat. Volem crear riquesa a partir de negocis que tingui un component ambiental.
Albert Bosch, aquest divendres a Sant Joan de les Abadesses. Foto: Adrià Costa
L'Albert Bosch es va convertir el passat 4 de gener en el primer català en arribar caminant al pol sud després d'una travessa de 67 dies i 1.150 quilòmetres. Aquest divendres ha tornat al seu Sant Joan natal després del repte i hem aprofitat per entrevistar-lo en directe a La Veu. Hem aprofitat per llegir-li alguns dels missatges més originals per felicitar-lo a Twitter amb el hasthag #felicitatsalbertbosch.
- Avui és el primer dia que l'Albert ha vingut a Sant Joan després d'arriba al pol sud. Ets conscient que has esdevingut el màxim ambaixador del municipi –i per extensió de la comarca-?
- En sóc una mica conscient i em genera molt respecte perquè és una gran responsabilitat. És un element que m'omple d'orgull però, al mateix temps, em genera certes contradiccions. Cal dir que sóc un dels molts santjoanins que ve al municipi per oci o als caps de setmana ja que per feina viuen fora. En el meu cas familiarment vivim a Osona i, malauradament, no puc fer la vida al cent per cent a Sant Joan. Ara bé, quan em pregunten d'on sóc, sempre dic que de Sant Joan. Perquè sóc d'aquí, em sento d'aquí, tinc les arrels aquí... quan fas aquestes animalades has de tenir molt clar on tens les arrels, d'on vénen els teus orígens, la teva força, la teva gent... perquè quan estàs al límit ho notes.
- En les teves expedicions sempre has cuidat tant la logística com la comunicació. La sensació és que, per fi, has saltat als mitjans nacionals. Creus que ara has tingut la repercussió que et mereixies?
- Ens ha anat molt bé que la repercussió hagi estat forta tant a mi com al projecte, a la gent que m'ha ajudat, als patrocinadors i, també, de cara a nous reptes. Potser fins i tot ha estat superior a la que em mereixia tot i que la fita és important i té cert mèrit –no ho dic per falsa modèstia però m'ho ha valorat gent experta en expedicions polars-.
No tinc talent per ser campió de res però sempre he considerat que el que feia s'havia de bé a nivell esportiu, bé a nivell d'organització, bé a nivell de logística i, tal com deies, molt bé a nivell de comunicació. Perquè una de les coses maques és compartir-ho i, a banda, si vols que et patrocinin has de ser professional i aconseguir un retorn.
- Suposo que aquesta vegada et rebran al Palau de la Generalitat?
- Encara no ho havia dit perquè tot just m'ho van confirmar aquest dijous al matí. Però la veritat és que el president Mas em rebrà el proper dimarts 17 de gener a les deu del matí abans del consell executiu. Ens ha fet il·lusió perquè ha estat una iniciativa de Presidència.
- A Sant Joan també hi haurà algun acte de reconeixement i de celebració de la fita...
- Sí, precisament aquest cap de setmana hem de decidir si ho fem el 28 d'aquest mateix mes, que ja tenim confirmada la presència del secretari general de l'Esport, l'Ivan Tibau, o bé ho deixem pel març o l'abril quan tinguem el documental. Estaria molt bé poder fer el passi previ aquí però no sabem si es podrà quadrar. Alguna cosa farem... però sabria greu que la gent quedés empatxada amb tant Albert Bosch.
- Així et podem veure en un documental...
- En Joan Riedweg, un director que ha fet pel·lícules i videoclips, l'està començant a preparar i estic segur que quedarà molt bé. Val a dir que ell es pensava que li duria una motxilla plena de targetes de memòria i finalment només n'he pogut portar dues. En aquelles condicions, i més estant sol, és complicadíssim gravar i, a banda, el paisatge és una mica monòton i penses que això que veus avui ja ho vas gravar ahir. Estarà fet cap a finals de març i tenim un acord tant amb TV3 com amb TVE per tal que el divulguin.
- Anem cap a l'Antàrtida. Des d'allà cada dia escrivies al bloc. Després de tantes hores caminant, i l'esforç per muntar la tenda, tenies forces mentals per resumir la jornada?
- No, al contrari, és relaxant. Sóc de “teclat fàcil”, m'agrada escriure i gaudeixo fent-ho. De fet, era un moment de plaer diari. I crec que ha agradat, fins i tot me'n volen publicar uns extractes de tres o quatre pàgines a un suplement de La Vanguardia. Tampoc no hi podia destinar massa estona perquè tenia poca bateria ja que tot just aconseguia carregar-la amb les plaques solars una mica més de la que gastava. A més, la temperatura baixava i acabava amb els dits glaçats, a banda que tocava dormir. En aquesta ocasió ha estat màgic perquè he rebut el feed back de les persones que em seguien.
- Les condicions climàtiques i meteorològiques són duríssimes. Com afectava –per exemple- una diferència de 10 graus. Com planificaves la jornada segons el temps?
- El fet d'anar tant ben equipats permet estar relativament bé fins a -30 ºC. La temperatura habitual, en aquest sentit, acostumava a estar entre -10 i -25 ºC. El problema allà és al vent, com deia un dels pioners de les expedicions polars, el noruec Fridtjof Nansen: “Me'n ric del fred però temo el vent”. Això sí, sense vent i per sota de -30, ja comença a picar.
Des d'aquí m'enviaven una previsió genèrica per la setmana, que no deixava de ser una tendència. L'havies de filtrar una mica ja que amb 100 quilòmetres de diferència les condicions podien ser molt diferents. Això feia que al final quasi ni la mirés... El que sí que afectava era sentir el vent al matí com movia la tenda i no tenir ningú que et renyi si et quedes una hores o dues descansant. Cal molta disciplina.
- Ara aquests dies quan la gent et diu que fa molt fred –amb mínimes a l'entorn dels -6 graus- què penses?
- Penses que és una tonteria però al final tot és relatiu. Aquest matí a Vic feia un fred! –i és un fred més dur que el d'aquí, amb molta humitat i boira-. Fins i tot tenia la sensació que en patia més que allà! Però al final, tot és una sensació perquè no estàs mentalitzat, ni equipat... Aquí estem amb una actitud de comoditat que quan volem estar calentons ho estem... però amb aquesta mateixa temperatura estaríem bé fent una activitat a alta muntanya.
- Quina reacció vas tenir quan veus que en Carles Gel ha d'abandonar. En cap moment et planteges, amb més de 1.100 km per endavant, que l'expedició ha fracassat?
- La gent es pensa que ho vaig decidir amb poques hores però realment la vaig madurar uns dies. Veia que en Carles tenia problemes... i primer vaig insistir que lluités fins al final, que ho va fer, però jo m'anava mentalitzant que podia passar. En aquest sentit anava fent la llista del material comú que m'havia de quedar sens falta. Va ser dur perquè jo veia que ell patia molt. Si et cau una pedra i et trinxes una pedra no hi ha dubte, però si pots caminar però és impossible fer un esforç al màxim com requereix la situació és pitjor.
Ara bé, i sense voler ser immodest, en cap moment em vaig plantejar abandonar. Jo estava bé, tenia el material i els mitjans adequats, m'havia costat molt estar allà... i encara no havia donat el millor de mi mateix, que és el meu objectiu de qualsevol dels meus reptes, acabin amb èxit o fracassin.
- Per en Carles ha de ser dur... preparar l'expedició molt de temps i veure que el company ho aconsegueix quan tu ja fa dies que ets a casa.
- Sí, molt. Per ell era un projecte important i, evidentment, ha estat una decepció. El fet que l'altre hagi tingut èxit fa augmentar el teu petit fracàs. Jo m'hi he trobat altres vegades, quan era el que havia d'abandonat, i no és fàcil. Ara bé, aprens molt de les derrotes... per exemple “decidir” que abandonava en el meu últim Dakar. El dubte sobre si hagués pot continuar m'ha ajudat a l'Antàrtida per assegurar el tret.
- Si ara tiréssim enrere l'any de preparació. En algun moment te l'haguessis plantejat en solitari o és massa arriscat?
- M'ha encantat fer-la en solitari, tot i saber-me greu per en Carles. L'experiència de fer-ho sol és brutal. Ho aconsellaria a aventurers tot i sabent que els riscos es multipliquen... Coses petites, per exemple perdre un guant, et pot provocar una congelació si no tens ningú que t'ajudi a agafar-lo. Ara bé, plantejar-ho des d'aquí és diferent. Tens tres “nanos” i cal trobar l'equilibri i els límits. El límit és gestionar riscos però no fer bogeries o temeritats.
- Has comentat que el repte del pol nord podria ser al 2014. Descartes totalment fer-ho en solitari?
- Sí, una altra cosa és que tornés a passar quelcom com al pol sud i decidís tirar endavant. Ara ja conec l'Antàrtida, i potser em podria atrevir a fer-ho sol, però el pol nord no i, per tant, no m'ho puc plantejar. Si en solitari només ho han aconseguit dues persones –al pol sud han estat una cinquantena- per alguna cosa deu ser.
- Quines dificultats i diferencies presenta respecte el repte antàrtic?
- És molt diferent. Es repeteix la motonia, l'afillament i alguns dels riscos... però tècnicament no té res a veure. El fet d'estar sobre el mar provoca que la humitat sigui molt alta –a l'Antàrtida no n'hi ha- i això afecta el material dels sacs de dormir. Per altra banda el trineu ha de ser tipus barca per poder passar petits per canals i el vestit ha d'estar preparat per si caus a l'aigua. No hi pensaré fins a l'estiu perquè quan ho decideixo sóc molt radical i vaig a totes. Però la veritat és que surt a totes les converses...
- Vas estar més de 40 dies sol, això esdevé un autèntic repte psicològic...
- Sempre es diu que en les activitats d'ultra-resistència és tant important la ment com el cos. És un tòpic però que en el cas de l'Antàrtida es porta al límit. Has de tenir clar quines són les motivacions per tirar endavant –massa vegades hi ha gent que vol fer aventures “perquè és el seu somni fet realitat”- i, al mateix temps, estar bé en tu mateix. Si veus contradiccions a la teva vida, esquerdes a les teves relacions... acabes angoixat amb tu mateix. Des d'aquí pot semblar una mica cursi però és real.
- La majoria no podem anar al pol sud, perquè no estem preparats, però suposo que recomanes que la gent tingui reptes a la vida...
- És fonamental. Forma part de la meva filosofia i em faria il·lusió escriure un llibre sobre això. Es tracta de viure la vida com una aventura però no per fer animalades sinó per exemple dedicar-se a dibuixar si t'agrada o destinar la meitat de la feina a voluntariat... En definitiva, coses que t'apassionin. Més que reptes, tenir projectes.
Un exemple és el del santjoaní Pep Busquets. Als 18 anys es va quedar en una cadira de rodes però tenia projectes i vam anar junts al Dakar. Vaig fer l'Everest amb un noi que es va fer tallar la cama per tornar a ser alpinista. I la gent l'enveja! Però és clar, ell tenia projecte i il·lusió. Ara estem fent un disc amb la Camila Vargas, una noia que ha patit un doble trasplantament de pulmó que s'ha passat tota la vida en hospitals. Té projecte! Vol ser cantant i estudia teatre. Això és el motor, i t'estalvia molts psicòlegs...
- Abans parlaves de la necessitat de tenir un equilibri amb la vida familiar. Com reaccionaràs si d'aquí uns anys un dels teus tres fills et diu que vol pujar l'Everest, anar a córrer al Dakar o caminar fins al pol sud...
- No ambiciono que algun dels meus fills faci aquestes coses ni tampoc m'empiparia que les fes. Sí que vull que tinguin la seva pròpia línia, els seus projectes... sigui dibuixant, tocant el piano, treballant a Metges Sense Fronteres o escalant l'Everest. Que no es deixin portar pel ramat, això és l'important.
- Sempre et defineixes com a emprenedor. La teva professió té molta relació amb la vessant d'aventurer...
- Ho està i cada vegada ho relaciono més. Quan em demanen com em presento dic aventurer i emprenedor o a la inversa. De fet, es pot canviar l'ordre de les paraules. Sóc un aventurer a la feina, m'agrada fer projectes nous, no fer sempre el mateix... i anar al pol sud o al pol nord també és ser emprenedor. És talment com fer un pla d'empresa. A més, ho estic ajuntant amb els valors per tal que coincideixin. No puc ser un tauró dels negocis a la feina i ser un romàntic a l'Antàrtida. Seria incoherent. En aquest sentit la meva vessant emprenedora, de promoció d'inversions, l'he fet evolucionar cap a projectes que siguin socialment i ambientalment productius. De fet, aviat ens rebrà el president Mas per presentar-li l'organització empresarial Ecoemprenedors.cat. Volem crear riquesa a partir de negocis que tingui un component ambiental.
Escolteu l'entrevista completa a La Veu
Albert Bosch, aquest divendres a Sant Joan de les Abadesses. Foto: Adrià Costa