15
d'abril
del
2011
Aquest divendres 15 d’abril, a les vuit del vespre, la sala Abat Senjust de l'Ajuntament de Ripoll acollirà la presentació del llibre Escarni a la por, el primer de la metgessa i psicoterapeuta ripollesa Montserrat Jordà i Cotonat.
Jordà, nascuda a Ripoll l'any 1965, és una metgessa vocacional que, en adonar-se de la parcialitat de la medicina que només observa el cos de l’individu (o tan sols part del mateix), va atrevir-se a indagar també en la psique humana. Convençuda de la influència recíproca entre la dimensió física i la psicoemocional, es va formar com a psicoterapeuta amb la finalitat de tractar la persona en la seva globalitat (física, mental, emocional i espiritual).
La novel·la és una crònica ¡ntimista d’uns vianants de la vida que van tenir el valor d’aturar-se a les estacions del camí per qüestionar-se, mirar-se i escoltar-se a si mateixos abans de prosseguir el viatge. De vegades, guerrers d’acer que s’enfrontaven amb valentia als seus propis fantasmes. Sovint, homes i dones de palla, volubles i fràgils com l’escuma que fan les onades... De fet, no eren més que gent corrent que, malgrat la por que sentien, tingueren el coratge d’endinsar-se en la nit més obscura per trobar la seva pròpia llum.
Jordà, nascuda a Ripoll l'any 1965, és una metgessa vocacional que, en adonar-se de la parcialitat de la medicina que només observa el cos de l’individu (o tan sols part del mateix), va atrevir-se a indagar també en la psique humana. Convençuda de la influència recíproca entre la dimensió física i la psicoemocional, es va formar com a psicoterapeuta amb la finalitat de tractar la persona en la seva globalitat (física, mental, emocional i espiritual).
La novel·la és una crònica ¡ntimista d’uns vianants de la vida que van tenir el valor d’aturar-se a les estacions del camí per qüestionar-se, mirar-se i escoltar-se a si mateixos abans de prosseguir el viatge. De vegades, guerrers d’acer que s’enfrontaven amb valentia als seus propis fantasmes. Sovint, homes i dones de palla, volubles i fràgils com l’escuma que fan les onades... De fet, no eren més que gent corrent que, malgrat la por que sentien, tingueren el coratge d’endinsar-se en la nit més obscura per trobar la seva pròpia llum.