25-N: «No volem pagar els plats trencats»

Concentració a Ripoll contra la violència masclista Foto: David Fernàndez

Tot just s'acaba el novembre i al Ripollès ja s'han comptabilitat fins a 59 dones que han patit maltractaments per part de les seva parella o exparella. D'aquests casos comptabilitzats pel Servei d'Informació i Atenció a les Dones del Ripollès (SIAD) més de la meitat (33) han acabat amb denúncia ja que el maltractament psicològic ha esdevingut físic. La xifra és lleugerament superior a la del 2009 quan amb tot l'any es van comptabilitzar 54 casos. Al conjunt del Principat s'han comptabilitat 10.000 casos i 11 víctimes mortals.

Aquestes dades s'han fet públiques a la vigília del 25 de novembre, Dia Internacional de la no violència contra les dones. A Camprodon s'han encès tantes espelmes (59) com dones han estat maltractades. L'acte, organitzat per l'Associació de Dones de la Vall de Camprodon i el consistori camprodoní, s'ha fet desafiant el fred aquest migdia. A banda de les espelmes l'Anna, una dona afectada per la violència masclista, ha llegit una carta-manifest basada en la seva experiència personal (llegir-la al final de la notícia).

Una setantena de persones es concentren a Ripoll

A Ripoll una setantena de persones convocades per l'Associació de Dones de Ripoll i Obrim els Ulls van expressar la seva repulsa a la violència masclista concentrant-se a la plaça de l'Ajuntament amb el lema "No volem pagar els plats trencats". En el decurs de l'acte es va llegir un manifest en què es recorda les dones assassinades i què recorda que malgrat els avenços (major consciència social, mesures judicials i canvis legals), encara queda molt camí per recòrrer. En aquest sentit van insistir insistit que el factor fonamental és el relatiu al canvi de valors en les relacions personals i socials, fonamentades en el respecte, la llibertat i la dignitat.

Posteriorment, un grup de dones de Ripoll va interpretar diversos cançons, entre elles la versió musicada de Cançó de fer camí de Maria Mercé Marçal i una emotiva versió bilingüe, en català i en eúscar, del Txoria txori de Mikel Laboa. La històrica cançó basca  expressa que un ocell tancat en una gàbia deixa de ser ocell. Durant tota la concentració, que va anar precedida d'un cercavila pel Barri Vell a cura dels Diables de Ripoll  el col·lectiu Creart ha exposat diferents escultures de denúncia, amb creacions i títols carregats de denúncia com ara "Tu tens la clau", "Contra les cordes" o "Fins que la mort ens separi". Una perfomance a cura dels Diables sobre la la violència masclista ha tancat la jornada reivindicativa, que ha clos amb una botifarrada popular. Per, "un any més", segons les organitzadores, "tornar a fer botifarra a la violència".

Espelmes contra la violència masclista a Camprodon. Foto: Ajuntament de Camprodon

Carta d'una víctima de violència masclista (es llegirà als diversos actes)

Avui és un dia en que una part de la societat, sensibilitzada i conscienciada del problema que implica la violència de gènere, vol donar suport i fer costat a totes les víctimes que hem patit i que pateixen aquesta xacra.

És una petita part de la nostra societat la que viu i coneix de molt a prop la realitat d’aquest fet; la que treballa i lluita per que les dones tinguem els nostres drets i poder gaudir de la nostra vida amb llibertat i dignitat. També la que  dóna suport i assessorament en tot moment perquè la dona sàpiga en tot moment quins passos ha de seguir.

Hem de veure aquest fet com una realitat de casa nostra, que afecta a qualsevol dona sigui quina sigui la seva condició socioeconòmica. Només a la nostra comarca aquest any hi han hagut 59 casos reconeguts i tractats des d´ aquest servei d’atenció. Però, quants casos tenim que encara viuen en silenci?

Encara avui bona part de la societat creu que les dones maltractades ho són perquè ho mereixen. Encara no hem arribat a la maduresa per veure que la violència de gènere, igual que altres conductes violentes, és un dels símptomes d’una malaltia social.

Intentaré que aquest manifest no sigui un relat d’experiències personals, perquè no és el meu objectiu, encara que és molt difícil no implicar emocions a nivell personal. El meu objectiu és fer una crida a totes les dones a trencar el silenci, a no sentir culpabilitat i molt menys a sentir vergonya del que pensaran els altres.

Per mi, és un gran pas el que avui se m’hagi donat l’oportunitat de fer conèixer el meu escrit de forma pública i sense que el relat d’una dona maltractada sigui anònim.
La meva intenció és mostrar a totes les dones que no ens hem de sentir desvaloritzada davant de la societat pel fet d’haver viscut un episodi de violència.

- Com podem sensibilitzar i canviar l’actitud de la societat, si nosaltres mateixes ens amaguem davant aquest fet???
- Qui té dret a jutjar-nos si no han viscut aquest horror???
- Qui té dret a prendre’s la llibertat de viure i de la nostra dignitat???

Ensenyem la cara als nostres agressors, que siguin ells que sentin por de la nostra valentia i esperit de lluita, aquestes són eines indestructibles!!!

Denunciem als cossos policials i no retirem en cap cas denúncia.

Arribem fins al final, sense que sigui tan important el resultat de la sentència judicial, sinó el fet d’haver arribat fins al final, que serà molt important pel nostre procés de recuperació.

Jo com a víctima de violència de gènere, no reconeguda per la justícia, avui aixeco el cap ben alt, per dir a totes les dones que no permetem que durant el judici s’esdevingui una falta de respecte , tenim dret a expressar-nos lliurament i a ser tractades amb dignitat, aquest és un dret reconegut des del decret llei? Reclamem jutges amb una formació especial  i sensibilitat davant la resolució d’aquests casos, on la part emocional de la víctima està molt degradada i no deixem que tractin aquests casos com si fos una pèrdua de temps. Demanem que els jutges pugin entendre que el maltractament psicològic és tant o més destructiu que el físic, no són menys creïbles aquelles denúncies en que no existeix una prova de lesió física. M’agradaria pensar  que no tots els judicis es resolen amb aquesta falta de insensibilitat, com es va donar amb el meu, i que hi han jutges i fiscals molt sensibilitzats.

Als cossos policials, demanaria una formació més amplia per tractar casos de violència de gènere, crec que s’impliquen molt i tenen molta cura amb la víctima per a protegir-nos i assessorar-nos, però la forma de prendre declaració a la víctima és molt lenta i això pot provocar una confusió i desorientació a la víctima a l’hora de ser explícita i clara  amb els fets. També haurien de tindre especial atenció amb les declaracions dels agressors, ja que són persones manipuladores i sense cap mena d’empatia i això pot provocar una manipulació de d’informació . Per tant, els cossos policials , mai han de jutjar ni treure conclusions de  cap de les dues parts, aquesta és feina dels serveis judicials!

Eradicar la violència de gènere, implica donar molta importància a l’educació de conducta i de valors sobretot al sector de la  societat més jove, on la igualtat i el respecte passi per davant de tot. També amb la reeducació dels agressors i no tant amb ordres d’allunyament, que en gran part són incomplertes per una de les parts i moltes vegades per les dues. Penseu que les víctimes actuem com una persona amb drogodependència on la seva droga és l’agressor, i que existeix una dependència emocional molt forta i difícil d’entendre des de fora.

Potser s’hauria de plantejar com a via de solució, implantar centres de recuperació pels agressors. No deixen de ser persones amb una conducta malaltissa i que també necessiten suport per fer-los entendre de que amb la igualtat tots hi guanyem.

I abans d’acabar m’agradaria afegir que jo com a víctima no reconeguda per la justícia, m’agradaria expressar el meu enuig pel tracte rebut durant el procés judicial el qual va ser irrespectuós i per com es va portar la meva declaració, de la qual es va extreure unes conclusions errònies de la mateixa. M’agradaria fer entendre ho difícil que és poder arribar a posar denúncia per la por a la nova situació creada. No cal oblidar que la perspectiva de la realitat de la víctima és diferent a la que és, Heu de tenir en consideració que la víctima, ha patit maltractament psicològic i sotmetiment durant molt mesos.
 
Per últim agrair a tota la gent que ha fet que avui estigui en un procés de recuperació positiu. D’aquí el meu agraïment a totes les associacions de dones i institucions i molt especialment a la meva terapeuta que des del Servei d’informació i Atenció a les Dones del Consell Comarcal del Ripollès, em dóna un suport emocional i de desenvolupament personal importantíssim per la meva recuperació e integració social.

- Als meus tres fills i a la meva actual parella , que sempre m’han fet costat i suport.
- A les amistats incondicionals que amb molta impotència van lluitar fins el final
- Per últim als meus pares que amb molta desesperació sempre van estar al meu costat.

A tots ells, moltes gràcies!