03
de desembre
del
2009
“Les llengües poden ser font de plaer”. D'aquesta manera tan clara s'expressa Màrius Serra, el conegut escriptor, periodista i enigmista -verbívor tal i com s'autodefineix-. Per Serra l'aprenentatge de les llengües -i especialment en el cas del català- s'associa a patiment i a conflicte. “Quan toca escriure una nota a l'ascensor de la finca tots els veïns intenten que ho faci un altre” ha posat com a exemple. En contraposició considera que “hi ha manera més festives” per acostar-se a les llengües i ho ha transmès a les desenes de mestres que s'han aplegat per escoltar-lo a Ripoll.
Escriure uns mots encreuats cada dia durant 15 anys permet “aprendre almenys una paraula nova cada dia”. Serra ha fet una crida a explicar la realitat “a la nostra manera” i fugir de clixés. “El llenguatge és combinació” ha afirmat davant d'uns mestres que poc a poc han caigut en la seducció verbívora malgrat les prevencions inicials.
També els ha proposat els jocs lingüístics com a “obrellaunes” en la difícil tasca d'abordar el complex multilingüisme que existeix a les aules. “Els xocs i atzars entre llengües són explorables i explotables, són una via d'obertura i desactiven tensions” ha explicat Serra. L'enigmista ha posat com a exemple que una parella d'amics anglesos se sorprenia molt de l'existència del restaurant Can Fart (equivalent a l'anglès a “poder-se tirar pets”).
Així mateix ha ressaltat el paper de la llengua com a arxiu de memòria històrica. “Per què li vam dir “pesseter” a en Figo quan ja pagàvem amb euros?” -Serra a banda del carnet del RACC i del Caprabo té el del Barça-; “per què se'ns fonen els ploms quan estem cansats tot i que ara tinguem diferencials?”. Són tant sols dos exemples que mostren els molts matisos que amaga un artefacte que és al mateix temps font de dolor i, sobretot, de molt plaer.