La veu de Nació

Síria, atzucac de difícil sortida

«Una intervenció militar dels EUA a gran escala és poc recomanable, i els nord-americans en són conscients després dels conflictes de l'Afganistan i l'Iraq»

| 11/04/2017 a les 22:04h
Aquesta notícia es va publicar originalment el 11/04/2017 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Després de la caiguda de l’estratègica Alep, bastió dels rebels sirians des de l’inici de la guerra, en mans de les tropes de president Baixar Al-Assad el desembre passat, alguns indicis semblaven indicar que, després de 6 anys, més de 500.000 morts i un nombre incomptable de refugiats i desplaçats, la guerra s’encaminava cap a un final previsible que consolidaria en el poder al règim d'Al-Assat. Els mals pronòstics que alguns ja havien vaticinat, tanmateix, s’han acomplert i la setmana passada Síria va retornar a les nostres pantalles arran d’un mortífer atac amb armes químiques que el règim sirià va perpetrar contra un territori encara en mans dels rebels sirians.

Les notícies que se n’han derivat en els darrers dies són ben conegudes, amb el bombardeig per part de l’exèrcit dels EUA contra una base militar de les tropes governamentals sirianes sota comandament d’Al-Assad. L’entrada en escena dels EUA en aquesta guerra (que, tanmateix, ja estaven establerts al terreny lluitant contra l’Estat Islàmic) s’afegeix a les accions militars russes que, des de setembre de 2015, han estat bombardejant tant als rebels sirians com a Estat Islàmic. L’atac americà ha provocat fortes reaccions de desaprovació del propi president Vladimir Putin i ha posat en estat d’alerta l’Iran, el principal aliat a l’Orient Mitjà del règim de Damasc.

Per analitzar bé les possibles vies de resolució d’aquest conflicte hem d’intentar entendre, en primer lloc, perquè els Estats Units (o més ben dit, el seu president) han atacat el règim sirià sense previ avís i després de tant de temps dels inicis de les hostilitats. Ahir en Pep Martí ja ens apuntava unes quantes raons. Intenem desgranar-les breument.

En primer lloc, l’atac podria ser un simple senyal intern de Donald Trump per intentar fer reflotar els seus nivells de popularitat, en mínims històrics. En aquest sentit, Trump s’hauria valgut d’un tema que sembla que genera molt de consens dintre de les files republicanes i que no té una oposició molt forta dels demòcrates. Segon, en clau també interna podria ser un senyal per distanciar el seu govern del de Vladimir Putin, després que aquest darrer hagi estat acusat d’haver interferit en els resultats de les eleccions presidencials americanes. Tercer, i encara en clau interna, el raid aeri podria ser una estratègia per justificar la necessitat d’incrementar el pressupost militar del país, com ja ha promès en diverses ocasions, en un moment en què sembla que Estat Islàmic sembla que comença a anar de retirada. Quart, l’atac podria ser una estratègia per pressionar el govern irianià –màxim avalador juntament amb Rússia del president Al-Assad– o fins i tot de desestabilitzar-lo de cara a les eleccions del proper 19 de maig. I cinquè, la darrera explicació podria estar lligada amb una voluntat ‘noble’ de Donald Trump que el poble sirià es vegi alliberat d’un tirà que en diverses ocasions ha perpetrat atacs químics contra la població civil del propi país.

En aquest cas, hi haurien jugat un paper clau les dures imatges de la població atacada difoses els darrers dies i que el mateix Trump va reconèixer que li havien afectat molt. De fet, aquest no seria el primer cas d’un president dels EUA que, commogut per les imatges, desitja tirar endavant atacs bèl·lics –li va passar a George Bush pare el 1991 amb el bombardeig de població kurda per part del règim de Saddam Hussein o amb les imatges de nens morint-se de gana a Somàlia el 1992; així com també amb les imatges de neteges ètniques que van dur Bill Clinton a intervenir militarment a Bòsnia el 1995 i a Kosovo el 1999. No cal infravalorar, per tant, el que en l’argot especialitzat es coneix com a l’efecte CNN.

Al final, doncs, la implicació que el nou president dels EUA vulgui donar al conflicte pot determinar en bona mesura el seu desenllaç (aquí tenim un petit indici de cap a on poden anar les coses). Així, una intervenció militar a gran escala no semblaria per res del món una opció gens recomanable, i els americans en són ben conscients després de l’eternització dels conflictes a l’Afganistan i a l’Iraq. Per altra banda, la total desinhibició del govern dels EUA en l’assumpte portaria a la consolidació del poder d’Al-Assad i una més que probable rendició de comptes fulgurant contra l’oposició a l’actual president. Una solució intermèdia òptima passaria perquè Al-Assad fos derrocat, jutjat i que es convoquessin eleccions al país.

De totes maneres, però, si ens fixem en les investigacions existents en ciència política, podem veure com aquesta probabilitat és extremadament remota. L’aparent alt suport del president dins de la pròpia població siriana (recordem que gairebé ha guanyat la guerra) i la inestimable ajuda de Rússia i l’Iran farien pràcticament impossible aquesta opció. En canvi, tal i com apunta el politòleg català Abel Escribà en un recent article coautorat amb Daniel Krcmaric a la prestigiosa revista Journal of Politics, garantir l’exili als dictadors ha facilitat habitualment el canvi polític i la resolució de conflictes. Aquest va ser, per exemple, el cas del dictador ugandès Idi Amin, que es va exiliar a Líbia; o Jean-Claude Duvalier, que va emigrar a França després que un alçament popular l’apartés del poder d’Haití.

En aquest cas, l’exili de Baixar Al-Assad podria obrir una finestra d’oportunitat per una hipotètica reconciliació al país, tot i que evidentment faria altament improbable que el tirà acabés rendint comptes per les atrocitats perpetrades. Ho faria improbable no tan sols perquè el dictador marxaria amb tota probabilitat a un país amic (com ens explica l’article d’Escribà i Krcmaric) sinó perquè fins i tot en l’eventual cas que finalment –i al cap d’uns anys– es pogués portar Al-Assad davant dels tribunals, la cooperació del propi govern sirià seria crucial per determinar l’èxit de l’operació. I si no, fixem-nos en la resolució aquesta mateixa setmana del judici dels Khmers Rojos de Cambodja (acusats d’assassinar 2 milions de persones, gairebé el 25% de la població del país), que onze anys després i més de 300 milions de dòlars gastats, les pressions del propi govern cambodjà han acabat condemnant a tan sols 3 dels seus líders.

COMENTARIS

I les proves que justifiquen l'atac de Trump?
Pati Cobert, 12/04/2017 a les 10:41
+2
-3
I per què es dóna com a veraç que l'atac va ser de les forces de l'exèrcit sirià i no que va esclatar una bomba en un magatzem d'armes químiques dels jihadistes?
Hi ha proves? O és com a Iraq? I aquí nyam nyam nyam

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Autor
Marc Guinjoan
Politòleg de la UAB i coautor de la pàgina "El Pati Descobert".
Marc Guinjoan / Toni Rodon
01/01/1970
Per què la policia nacional o la guàrdia civil va anar a uns municipis concrets? Les dades indiquen que la seva actuació va ser aleatòria i que buscava, en gran mesura, generar por entre la ciutadania
Marc Guinjoan / Toni Rodon
01/01/1970
En aquells municipis on va actuar la policia nacional o la guàrdia civil, la participació va ser quasi 7 punts percentuals més baixa
Marc Sanjaume
01/01/1970
«L’entrada en vigor el 2 d’octubre de la Llei de transitorietat no és només una baula de seguretat jurídica sinó que representa la garantia d’obertura d’un procés constituent català i aclareix les conseqüències institucionals del 'sí'»
Oriol Junqueras i Carles Puigdemont a la manifestació per reclamar l'alliberament de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart | Adrià Costa
01/01/1970
Les candidatures de Puigdemont i Junqueras acorden uns compromisos compartits en els programes del 21-D que ara han de negociar amb la CUP | Les llistes també reclamarien la llibertat dels presos, la fi del 155, la retirada dels "piolins" i un compromís de Rajoy davant la comunitat internacional de respectar els resultats
L'actuació policial a Gràcia, aquest matí | Jordi Bes
01/01/1970
Els Mossos no han trobat ningú dins del baix, al número 173 de Travessera
01/01/1970
El magistrat que investiga la violència policial durant el referèndum insta el cos a detallar les funcions de cada agent i a facilitar els números d'identificació
01/01/1970
Una delegació xinesa va voler incloure el tema català en l'agenda de l'última trobada amb la delegació del Parlament Europeu