La cultura del pacte (també) importa

La insistència en què el pacte entre PSOE i Unides Podem és només culpa del disseny institucional representa una visió simplista que, en el millor dels casos, és parcial.

| 05/08/2019 a les 16:48h
Arxivat a: Política catalana
Imatge il·lustrativa
Aquests dies, abans o després del fracàs de la primera ronda d’investidura de Pedro Sánchez, hem sentit i llegit nombroses interpretacions sobre el perquè no s’ha produït una coalició entre el PSOE i Unides Podem. Entre totes les argumentacions que s’han donat, n’hi ha una que ha fet fortuna, sobretot des de l’entorn socialista, i que apunta com a culpable el disseny institucional de l’Estat. Per exemple, en una tribuna recent publicada a El País, es considerava que “una investidura i una moció de censura més simples, conjuntament amb un Congrés amb més poders, podrien facilitar els acords”. Així, no son pocs els articles culpant el disseny institucional del bloqueig i, de passada, reclamar-ne una reforma. En resum, les institucions, i no la “cultura del pacte”, serien els grans culpables de la manca d’acord entre els partits.
 
Aquesta interpretació, però, té, al meu entendre, com a mínim dos problemes: un primer element té relació amb el tempo de la reflexió. Quan hi havia governs majoritaris, no semblava que hi hagués massa interès pel “problema” institucional. Cert és que els dèficits institucionals s’acostumen a analitzar quan fallen i no quan funcionen. Cert també que la formació de governs era ràpida i, per tant, l’anàlisi de la qüestió esdevenia menys rellevant. Tanmateix, hom podria haver assenyalat d’altres factors institucionals que, aleshores, ja apuntaven a un “problema”: des de la inflació de determinades majories fruit del sistema electoral als incentius sovint perversos del sistema bipartidista espanyol, passant per la laxitud del disseny institucional davant de certes pràctiques de politització o d’abús de poder durant i després de la negociació de la investidura.
 
Un segon element està relacionat amb el rebuig de ple que aquestes explicacions institucionalistes a les que feia referència fan de les explicacions culturals. Tal i com estan expressades, sembla com si les institucions fossin una qüestió que està per sobre de tot i que la cultura, entesa també com a cultura política, no importés gairebé res.
 
Al meu entendre, es poden trobar diversos arguments per justificar que la cultura, i la cultura política en particular, importa (fins i tot més que les institucions) a l’hora d’entendre per què la coalició PSOE-Unides Podem ha (de moment) fracassat. Repassem-los.
 
Un dels arguments utilitzats habitualment pels pro-institucionalistes recents és que la “cultura de pactes” és quelcom ja instal·lat a la societat espanyola. La prova d’això serien la gran quantitat de pactes de tot tipus (governs de coalició, governs minoritaris, etc) que es donen a nivell autonòmic i local. Un argument que té un punt de cert i que, efectivament, les dades així ho fan palès. Tanmateix, l’argument pot ser també fal·laç a parts iguals. El govern central, i tota la seva administració vinculada, té poc o gens a veure amb la quantitat de recursos que gestionen les comunitats o els governs locals. Això afecta directament als incentius negociadors, és a dir, als seus costos i als seus beneficis. Un element que, de retruc, alimenta també l’atenció mediàtica i la pressió que se’n deriva.  Tot plegat fa que poc tingui a veure la “cultura (política) negociadora” dels actors estatals versus la de les comunitats autònomes o la dels ajuntaments. No som davant d’un cas com el del tripartit, assajat a nivell local durant anys per tal d’expotar-lo a la Generalitat. En el cas del PSOE i Unides Podem (o, de fet, per a qualsevol altre cas) encara algú ha de mostrar empíricament el mecanisme que expliqui per què les experiències locals/regionals fan més fàcil el pacte a nivell central. En absència d’aquest mecanisme (mateixos negociadors? Mateixes persones? Pràctiques concretes?), aquest argument no deixa de ser una hipòtesi institucional igual de vàlida que la cultural.
 
Relacionat amb l’argument anterior, les explicacions institucionalistes posen poc de manifest una conseqüència cultural del disseny institucional de l’Estat: la creació d’executius monocolor i, a la inversa, la manca de coalicions fins el dia d’avui. El bipartidisme imperfecte existent fins el moment ha donat pas, en termes de Sartori, a un pluralisme moderat en el que, potencialment, es poden produir diferents coalicions governamentals. Tanmateix, tants anys de governs monocolors han consolidat una cultura política entre les elits dels partits més grans de “possessió” del poder. Això ho hem vist amb les ofertes, clarament a la baixa, del PSOE a Unides Podem. Però ho hem vist durant anys en forma de transaccions entre els dos principals partits (en el sistema judicial, en els grans òrgans de poder, etc). Aquesta cultura de “possessió” no és, lògicament, única del govern central. També ho hem vist a d’altres llocs, com per exemple, en la fi de l’hegemonia convergent al capdavant de la Generalitat. Aquesta “cultura” és més difícil de trencar la primera vegada que una coalició és probable. Trencar, per primer cop, el sostre de vidre de certes regularitats “culturals” sempre és més difícil.
 
Un altre dels elements importants de la cultura que explica les dificultats de posar-se d’acord és la competència electoral entre el PSOE i Unides Podem. Ambdós actors perceben que tenen un bloc d’electors frontera. Ningú no els vol perdre. A més, com certa recerca ha mostrat, l’esquerra és més ideològica, menys flexible, la qual cosa genera una dificultat addicional per posar-se d’acord. Aquest element “cultural”, el de la competició política, i el de la naturalesa ideològica dels dos actors, hi seguiria sent present encara que les institucions estiguessin dissenyades de manera que fessin la investidura el més fàcil possible.
 
A aquesta competició s’hi afegeix, a més, un altre aspecte cultural: el de la socialització de les elits del PSOE, en la seva majoria produïda dins del govern. Part de les elits socialistes interpreten, a diferència d’una part de les bases (Con Rivera no), que Unides Podem canviarà elements estructurals, els quals han estat, en part, dissenyats per les mateixes elits. Aquesta idea, conjuntament amb la pressió de les elits financeres, econòmiques i polítiques, introdueix un cost “cultural” addicional que faciliti el pacte.
 
Finalment, per si no n’hi havia prou amb els arguments anteriors, hi ha un últim argument cultural important: el cas català. Malgrat que els partits catalans sobiranistes tinguin un pes al Congrés dels Diputats considerable i que, eventualment, la seva força numèrica pugui ser important, els principals partits espanyols han decidit no considerar-los com a possibles aliats. Un dels motius, entre molts, és la negativa a negociar un referèndum, una opció política legítima, però que no és l’única possible, atès que hi ha diversos mecanismes institucionals que el podrien permetre (veure, per exemple, aquest estudi publicat recentment pel IEA). Sigui com sigui, què hi ha més de cultural que la sagrada unitat de la pàtria que s’esgrimeix per a excloure’ls?
 
En resum, la insistència en els factors institucionals representa una visió simplista que, en el millor dels casos, és parcial. És ben sabut que cultura i institucions tenen una relació endògena, és a dir, unes depenen de les altres. Determinades institucions generen pràctiques culturals, però determinades pràctiques culturals també moldegen les institucions de determinada manera. Dit d’una altra manera, si demà canviessin les institucions per facilitar la investidura, no sabem si a) un govern seria possible (en el fons un govern necessita recolzament parlamentari) i b) si solucionaria la manca d’entesa entre els diferents actors.
 

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
Toni Rodon
La insistència en què el pacte entre PSOE i Unides Podem és només culpa del disseny institucional representa una visió simplista que, en el millor dels casos, és parcial.
Imatge il·lustrativa
Pau Vall Prat
En les eleccions locals és habitual trobar-se un bon nombre de candidats associats a antics alcaldes i a persones que s'han dedicat intensament a la política del municipi. Què explica la pervivència i l'èxit d'aquestes dinasties polítiques? És una qüestió genètica o de recursos disponibles?
Imatge il·lustrativa
Toni Rodon
«Les constitucions llargues com l'espanyola acaben necessitant més reformes i generant inconsistències temporals que es perceben com a negatives per a l'estabilitat»
DOS ANYS DELS ATEMPTATS DEL 17-A
Els familiars de les víctimes s'han situat al capdavant de l'acte
Els familiars de les víctimes s'han situat al capdavant de l'acte | ACN
17/08/2019
Els afectats per l'atemptat que va colpejar el cor de Barcelona fa dos anys, protagonistes d'un homenatge que busca fugir de la polèmica política
DOS ANYS DELS ATEMPTATS DEL 17-A
Víctimes i familiars en una ofrena floral davant del mural de Joan Miró a la Rambla.
Víctimes i familiars en una ofrena floral davant del mural de Joan Miró a la Rambla. | Sergi Càmara
16/08/2019
El sumari del crim s'ha aixecat parcialment, mentre que l'Audiència Nacional investiga noves proves i manté en presó provisional tres dels supervivents de la cèl·lula terrorista
ENTREVISTA
Robert Manrique, assessor de la UAVAT
Robert Manrique, assessor de la UAVAT | Albert Alemany
16/08/2019
L'assessor de la Unitat d'Atenció i Valoració d'Afectats pel Terrorisme (UAVAT) va ser víctima de l'atemptat d'ETA a l'Hipercor i demana que el Congrés creï una comissió d'investigació del 17-A
DOS ANYS DELS ATEMPTATS DEL 17-A
La UAVAT denuncia els obstacles que han de superar els afectats psicològics
La UAVAT denuncia els obstacles que han de superar els afectats psicològics | Albert Alemany
16/08/2019
NacióDigital parla amb dues persones que pateixen seqüeles de l'atemptat de fa dos anys a la Rambla i que no han rebut cap reconeixement per part de l'Estat
Migracions
Alguns dels rescatats a bord de l'Open Arms.
Alguns dels rescatats a bord de l'Open Arms. | Òscar Camps
17/08/2019
L'ONG reclama un "desembarcament humanitari urgent" de tots els migrants que du embarcats al port de Lampedusa
Cinema
Peter Fonda, en un fotograma d'«Easy Rider»
Peter Fonda, en un fotograma d'«Easy Rider»
17/08/2019
El fill de Henry Fonda i coprotagonista d'«Easy Rider» tenia 79 anys