Castro, Jong-Un, Assad. Vinculem aquests cognoms amb dinasties polítiques en règims autoritaris en què el poder s’acaba convertint en una qüestió hereditària. Família i control de l’Estat s’acaben fonent en un mateix significat. Però les dinasties polítiques no són un element exclusiu de sistemes no democràtics.

Kennedy, Suárez, Pujol o Trudeau. Tots associem aquests noms amb diferents polítics. La majoria de nosaltres els associarem als presidents John Fitzgerald Kennedy, Adolfo Suárez, Jordi Pujol o Pierre Trudeau, però ells no han sigut els únics de la seva família a accedir a un càrrec públic. Podríem seguir i la llista seria inacabable: Bush, Le Pen, Fujimori, Papandreu, Clinton, Gandhi, Kirschner… En major o menor mesura, l’èxit d’aquests presidents va facilitar l’accés dels seus familiars en política. Ja fossin germans, fills, parelles o nebots, els familiars dels polítics tenen major facilitat per accedir a un càrrec de representació pública.

Aquest fet, si ja és habitual en la gran política, ho és encara més quan considerem eleccions locals. Per exemple, a Sant Jaume de Frontanyà la candidata de la CUP a les eleccions de diumenge és filla del fins ara alcalde d’ERC. Bé, amb 25 habitants censats sembla fàcil que entre els possibles candidats molts tinguin relació de parentesc. Un altre cas, a Vilaplana, un poble d’uns 550 habitants, el fill de l’actual alcalde el rellevarà a l’alcaldia perquè encapçalava l’única llista que es presentava. I encara una dinastia més llarga: a Gimenells, l’alcalde que va ser nomenat arran de les eleccions del 2015 no només era fill d’exalcalde sinó que també era net d’exalcalde! L’ombra de les dinasties polítiques és llarga.

Ara bé, les dinasties polítiques també arriben a les capitals del país. El cas més evident s’ha vist a Barcelona, on el líder de la candidatura més votada ha estat Ernest Maragall, germà de qui molts consideren que ha sigut el millor alcalde de Barcelona. El vincle familiar i emocional que vincula el cognom Maragall als anys més dinàmics de Barcelona de ben segur que ha contribuït a favor del candidat d’ERC. Però també a Tarragona trobem un exemple similar. El cap de llista de Junts era Dídac Nadal, fill de Joan Miquel Nadal, qui va ser alcalde de la ciutat entre 1989 i 2007 com a candidat de CiU. Així doncs, les relacions de parentesc també contribueixen a forjar carreres polítiques en municipis més grans.

La qüestió és per què, fins i tot en democràcia, hi ha dinasties familiars capaces de sobreviure políticament. Aquest fet és l’objecte d’estudi dels germans Dal Bó i d’Snyder a l’article “Political Dynasties”. En aquest article els autors es pregunten si la capacitat de perpetuació en el poder per part de determinades famílies és una qüestió de gens o si hi ha altres factors que contribueixen a la perpetuació política.

Per una banda, es podria argumentar que les dinasties es donarien en famílies en què hi ha un elevat interès en la política. Les dinasties sorgirien, per tant, com a conseqüència de l’interès individual dels seus membres en la política. Els membres d’aquestes famílies tindrien un major interès per la política que els faria estar més predisposats a dedicar-s’hi.

Ara bé, també es podria pensar en una explicació alternativa. Es podria argumentar que el fet d’ocupar un càrrec públic està associat a uns recursos ―no necessàriament materials― que facilitarien l’accés futur dels familiars a càrrecs electes. Què no faríem tots per un/a fill/a… La idea és que quan un familiar d’un (ex)càrrec electe vol presentar-se, ho tindria més fàcil perquè el familiar li procuraria els recursos ―contactes, influència, coneixement intern de les institucions…― que li facilitarien l’èxit.

De fet, les dinasties són habituals en tota mena de professions. Qui no coneix un advocat fill d’advocat o un metge fill de metge? Ara bé, sembla que les dinasties polítiques arrelen amb més força que les dels altres oficis. Fent servir dades dels EUA, en l’estudi abans esmentat es mostrava que les dinasties polítiques són fins a 15 vegades més habituals que les dels metges. Aquest fet, si bé és comprensible com una conseqüència natural de les relacions humanes, no deixa de suposar una barrera per a la qualitat democràtica i per a la igualtat política ja que les dinasties contribueixen a dificultar l’accés al poder polític dels qui no tenen vincles familiars amb polítics.

Afortunadament, i a diferència dels cognoms esmentats al principi de l’article, en democràcia les dinasties han d’esforçar-se per sobreviure i estan obligades a sotmetre’s a l’escrutini periòdic de la voluntat popular. Ho tenen més fàcil per ser elegits però l’última paraula sempre la tenen els electors.