Procés sobiranista

El problema de la minoria permanent i el valor desigual del vot a la democràcia espanyola

El vot a una opció independentista val, d’una manera qualitativa (que no quantitativa), menys, perquè, malgrat tenir l’opció de guanyar en l’espai polític on es presenta (Catalunya), no té capacitat d’implementar el seu programa electoral en tant que és una minoria permanent a Espanya.

| 08/01/2018 a les 18:24h
Arxivat a: Política catalana, referèndum, independència
Llargues cues a Llívia per votar | Ivan sanz
Es fa difícil trobar espais de reflexió serena sobre qüestions rellevants pel futur de la societat catalana i espanyola. En aquest sentit, m’agradaria centrar-me en un aspecte concret del passat 21D: el valor del vot. No em refereixo a quelcom purament quantificable, ni tan sols a si el vot d’algú de Soria val més que el d’algú de Barcelona com a conseqüència del sistema electoral estatal. Em refereixo, en concret, al valor del vot de cadascú segons l’opció política a la que un voti.

M’explico amb un passatge històric. El 16è president dels Estats Units d’Amèrica, Abraham Lincoln, durant el seu discurs inaugural al 1861, va carregar durament contra els secessionistes del sud, dient que mai una minoria podia governar sobre la majoria. Lincoln defensava que ni un sol individu (monarquia) ni una minoria (oligarquia) podien governar en una democràcia: només la majoria podia fer-ho. Tanmateix, hi ha un matís revelador en el seu discurs: ha de ser una majoria fàcilment canviable i amb contrapesos/limitacions. Aquests matisos no són pas menors. En qualsevol democràtica, les minories han de tenir la capacitat de poder disputar el poder a la majoria i, així, poder esdevenir alternatives de govern. Sense això, difícilment hi hauria democràcia, sinó un regne de dominació i arbitrarietats de la majoria cap a les minories. És més, la majoria té incentius racionals a tractar bé a la minoria en tant que algun dia aquesta pot esdevenir majoria i també voldrà que se la tracti correctament. Què succeeix, tanmateix, quan del ‘fàcilment canviable’ el concepte fàcil no apareix a l’equació? Què succeeix quan hi ha minories que no són, per la seva pròpia naturalesa, candidates a ser majoria i implementar el seu programa? I, també, quina capacitat de defensa té una minoria vers una majoria que sap que mai serà substituïda per la mateixa?

Minories i majories a l'Estat

Apliquem això a l’Estat Espanyol. En general, totes les forces polítiques d’àmbit estatal (PP, PSOE, Units Podem i Ciutadans) tenen capacitat de poder ser majoria en algun moment. Sens dubte, algunes d’elles poden tenir més dificultats que d’altres per aconseguir-ho, però no hi ha cap obstacle insalvable que els ho impedeixi. En canvi, aquest mateix criteri no sembla igualment aplicable a forces polítiques independentistes que, per la seva pròpia naturalesa, només es presenten en els seus respectius territoris nacionals. És cert que, si treuen bons resultats en unes eleccions espanyoles, poden intentar negociar amb les majories (sigui quina sigui) per tal d’assolir algunes fites concretes. Però no podran optar mai, per definició, a ser majoria. És el que sol anomenar-se el problema de les minories permanents. Sí que poden optar a ser majoria al seu respectiu territori nacional (en el cas català, totes les opcions polítiques que es presenten a les eleccions poden optar a ser majoria i implementar el seu programa), però no allà on realment es prenen les decisions importants i que, en part, condicionen decisivament la implementació del seu programa. Un programa a implementar en el seu àmbit nacional que, tanmateix, pot ser limitat (o tombat) arbitràriament per una majoria a la qual mai podrà optar. 

No obstant, un podria fer una crítica contundent a l’argument exposat: si l’independentisme és una minoria permanent és perquè, en realitat, representa interessos particulars, no l'interès general del conjunt de la comunitat política (en aquest cas, Espanya). A diferència dels partits polítics estatals, els partits independentistes d’un territori concret presenten programes que no apel·len a les raons i preferències de tots els ciutadans. Alhora, a diferència dels independentistes, els partits estatals sí pensen en l’interès general (encara que cada partit estatal faci una interpretació diferent del que això significa). Per aquest motiu, segons aquest argument, els independentistes no són capaços de guanyar i ser algun dia majoria: perquè no poden convèncer amb bones raons a tots els seus conciutadans. Malgrat això, aquesta crítica “particularista’” contra l’independentisme és enganyosa, en tant que és aplicable a Espanya també. Assumir que “l’interès general” és, de fet, l’interès general espanyol ja és decidir d’entrada qui té raó. La presumpció, el perímetre, que un dibuixa per tal de prendre una decisió (és a dir, la frontera que un estableix, encara que sigui de manera metafísica) no és independent del resultat de la decisió. O, el que és el mateix, tot perímetre que no inclogui el conjunt de la humanitat és particularista per definició. No apel.la a l’interès general. En aquest sentit, la qüestió no és contraposar el nacionalisme "particularista" contra els constitucionalistes "preocupats per l'interès general", sinó, sent conscients que els perímetres dibuixats poden deixar en posició de minoria permanent alguns grups d’individus, cal trobar mecanismes per a assegurar-nos que ambdues forces veuran atesos els seus interessos legítims. Això és, precisament, el que no es dóna en el cas de les minories permanents.

El valor del vot a casa nostra

Exposat tot això, un podria afirmar que el vot cap a una opció política, per exemple, independentista en les passades eleccions del 21D no val el mateix que el vot cap a una opció política en favor de l’estatus quo. Val, d’una manera qualitativa (que no quantitativa), menys, perquè, malgrat tenir l’opció de guanyar en l’espai polític on es presenta (en aquest cas, Catalunya), no té capacitat d’implementar el seu programa electoral en tant que és una minoria permanent a Espanya i a la mercè de possibles decisions arbitràries de la majoria (com, per exemple, no acceptar fer un referèndum o aplicar l’article 155). En canvi, les forces a favor de l’estatus quo a Catalunya sí que tenen capacitat d’implementar el seu programa sense ingerències arbitràries, ja que aquests partits són els mateixos amb capacitat de ser majoria a nivell estatal. Caldria, doncs, que aquestes minories permanents tinguessin contrapesos contra les majories i capacitat per intentar implementar els seus programes.

A Catalunya, doncs, podem votar a qui vulguem, podem manifestar-nos i dir allò que creiem convenient, però no tenim cap eina per protegir-nos de les ingerències arbitràries de les majories permanents si aquestes consideren que han d’intervenir políticament. Segur que existeixen moltes idees sobre com es podria evitar això però, probablement, la que estaria millor justificada i recolliria més consens seria que el marc constitucional espanyol reconegués i regulés la possibilitat d’un procés d’independència en cas que una majoria clara de la societat catalana el demandés, seguint la línia del dictamen del Tribunal Suprem del Canadà sobre el dret de secessió del Quebec. Això podria ser llegit de diverses maneres, però, al meu parer, una peça imprescindible d’aquesta solució seria la capacitat d’organitzar un referèndum d’independència en determinades condicions.

Amb aquesta eina (1) el vot dels independentistes valdria el mateix que el d’aquells que no ho són perquè tindrien, encara que fos indirectament, la capacitat de poder desenvolupar el seu programa i (2) existirien eines (contrapesos) per evitar els problemes d’ingerència arbitrària d’unes majories que saben que mai podran ser substituïdes per unes determinades minories permanents. Si no fos així, la democràcia espanyola podria veure’s deslegitimada (o, com a mínim, patir un dèficit democràtic fonamentat) per una part dels seus ciutadans.


Sergi Morales, investigador doctoral en filosofia política a la Universitat de Lovaina

COMENTARIS

El sentit del vot per les minories
Joana Puig Iroz, 09/01/2018 a les 13:24
+0
-0
Es un anàlisi sobre el vot molt ben fet i ens serveix per tenir una opinió més raonada , a mi me ha estat molt útil, gràcies

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Llargues cues a Llívia per votar | Ivan sanz
01/01/1970
El vot a una opció independentista val, d’una manera qualitativa (que no quantitativa), menys, perquè, malgrat tenir l’opció de guanyar en l’espai polític on es presenta (Catalunya), no té capacitat d’implementar el seu programa electoral en tant que és una minoria permanent a Espanya.
Toni Rodon
01/01/1970
Al camp sobiranista s'instal·la una certa dualitat entre Junts per Catalunya, que s'endú la majoria de votants de Junts pel Sí i domina el rerepaís, i ERC, que es fa forta als entorns metropolitans
01/01/1970
Roger Torrent presidirà la cambra en la dotzena legislatura amb Josep Costa (JxCat) com a vicepresident; la incògnita sobre Puigdemont i el rol dels presos marcarà els primers compassos | Rajoy ja ha avisat que recorrerà al TC si es permet votar els electes exiliats en la primera sessió del Parlament
01/01/1970
La mesura seria voluntària i podria beneficiar aquells treballadors que van cotitzar més al principi o a la meitat del seu trajecte professional
01/01/1970
Tallat el tren entre l'Ametlla i Mont-roig del Camp | El vent bufarà amb força fins a la tarda al Pirineu, litoral i prelitoral centre i sud del Principat
01/01/1970
Les traves i les amenaces constants de l'Estat alimenten el dubte de si Puigdemont podrà ser investit malgrat l'acord amb ERC, però les institucions catalanes seran a partir d'avui menys dèbils. Avui també són notícia Roger Torrent, els "Jordis", Xavier Domènech, Joan Amades i Eugeni Xammar
01/01/1970
En la primera declaració de la Santa Seu després del 21-D, el cardenal Pietro Parolin, secretari d'Estat, diu a "Catalunya Cristiana" que Roma "segueix amb atenció els esdeveniments"
Un guàrdia civil amb la porra extensible
01/01/1970
Respon al senador d'EH Bildu que els guàrdies civils que van sortir de l'hotel per agredir els veïns ho van fer en defensa pròpia i davant la "passivitat" dels Mossos | Afirmen que no van fer cap ferit malgrat les contusions que van rebre diverses persones i els informes mèdics