Des del primer de desembre de 2017, en cas d’episodis de contaminació hi haurà restriccions a la circulació de vehicles a la ciutat de Barcelona. Així, Barcelona, s’afegirà a la ja llarga llista de ciutats que prenen mesures sobre el trànsit per reduir les emissions dels gasos contaminants i perjudicials per a al salut humana i el medi ambient.

[Un article de Xavier Bohigas. Doctor en Física i professor jubilat de la UPC.]
 

La decisió del govern del PP de no renovar el permís de funcionament a Garoña pot semblar contradictòria amb la seva bel·ligerant política de suport a les nuclears en general, i a aquesta en particular, però era l’única manera d’abordar la renovació de llicències dels set reactors en funcionament des d’una posició de «consens». Això li ha portat a «empassar-se el gripau» de donar suport a una posició contrària a la porten defensant des de fa anys.

El passat 28 de febrer, el grup parlamentari de la CUP-CC va registrar al Parlament una proposta de resolució (PR) «sobre  la  realització  d'un  estudi  epidemiològic  dels efectes  de les  emissions  radiotòxiques derivades  del funcionament  de les centrals  nuclears  instal·lades  a  Catalunya» motivada, segons declara la pròpia PR, pel Capítol setè de la Llei de pressupostos 2017 (en endavant Capítol setè) del govern PDECAT-ERC, que conté un «impost» a les citades emissions donat el seu caràcter radiotòxic.

En primer lloc, cal assenyalar que, contràriament al que diu el títol del manifest, el Projecte de llei no significa “legalitzar” res. Les emissions rutinàries de les centrals nuclears, independentment del que cadascú consideri sobre la seva perillositat, són legals, és a dir estan emparades per la legislació vigent a nivell estatal i internacional des de l'origen de l'energia nuclear, fa ja més de 50 anys; i les emissions continuarien sent legals tant si s'aprova la llei com si no. És a dir, la no aprovació de la llei no tindria cap efecte sobre el nivell d'aquestes emissions ni sobre les seves possibles conseqüències, que es continuarien produint com fins ara. El nivell d'emissions està regulat pel CSN (Consejo de Seguridad Nuclear), que és qui fixa els límits permesos i qui controla que no se superin.
 

Durant anys, des del moviment de resistència a l'energia atòmica hem hagut de batallar pel reconeixement del caràcter perillós de les emissions radioactives que les centrals atòmiques emeten en el seu funcionament «normal». Les anomenades «baixes dosis». Hem estat sistemàticament o ignorats o ridiculitzats i quan aconseguíem trencar el mur de silenci la resposta habitual era quelcom com «aquestes emissions són innòcues, esteu generant un alarmisme social injustificat i irresponsable».

L'article del professor Jordi Roca, escrit en resposta al meu text, on valorava negativament un hipotètic «impost» nuclear a Catalunya és, com tot el que he llegit d'ell, un exemple de rigor a l'hora de reflexionar sobres les implicacions ecològiques de les decisions econòmiques.

Per a Miguel Muñiz (membre de Tanquem les Nuclears i del Moviment Ibèric Antinuclear), l’«impost» nuclear és una forma de legitimació d'impactes irreversibles i de suport a 10 anys més previs als 60 de funcionament a Catalunya de les centrals atòmiques.

 

El nostre sòl està tan destrossat com ho està la dignitat de la humanitat. Vivim una crisi global: social, personal, econòmica, educativa…, tot plegat, al meu entendre, conseqüència del podriment de l’estructura (economia, patriarcat i Estat, agafats de la mà) que sosté aquest sistema. Es tracta, doncs, d'una crisi sistèmica, part d’un model de desenvolupament fallit (que obvia el gènere, patriarcal i indiferent als drets humans).
 

Escrit des del record afectuós a Ladis, de qui tant vam aprendre, i des del camí compartit d'acords i desacords, portats sempre amb afecte i humor. [Aquest aticle de Miguel Muñiz va ser publicat originalment en castellà a la revista Mientras Tanto.]

 

Contràriament a les pautes del poc discurs sobre energia nuclear de què es fan ressò els mitjans, el conflicte que provoca aquesta energia no es troba en la pujada o baixada del preu de l’electricitat, o en el paper que pot desenvolupar en les polítiques de mitigació del canvi climàtic, o, ni tan sols, en el bloqueig que pot representar per l’aprofitament de les energies renovables.

Article d’opinió d’en Jesús Soler, del Grup de Defensa del Ter, sobre l’acord històric de la Taula del Ter en què al llarg dels propers 10 anys permetrà augmentar els cabals del riu.


 

Entrem en una d’aquelles setmanes en què de forma general la gent necessita sortir de la seva rutina i busca opcions que calmin l’agitació del dia a dia. Una opció assequible i molt escollida és agafar el cotxe i anar a buscar verd, “aire pur” i bon menjar, com el que es pot trobar a la Garrotxa. Podríem fer una similitud d’aquesta situació amb una persona que surt de treballar i se’n va al bar a fer traguinyolis per desconnectar de la realitat. Perquè sí, la realitat per molt i moltes, encara que no sigui el modus vivendis de tothom, és que es viu amb estrès, crispació o pressa, i busquem unes vacances ben alliberadores. No hauria de ser alliberador cada dia? Però ara no vull pas donar voltes sobre la nostra dualitat vital dia a dia vs dies festius o vacances.

La inclusió dins del Capítol setè de la Llei de pressupostos d'un «impost» que grava la "«dispersió d'elements radiotòxics [que] genera un important risc mediambiental i per a les persones, (...)», incloent les «emissions rutinàries (...) que es produeixen en la operació normal d'un reactor termonuclear», va suposar dues coses: primer un pas positiu, el reconeixement oficial, per primer cop, de que el funcionament quotidià dels reactors nuclears provoca impactes en la salut de la població (fins al moment, i excepte en Catalunya, les emissions radioactives continuen essent considerades inofensives, ni tan sols arriben al nivell de contaminació); però el pas positiu quedava anul·lat pel salt que suposava passar a quantificar aquest impacte en termes monetaris, donant prioritat als ingressos econòmics sobre les implicacions de salut.

Marcel Coderch —coautor del llibre El espejismo nuclear (Ediciones del Lince, 2009) i, actualment, president de l’Autoritat Catalana de la Competència— respon en aquest article un d'anterior de Miguel Muñiz. Coderch, al contrari que Muñiz, s'hi mostra ferm partidari de l'impost sobre les emissions rutinàries de les centrals nuclears a Catalunya.

El passat 23 de setembre, la plataforma Iniciativa Animalista (PIA), amb seu al País Valencià, va fer públic un comunicat en què exigia la suspensió del «Curs de tracció animal en horta amb eines modernes» que es va celebrar del 14 al 16 d’octubre al Parc Agroecològic de l’Empordà, organitzat per La Xarxeta (Xarxa de Pagesos Agroecològics de Catalunya). Pere Garriga, pagès agroecològic a Llerona, considera, en aquest article, que la posició de la PIA és demagògica i incoherent amb l'agroecologia.

 

Jordi Roca Jusmet, doctor en Economia (UAB) i catedràtic de Teoria Econòmica a la Universitat de Barcelona (especialitzat en economia ecològica), respon en aquest article el que va fer Miguel Muñiz sobre l'anomenat impost nuclear.

Visc a Catalunya, a les rodalies de Barcelona. El reactor nuclear més allunyat de casa meva és a Almaraz, a Extremadura, a uns 700 quilòmetres de distància. Si a Almaraz hi hagués un accident i fos una catàstrofe nuclear, les seves conseqüències —els productes radioactius alliberats— arribarien al lloc on visc en qüestió d'hores.

[Un article de Miguel Muñiz,membre de Tanquem Les Nuclears-100% Renovables i del Moviment Ibèric Antinuclear a Barcelona. Manté la pàgina web www.sirenovablesnuclearno.org.]

El passat 14 d'abril el tema nuclear va fer una aparició al Parlament de Catalunya. No en una sessió plenària, sinó en una reunió de la Comissió d'Empresa i Coneixement (CEC), on es va aprovar una moció de sis punts que representa una aproximació a una qüestió important per a la salut i la seguretat de les persones que vivim a Catalunya, a Espanya i a la península Ibèrica: entre juliol de 2020 i octubre de 2021, les tres centrals nuclears que funcionen a Catalunya han de rebre els corresponents permisos per allargar el seu funcionament 10 anys més, el que, si s'aconseguia, situaria Vandellòs 2 en 42 anys, Ascó 1 en 47 anys i Ascó 2 en 45 anys de funcionament.

Aquest article de Narcís Cebrià i Llistosella [arquitecte tècnic; especialista en bioconstrucció], està relacionat amb el treball que l'autor està fent a una escola de l’entorn de Girona per una tesina sobre aquest tema. Prèviament, l'article ha estat publicat a la revista Constructors (març de 2015, núm. 324 pg. 10-11), del Gremi de Constructors d’Obres de Barcelona i Comarques.

La superfície forestal del país i els resultats de la radiografia del sector a Catalunya indiquen la importància econòmica del món forestal a casa nostra. La manera de treballar al bosc és per tant cabdal per millorar-ne la rendibilitat. En aquest sentit, la formació és un instrument més per a la dinamització del sector econòmic forestal.