La gira popular de presentació del llibre El comú català. La història dels que no surten a la història va arribar aquest dissabte 2 d’abril a la capital de la Garrotxa, amb la presència de l’autor, David Algarra,  i, també, de l’autor de l’epíleg, el pensador Blai Dalmau que, com a pròleg a l’acte va interpretar —davant el nombrós públic assistent convocat per l’Ecoxarxa Garrotxa, als locals de la CNT d’Olot—, la balada «El món es va capgirar» (sobre la revolta dels Diggers el 1649 a Anglaterra) que ell mateix i Joan Pedragosa van traduir i adaptar al català, una cançó que evoca l’esperit de molts moviments populars resistents a la modernitat.

L’autor del llibre, David Algarra, un enginyer informàtic que va desvetllar la seva consciència arran de la crisi, es va mostrar emocionat i agraït per la rebuda i el suport que està tenint el llibre, de què ja ha fet quasi una dotzena de presentacions. Editat per Potlach (octubre de 2015), es pot descarregar de franc en línia o bé comprar en paper sota demanda i, ben aviat, igualment, adquirir amb qualsevol de les monedes socials que utilitzen les ecoxarxes arreu del territori.



Descobrir la història ocultada per les elits

Algarra va fer una presentació sintètica i pedagògica de la seva obra, que va iniciar ara fa tres anys amb tot de treballs de recerca i estudi sense tenir-ne cap experiència prèvia, però amb un esperit autèntic de recerca de la veritat, especialment quant a la «història dels que no surten a la història» i que les elits i les classes dirigents s’han encarregat d’ocultar, encara més en relació als comuns.

Els comuns, els comunals, eren —tornen a ser en molts indrets de la nostra geografia— les formes d’organització popular en «universitas», assemblees populars, consells oberts…, que van estendre’s arreu de la península Ibèrica, sobretot abans de la romanització i, després, durant l’Alta Edat mitjana i  ben bé fins a principis del segle XVIII, quan la derrota de 1714 va acabar amb els usos i costums que s’havien atorgat els propis ciutadans i que, en el cas català haurien format part intrínseca de les pròpies Constitucions catalanes.
  Algarra, i també Blai Dalmau, van coincidir en el fet que aquesta època d’autoorganització i l’autogestió dels anomenats béns comunals (rius, forests, prades, molins, fargues, forns…) dibuixa una època de llibertat i d’igualtat que ha estat molt poc estudiada o, majoritàriament, ocultada des de la història oficial. Sortosament, però, ja comença a haver-hi diversos treballs publicats que fan recerca en aquestes mateixes línies i que ens aporten una visió molt diferent pel que fa a les formes de vida catalanes. En aquest sentit Algarra va explicar la seva experiència d’espigolament etnogràfica del Costumari Català de Joan Amades tot afirmant que «des de l’etnografia i, ara, sovint, també, des de l’antropologia es troben moltes pistes sobre aquestes formes de vida».

Blai Dalmau, per la seva banda, va introduir la visió que avui hi ha una «revolució silenciosa», que no surt als mitjans, però que ja comença a ser objecte d’estudi, en relació al retorn d’aquelles assemblees populars i els comuns i que, en certa mesura, estan portant a terme les ecoxarxes. Per a Dalmau, aquestes assemblees populars confederades haurien de ser el fonament de la Catalunya independent. ben allunyats de la visió «estatista» que, de fet, comporta un més del mateix quant al capitalismes: individualisme, consumisme, control de la població i dependència, en summa.

Decisions sota un arbre

«Les assemblees dels comuns se celebraven invariablement sota un arbre i, al final de la trobada, la gent s’ajuntava al voltant d’aquest arbre i ballaven i cantaven», explicà Algarra, que intueix que molta de la repressió que es perpetrà des del Papat i la Inquisició contra el que en deien bruixeria i aquelarres, no eren cap altra cosa que atacs directes cap a aquestes formes de llibertat, d’autoorganització i celebració popular. La història l’escriu qui guanya i té el poder, però aquesta història d’autogovern és fonamentalment oral i se’n serva poca constància documental, com del dret consuetudinari (costums i usos) que representava aquest sistema. Sobreviuen, doncs, com a memòria col·lectiva, centenars d’arbres que donen fe d’una cultura que s’esvaeix com el pi de Can Torres, sota el qual les poblacions dels actuals municipis de Parets, Mollet i Gallecs feien les seves assemblees abans de 1900. (podeu seguir aquest fil en l’article «Els béns comuns, segles de resistència contra lleis i mesures polítiques de privatització»).

Actualment, una part important de les comunitats camperoles de la península Ibèrica mantenen, fins i tot des d’un altre marc jurídic legal (a través de les entitats locals menors; a Catalunya, entitats municipals descentralitzades), la tradició dels consells i els béns comunals com a norma aplicada a la vida quotidiana i el funcionament veïnal. Aquest fet evidencia el fort arrelament d’aquestes pautes i formes de comportament socials. Per a una comunitat agrària, aquest no és un tema menor: la col·lectivització de l’aigua i de les pastures, el repartiment de lots de terra o l’aprofitament dels boscos determinen la seva subsistència. L’interès col·lectiu està per sobre de l’individual. L’individu, com a part del veïnat, es deu a la comunitat i la seva activitat productiva només es pot reproduir i desenvolupar en el seu si, des del consens mutu i a través del consell. Com deia l’historiador Jordi Viñas, «no són les muntanyes que pertanyen als veïns, sinó els veïns que pertanyen a les muntanyes».

Recuperar la memòria col·lectiva

Aquest llibre, doncs, significa la recuperació d’una memòria col·lectiva que semblava haver desaparegut dels annals de la nostra historiografia, ja que durant el segle XIX la burgesia havia escampat «la idea que la història del poble català era tan singular que no coneixia ni els procediments assemblearis ni la propietat col·lectiva», com detalla Félix Rodrigo Mora al «Pròleg».

El llibre d’Algarra s’ocupa d’allò que és popular català, de la saviesa de la gent comuna, dels seus assoliments i realitzacions i és una contribució notable a l’esforç i a la lluita per l’alliberament de Catalunya, més enllà de la politiqueria dels partits polítics. De fet, sorgeix en un context diferent del dels darrers anys, ja que actualment ja comptem amb més estudis, provinents de l’autogestió del saber i del coneixement i no del món acadèmic, sobre la història dels pobles peninsulars.