Col·lectiu Ni Un Cèntim Més per a Suez | Actualitzat el 13/07/2013 a les 00:55h

Aigua i nació: encara hi ha esperança

Diversos mitjans de comunicació han publicat aquest divendres 12 de juliol una notícia esperançadora per a la gestió de l’aigua: el president de la Comunitat de regants de l’Esquerra de l’Ebre, Lluís Pegueroles, ha presentat la seva dimissió irrevocable. Motiu: haver donat el seu vot favorable al nou pla hidroil·lògic de l’Ebre en el Consejo del Agua de la Demarcación que se celebrà a Saragossa el dia 4 de juliol, malgrat l’opinió majoritàriament contrària de la junta de govern de la comunitat.
És una notícia esperançadora, certament. Només faltaria que el president de l’altra comunitat, el de la Dreta de l’Ebre, fes exactament el mateix. I, posats a demanar, també haurien de dimitir tots els presidents de les comunitats de regants de Catalunya (que no catalanes) que varen votar a favor del pla hidroil·lògic. I, de retruc, l’honorable conseller Pelegrí qui, malgrat el vot en contra emès pels representants de la Generalitat de Catalunya, ha manifestat “comprensió” per l’actitud dels regants de Catalunya.

Segons l’Agència Catalana de Notícies (ACN), Pelegrí defensa el sí de les comunitats de regants perquè garanteix l’aigua de reg (és que potser la fabriquen ells, l’aigua, senyor conseller?) i considera que les comunitats de regants han fet “un esforç en comprometre’s” (el mateix esforç que fa la Comunitat de Regants del Segarra-Garrigues sempre que qui pagui i subvencioni l’aigua a 0,09€/m3 sigui el pressupost públic, senyor conseller?). Una dimissió necessària després de la publicació al diari El Segre, aquest 12 de juliol, de l’article del seu homònim a la Conselleria de Territori i Sostenibilitat, Santi Vila, que sota el títol “Una visió integral de la conca de l’Ebre” afirma: “Cal que evitem discussions estèrils entre les institucions catalanes i ens posem a treballar perquè l’aigua (...) serveixi per garantir el desenvolupament i la cohesió territorial”. Desitgem molta sort al conseller Santi Vila i esperem que un bon cop de tramuntana l’ajudi en l’intent.

La pèrdua d’un cardenal a la cúria de la hidrologia il·lògica (hidroil·logia) és positiva per a això que en diuen construcció d’estructures d’estat.

I posats a engruixir la llista dels il·lustres representants de la visió decimonònica, arcaica i prehistòrica de la gestió de l’aigua que haurien de dimitir de les seves responsabilitats, cal afegir el nom d'Àngel Ros, alcalde de Lleida. També al diari El Segre, però en l’edició del dia 8 de juliol, el diputat del PSOE al Parlament de la colònia catalana publicava un article amb el títol “El vot de Lleida al Pla Hidrològic”: “L’agricultura necessita aigua i els grans progressos del sector agrari lleidatà i català van lligats als regadius”. No esmerçarem energia en contestar al senyor Ros. Ho ha fet molt bé en David Colell Orrit, també avui però a l’altre diari de la capital lleidatana, La Mañana, quan contesta el següent amb el títol “Hipocresia i demagògia aquàtica”: “Al seu torn, la demagògia ve donada pel fet que l’alcalde de Lleida vagi de bracet amb les comunitats de regants i gosi exclamar que el govern de Catalunya ha prioritzat tots els sectors menys l’agrícola. Però si la Generalitat s’ha arruïnat, entre altres, per la construcció del canal Segarra-Garrigues, que ha costat uns 1.600 milions d’euros, adduint l’excusa que era imprescindible per al sector agrari de Lleida”.

En tot cas, la pèrdua d’un cardenal a la cúria de la hidrologia il·lògica (hidroil·logia) és positiva per a això que en diuen construcció d’estructures d’estat. Com més n’anem perdent pel camí, d’aquests demagogs de cervell pla, millor serà l’estat català lliure; compte, perquè si no ens els traiem del damunt, podem acabar esdevenint una rèplica d’Espanya. En el cas d’en Pegueroles, a més a més, s’hi afegeix la seva profunda animadversió cap a la capital de la nostra nació. Segons pot consultar-se al web 324.cat, en Lluís Pegueroles s’oposà radicalment a l’enviament d’aigua amb vaixell des dels pous del Camp de Tarragona cap a Barcelona en l’època de la sequera; l’Ajuntament de Tarragona, a finals de febrer del 2008, es mostrà favorable a la cessió d’aigua de l’aqüífer del Francolí per contribuir a la garantia de subministrament d’aigua potable als ciutadans de la capital catalana en un moment en què els embassaments del Ter i del Llobregat eren al llindar de l’emergència, ratllant el 20% d’aigua emmagatzemada. Llavors, el senyor Pegueroles manifestà: “L’enviament d’aigua és un greuge cap al territori i no admetrem cap interconnexió de xarxes ni en vaixell, helicòpter o el que sigui aprofitant la recuperació dels aqüífers de Tarragona gràcies a l’aigua de l’Ebre”. Un exemple clar de l’estima d’aquest senyor cap als seus compatriotes.

Però tornem a l’inici: quines han estat les raons argumentades per al vot favorable del president? Segons la premsa, el vot favorable s’emeté “condicionat” a l’adopció de determinades mesures i execució d’obres. Entre aquestes mesures i obres destaca la d’una “tanca salina” per al Delta, un pla d’emergència del canal davant un possible episodi d’emergència durant els treballs de descontaminació de l’embassament de Flix, més recursos en la lluita contra el cargol poma, un reconeixement per llei que part dels cabals concessionals tenen també una funció ambiental al Delta, i més inversions en obres de revestiment de les sèquies. Unes mesures i obres que són d’allò més coherents amb la Directiva Marc de l’Aigua ... o, ironies a part, amb la planificació de l’aragonès Joaquín Costa de finals del segle XIX. Només així pot entendre’s que, en lloc d’exigir el règim variable de cabals de manteniment defensat per la Generalitat com l’instrument més eficaç i eficient per evitar la salinització i regressió del Delta, s’opti per construir dics com si el Delta de l’Ebre fos el Delta del Po. Només així pot entendre’s que 24 anys després de la inauguració del transvasament de l’Ebre cap a Tarragona, encara s’hagin d’executar obres de “revestiment” de les sèquies o, el que és el mateix, tones de formigó per impermeabilitzar els canals de reg i desguàs (en queden, encara, per impermeabilitzar?); obres que, naturalment, han anat a càrrec de l’endeutament de l’Agència Catalana de l’Aigua, no pas a càrrec dels pressupostos generals de l’estat espanyol ni de la butxaca del senyor Pegueroles.

Perquè cal dir-ho clar i amb la veu ben alta: els presidents de les comunitats de regants de Catalunya que han votat a favor del pla hidroil·lògic de l’Ebre actuen com els millors tòtems de l’espanyolisme més ranci.

Ai, la butxaca dels presidents de les comunitats de regants, aquest gran enigma! O potser no ho és tant, d’enigmàtic: difícilment el senyor Pegueroles hagués dit que l’aigua dels pous del Camp de Tarragona no aniria a Barcelona ni en helicòpter si la Generalitat –més ben dit, l’ACA– hagués pagat a la Comunitat de l’Esquerra en funció dels volums cedits, malgrat que els volums d’aigua a transportar no eren del riu Ebre sinó de l’aqüífer del Francolí. Tothom té un preu, i en el cas dels presidents de les comunitats de regants de Catalunya (que no catalanes) aquest preu és pagar per l’aigua que tenen concessionada des d’Espanya a través de la Confederación Hidrográfica del Ebro.

Perquè cal dir-ho clar i amb la veu ben alta: els presidents de les comunitats de regants de Catalunya que han votat a favor del pla hidroil·lògic de l’Ebre actuen com els millors tòtems de l’espanyolisme més ranci. Aquells mateixos tòtems que avui s’alegren que l’acadèmia militar de suboficials de Talarn tingui garantida un any més la seva continuïtat, sense aturar-se a pensar ni per un petit moment que, arribada l’hora, no dubtaran a fotre trets al clatell des de les instal·lacions militars del Pallars per tal de reduir el cens potencial de votants catalans al referèndum. Ep! Que ningú no interpreti que els presidents de les comunitats de regants de Catalunya que han votat a favor del pla hagin de fotre trets al clatell; però sí que gaudeixen del trist privilegi de compartir la mateixa espanyolitat que l’exèrcit ocupant. Amb el seu vot favorable han votat no només contra el Govern de la Generalitat de Catalunya, sinó contra el Parlament català i, per tant, contra tot el poble de Catalunya. No s’ha d’oblidar que la proposta de règim variable de cabals de manteniment, ecològics o ambientals a l’Ebre català fou refrendat unànimement pel nostre Parlament. Bé, amb l’excepció del partit dels sobresous i de la gavina, però aquests no representen la voluntat majoritària del nostre poble.

Aquesta espanyolitat compartida no ho és només pel fet d’haver votat en contra de la voluntat majoritària del poble de Catalunya –el Parlament de Catalunya, màxima expressió de la nostra sobirania, malgrat ser encara el parlament d’una gran diputació provincial–, sinó que votant a favor del pla demostren que la seva motivació és, exclusivament, vetllar per llurs interessos privats. És la mateixa mentalitat tancada, egoista i obtusa que portà els espanyols a fer l’estret de via ibèric, vendre’s Gibraltar als britànics o fundar la Santa Inquisició. Uns interessos privats que només poden assegurar-se a partir de l’ús d’un recurs, d’un bé públic com és l’aigua. Una aigua que no és d’ells, per molta concessió de paper que tinguin atorgada des de les espanyes, sinó de tots, ecosistemes inclosos.

Bé farem de prendre nota d’aquesta espanyolitat rància, i quan guanyem la independència, immediatament, aplicar una moratòria a totes les concessions d’aigua per a reg agrícola a la part catalana de l’Ebre que ens permeti evolucionar cap a polítiques contemporànies, efectives i eficaces en la gestió de l’aigua per al reg agrícola. S’ha d’acabar que un exdirector de La Caixa sigui durant molts anys el president de la comunitat del Segarra-Garrigues; s’ha d’acabar la subvenció en el preu de l’aigua per a l’agricultura; cal que l’aigua per a reg agrícola contribueixi, també, amb el pagament del cànon de l’aigua, a la internalització dels seus impactes sobre la quantitat i la qualitat de l’aigua, com ho fa la indústria. Una nova estructura política necessita noves visions i enterrar vells i escleròtics paradigmes. En Ramon Folch, en un mangnífic article i de lectura obligada titulat “Aigua, isotropia i quimera” publicat a El Periódico el dia 10 de juliol, descriu perfectament com han de ser aquestes noves visions. Hi som a temps!

Navega per les etiquetes

Pla hidrològicdeltaEbreagbaraigua

COMENTARIS

+0
-0
Alerta camacu
Anònim, 11/12/2013 a les 18:47
Es nota que això ho ha escrit un camacu, per molt d'ecologista i nacionalista que vagi. El Sr. Lluís Pegueroles té tota la raó del món i perpetrar un (altre) transvasament a Barcelona seria una barrabassada ecològica. BCN té aigua de sobra per a donar de beure als seus habitants; el que no té ni necessita ni mereix és aigua per a omplir piscines i regar camps de golfs al Vallès.

FEU EL VOSTRE COMENTARI


Aquest comentari quedarà pendent d'aprovació per part de l'administrador del web. Si voleu que el vostre comentari es publiqui de forma instantània i sense passar control previ, heu d'estar registrats. Podeu registrar-vos fent clic aqui

Nom Títol Comentari Comprovació Escriu l'any actual, amb 4 xifres D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.

Enquesta
Quina és la millor opció per als boscos cremats
      Vots emesos: 835
- Notícies publicades amb llicència
Amb la col·laboració de: