Wangari Maathai.
L'activista ecologista africana Wangari Muta Maathai, la primera dona africana a rebre el Premi Nobel de la Pau (2004), ha mort als 71 anys aquest diumenge 25 de setembre en un hospital de Nairobi (Kenya) on tractava de superar un càncer d'óssos. El moviment que va fundar, The Green Belt Movement, ha
publicat un comunicat d'urgència en què es plany que el traspàs de la professora Maathai "és prematura i una pèrdua molt gran per a tots els que la van conèixer, com a mare, familiar, companya de treball, col.lega, model a seguir i heroïna", ja que tothom admirava la seva determinació per fer un món més pacífic, més sa i millor.
Wangari Maathai va iniciar el Moviment Cinturó Verd el 1977, treballant amb les dones per millorar els seus mitjans de vida mitjançant l'augment del seu accés a recursos com la llenya per cuinar i aigua neta. Ella es va convertir en un gran defensora d'una millor gestió dels recursos naturals i la sostenibilitat, l'equitat i la justícia.
Va ser una pionera des de la seva època universitària: es va llicenciar en Biologia a Atchison (EUA) i després va ampliar els seus estudis a Pittsburgh, a Alemanya, i a la Universitat de Nairobi, on es va convertir el 1971 en la primera dona a obtenir un doctorat en tota Àfrica Central i Oriental. Quan va rebre el Nobel, va mostrar una vegada més el seu convenciment que un desenvolupament sostenible, la democràcia i la pau són inseparables.
La Nobel deixa tres filles i un nét. Des de 1980 estava divorciada d'un antic parlamentari, que es va separar d'ella el 1980 amb l'argument que "era massa educada, amb massa caràcter i massa èxit per poder controlar-la". La pàgina de
Facebook dedicada a lecofeminista africana s'ha omplert de dedicatòries dels qui la van conèixer i l'admiraven.
Amiga dels catalans

L'associació
Una Sola Terra (UST) -tal com va recollir la revista
Userda amb un
número dedicat a ella, amb articles de Santiago Vilanova, Ethirajan Anbarasan i Txell Centeno (
vegeu-ho més avall)- la va convidar i presentar a la societat civil catalana el desembre del 1996 per fer una conferència en el IV Simposi Internacional Una Sola Terra sobre
Dona, medi ambient i desenvolupament sostenible . El tema que va suggerir era extraordinàriament atractiu: «Què esperem d'Europa les dones africanes per protegir el nostre medi ambient». La resposta va ser contundent: solidaritat, transferència de tecnologies netes i contribució per fomentar un consum sostenible dels recursos (la importació de fusta africana, per exemple).
Maathai va compartir taula rodona amb Vandana Shiva, vinculada al Moviment Chipko de l'Índia; Solange Fernex, l'ecologista alsaciana promotora de la Lliga Internacional de Dones per la Pau i la Llibertat; Edith Müller, dels Die Grünen; Catalina Sosa, de la Fundació Sinchi Sacha de l'Equador, i Françoise d'Eaubonne, ideòloga de l'ecofeminisme. Aquell va ser un inoblidable debat («Dona i medi ambient en els països en vies de desenvolupament») que va passar totalment desapercebut als mitjans de comunicació.
Wangari Maathai, com Vandana Shiva, ja havien obtingut el Premi Nobel Alternatiu (
The Right Livelihood Award ), el 1984 i el 1993 respectivament, per la tasca en defensa d'una justa subsistència. En el cas de l'activista kenyana, filla d'una família pobra de l'ètnia kikuyu, dels mau-mau, se li concedí per haver creat una consciència ambientalista sobre les dones africanes, haver plantat més de 20 milions d'arbres i haver promogut milers d'escoles bressol i de llocs de treball. L'únic error que va cometre, reconegut per ella mateixa, va ser plantar llavors de pins i d'eucaliptus provinents de l'estranger, que ja fa temps que se substitueixen per llavors i plançons d'espècies autòctones.
A Barcelona, també va plantar un plançó de roure, el 13 de desembre de 1996, en el jardí que la ciutat va dedicar a l'ecologista Petra Kelly (Parc de Montjuïc).
Foragitada del Fòrum de les Cultures
Maathai no va ser convidada a parlar en el Fòrum Universal de les Cultures, tal com va denunciar el president d'Una Sola Terra, Santiago Vilanova. L'associació ecologista havia proposat als seus directius i a la responsable dels «Diàlegs» una trobada amb tots els premis Nobel alternatius. Aquest projecte, que va entusiasmar Ferran Mascarell, llavors portaveu de l'Ajuntament de Barcelona, va motivar diverses reunions amb la fundació The Right Livelihood Award i amb el seu fundador, Jakob von Uexkull, que van acabar com el rosari de l'aurora. La resposta dels ideòlegs de la sostenibilitat del Fòrum va ser: «Aquesta gent són marginals i no tenen cap prestigi internacional». En realitat el que hi havia darrere d'aquesta intolerància eren les pressions dels lobbies energètics patrocinadors del Fòrum.
Els articles al número 5 d'Userda (novembre de 2004)
Wangari Maathai: marginada pel Fòrum, per Santiago Vilanova.
Als arbres, ciutadans! The Green Belt Movement, d'Ethirajan Anbarasan, amb
traducció de Xavier Borràs.
Enginyeria genètica i inseguretat alimentària, per Wangari Muta Maathai.
Àfrica, el bressol de la biodiversitat en perill, per Txell Centeno.
També, al número 7 de la revista
Userda (gener de 2005), es va publicar el discurs d'acceptació de Wangari Maathai del Premi Nobel de la Pau:
Plantem llavors de pau (
pàgina 1,
pàgina 2).