Algunes poblacions de liró gris estan quedant aïllades arrel de la destrucció o alteració del seu hàbitat. Un estudi recent on ha participat el CREAF i el Museu de Ciències Naturals de Granollers, destaca que aquest fenomen està provocant que les ventrades dels lirons aïllats tinguin més fills mascles que no pas femelles, ja que són ells el sexe explorador que intenta arribar a hàbitats millors.
 
L’explotació forestal i una gestió inadequada dels boscos caducifolis esta fent difícil que el liró gris(Glis glis) trobi cavitats naturals  disponibles per fer el niu, indispensable perquè aquesta espècie pugui dormir i reproduir-se durant el seu període actiu. A més, la fragmentació dels boscos està deixant aïllades les poblacions de liró d’algunes serralades, com la del Montnegre. Un nou estudi, liderat pel CREAF i el Museu de Ciències Naturals de Granollers, ressalta que aquest escenari està induint també que els lirons que han quedat aïllats pareixin més mascles que femelles. “Aquesta tàctica podria ajudar la població a sobreviure, doncs els mascles són el sexe dispersor i poden arribar a hàbitats més favorables o trobar noves femelles, i així evitar efectes negatius com laconsanguinitat, que es donen quan hi ha poc intercanvi d’individus entre poblacions” explica una de les autores principals, la professora de la Universitat Autònoma de Barcelona que treballa al CREAF,Mariona Ferrandiz-Rovira
 
L’estudi, publicat a la revista Animal Biology, compara dues poblacions de liró gris: la del Montsenyi la del Montnegre. “Gràcies a aquesta investigació hem pogut comprovar que si un hàbitat permet connexions amb altres poblacions, com  al Montseny, els lirons tenen les ventrades amb un equilibri de femelles i mascles. En canvi, quan la població no té cap connexió amb altres lirons i l’ecosistema està perjudicat, com el cas del Montnegre, intenten solucionar-ho amb aquesta diferència en el sexe de les cries” comenta la Dra. Ferrandiz-Rovira. I afegeix: “els lirons d’aquestes regions són d’especial interès perquè crien cada any. A la resta d’Europa, el més freqüent és que criïn només en anys de clima i alimentació òptima” afegeix Ferrandiz.
 
 
Dormir com un liró mai va ser tan difícil
 
El liró gris (Glis glis) és un animal que pot viure fins a 9 anys —molt més que altres rosegadors— gràcies a la seva faceta dormilega. Quan la situació ambiental es complica, dorm per resistir-la. Així no gasta energia ni menjar. Però per fer-ho, necessita arbres vells  com el roure o el faig, que ofereixin cavitats naturals on fer el niu i que li proporcionen els aliments necessaris (glans, fages, etc.). Ara, amb el canvi climàtic i el canvi d’usos del sòl, aquest mamífer està patint una pèrdua progressiva del seu hàbitat de qualitat. És el cas dels lirons del Montnegre. En aquest entorn s’ha donat una explotació intensiva del roure, sobretot en finques de caire privat, i a més és una regió al límit de la distribució de l’espècie i dels boscos humits. Dos factors que juguen en contra dels lirons estudiats. “No creiem que la estratègia de tenir més mascles els hi sigui útil. Encara que tinguin més individus exploradors, al seu voltant hi predomina bosc mediterrani, àrid i desfavorable per als seus caus, i l’autopista AP-7 que els separa de la població del Montseny, fet que probablement desconeixen les femelles. De fet, a les poblacions adultes hi ha la mateixa proporció d’ambdós sexes i, per tant, els lirons mascle ‘extra’ probablement moren en l’intent” explica la investigadora.
 
Estudis com aquest permeten conèixer més a fons les dinàmiques de la fauna que viu en boscos afectats pel canvi global i són una eina molt important per establir polítiques de conservació efectives. En aquests cas, mesures per conservar els boscos de fulla caduca que serveixen de refugi a aquests petits animals i evitar que dormir com un liró els hi sigui cada cop més difícil.
 
 
Article de referència:
 
Ferrandiz-Rovira, M.; Freixas L.; Torre I.; Míguez S.; Míguez, S. i Arrizabalaga, A. (2016). Male-biased lliter sex ratio in the southernmost Iberian population of edible dormouse: a strategy against isolation? Animal Biology. 66: 415-425. DOI: 10.1163/15707563-00002512.