Redacció | Actualitzat el 19/04/2008 a les 12:23h

És reaccionari, el decreixement?

Trobad pel Decreixement a Sant Miquel de Cuixà.Aquest divendres 18 d'abril, Jean-Louis Prat, un dels animadors de la Trobada pel Decreixement que se celebra aquest cap de setmana (18-20 d'abril) a Sant Miquel de Cuixà, ha presentat la ponència És reaccionari el decreixement? Entre Castoriadis i Alain de Benoist, que us oferin en aquest article:
 
El meu primer projecte era de proposar-vos un estudi sobre Castoriadis i el decreixement, en el qual hauria hagut d’espavilar-me amb el fet que Castoriadis mai no ha fet servir el mot decreixement, cosa que, naturalment, no ens impedeix de trobar en la seva obra molts arguments favorables a les tesis que defensem, avui, nosaltres els «objectors de creixement».  
 
 
 
De cara a allò que està en joc en el debat sobre el creixement, el pensament de Castoriadis manifesta una continuïtat colpidora: és així que podem retrobar, en un text publicat en els darrers anys de la seva vida, com un ressó del que hauriem pogut llegir, a l’inici dels anys seixanta, en la revista Socialisme ou Barbarie —i que em permetreu de citar: «La idea que el socialisme coincideix amb la nationalització dels mitjans de producció i la planificació; que el seu objectiu essencial —o l’objectiu vers el qual els homes haurien d’apuntar— és l’increment de la producció i del consum, aquestes idees han de ser denunciades implacablament, la seva identitat amb la orientació profunda del capitalisme s'ha d'ensenyar constantment (…). El programa socialista ha de ser presentat per allò que és: un programa d’humanització del treball i de la societat. S’ha de proclamar que el socialisme no és una terrassa d'esbarjo sobre la presó industrial, ni transistors per als presoners, sinó la destrucció de la presó industrial mateixa» [S ou B, núm. 33, p. 82, i núm. 35, pp. 29-30: traducció espanyola a Escritos políticos, Madrid, La Catarata, 2005, p. 52].

I ara escoltem la resposta que feia Castoriadis, el 1992, a una enquesta del Nouvel Observateur, en la qual se li preguntava més o menys el que vull discutir ara mateix: «L’écologie est-elle réactionnaire?». Tinc dues bones raons per llegir-vos un extracte d’aquesta resposta, la primera i la més immediata és que l’ecologia representa, als ulls de Castoriadis, el qüestionament més radical imaginable del sistema capitalista, i que exclou d'antuvi tot això que s'ha pogut dir, a l’entorn del "Grenelle de l’environnement", sobre una pretesa reconciliació entre l’ecologia i l’economia —és a dir, per parlar més clarament, entre une ecologia que hauria deixat de ser «ideològica» per tornar-se «pragmàtica», i una economia, sempre productivista però respectuosa del medi ambient, tot subscrivint els principis del desenvolupament sostenible. Aquesta conciliació és tan improbable com la conciliació proverbial de la cabra i de la col, així com passa cada cop que uns «pragmatistes» pretenen donar-se dos objectius irreconciliables, com l’expansió il·limitada de la producció, i la preservació dels recursos naturals que voldriem transmetre a les generacions futures. A la pràctica, caldrà escollir entre les necessitats, reals o suposades, de la generació present, i la possibilitat de mantenir sobre terra una vida autènticament humana en un avenir previsible. Lluny de ser reaccionària, declara Castoriadis: «

L'ecologia és subversiva ja que qüestiona l'imaginari capitalista que domina el planeta. Recusa el seu tema central segons el qual el nostre destí és incrementar sense parar la producció i el consum. Ensenya l'impacte catastròfic de la lògica capitalista sobre el medi natural i sobre la vida dels éssers humans. Aquesta lògica és absurda en si mateixa i arriba a una impossibilitat física a l’escala del planeta ja que destrueix les seves pròpies presuposicions. No es tracta solament de la dilapidació irreversible del medi i dels recursos no renovables. Hi ha també la destrucció antropològica dels éssers humans transformats en bèsties productores i consumidores, en zappeurs abrutis » ["L'écologie contre les marchands", en Une société à la dérive, Seuil, Paris, 2005, p. 237].

Tinc una raó més per citar-vos aquest text, i és que forma part de les referències invocades pel senyor Alain de Benoist, en el seu llibre Demain la décroissance! [Paris, éditions Edite, 2007, citat d’ara endavant sota les inicials DD] on replanteja, al seu estil, la qüestió d'apostes, polítiques i filosòfiques, concernides per l’ecologia i per l’objecció de creixement: és reaccionària, revolucionària, reformista o conservadora? Per això m’ha calgut canviar el meu títol, i la meva problemàtica, per interrogar-me sobre el sentit de l’entusiasme ecològic que manifesta Alain de Benoist, des d’una bona quinzena d’anys —ell que es troba, sobre aquest punt, en la postura de l’àpostol que està adorant, avui, allò mateix que abans havia rebutjat. No ho dic per donar-li la culpa, no vull retreure a ningú el fet que hagi pogut canviar de parer. Si és que realment ha sabut repensar-hi, i si ha canviat per raons honorables, això és preferible a l’exemple recent d’una personalitat política que ha pogut simular, el temps d’una elecció, de creure a les promesses enunciades en el seu programa, per revelar desprès que no hi havia mai cregut.

Cal afegir, potser, que no sóc el defensor de cap ortodoxia, i no vull practicar cap mena de censura. El que voldria és comprendre millor les motivacions d’una capgirada que em sembla recordar l’aventura de Sant Pau sobre el camí de Damasc. De fet, si ens limitem al recull dels editorials que va publicar en la revista Eléments, l’animador del GRECE [Groupement de Recherches et d’Etudes sur la Civilisation Européenne] no volia admetre, inicialment, el fet que el planeta s’havia convertit en una immensa caixa d’escombraries [poubelle], i denunciava vivament aquesta «consigna sospitosa, que ha provocat una onada de catastrofisme sense precedent».

Els ecologistes, tal com els descrivia en un editorial de 1977, «no volen saber res de la natura més enllà dels aspectes somiats que corresponen  als seus desitjos. Els mateixos que ens diuen d’afanyar-nos de tornar a la ‘natura’ son també els qui refusen uns fets de natura tan elementals com la selecció, la desigualtat, la jerarquia —afirmant que aquestes nocions, pròpies de tot ésser viu, no són extrapolables al medi humà» [«Les équivoques de l’écologie», Eléments, estiu de 1977, recollit en Le grain de sable, Editions du Labyrinthe, 1994, pp. 42-44. Vegeu també, sota el mateix títol, un article de 1971, recollit i amplificat en el seu llibre Vu de droite].  Es només al principi dels anys 90 que s’ho prendrà seriosament el que anomena, aleshores, «les apostes de l’ecologia» – apostes que, evidentment, tenen primer de tot un caràcter polític, o metapolític: «En un món on el pensament crític sembla haver desaparegut, on el consens s’amplia tot ‘neutralitzant’ opinions fa poc temps antagonistes, l'ecologia política és actualment, s’ha de dir, l’únic sector que es refusa a considerar la societat en la qual vivim com el menys dolent dels móns possibles i proposa com a mínim l'esbós d'un projecte de societat que trenqui, com ho ha dit Cornelius Castoriadis, amb ‘l'imaginari capitalista que domina el planeta» [Intervenció a la trobada anual del GRECE, el 1993, recollida en La ligne de mire, tom II, Editions du Labyrinthe, 1996, p. 144, i DD, p. 103, ja que tota la intervenció està reproduida en DD, pp. 89-130, on té per títol Sur l’écologie I]». Saludem en aquesta frase una anticipació del tema que tracta Jean-Claude Michéa en L’empire du moindre mal, i que explica perquè l’esquerra liberal s’ajunta tan facilment amb la dreta liberal. L’analisi és fonamentat, fins i tot si ha de servir objectius que no podrem compartir.

Es tracta clarament d’una posició estratègica, que explicita en el seu editorial de gener 1994, on interpreta la inquietud ecològica com l’anunci paradoxal d’un capgirament dels antagonismes [clivages] ideològics: «l'ecologia signa la fi de l'ideologia del progrés» i per això mateix «torna obsolet el vell antagonisme dreta/esquerra: alineada amb el ‘conservadorisme dels valors’ així com amb la preservació del medi natural, refusant el liberalisme depredador al mateix títol que el ‘prometeisme’ marxista, és alhora revolucionària pel seu abast així com per les seves intencions» [Le grain de sable, op. cit., pp. 179-180, DD, p. 164; tot aquest editorial està recollit en DD, pp. 161-164, on és la conclusió del text que té per títol «Sur l’écologie II»].

Les apostes de l’ecologia

«Un intel·lectual que pensa la seva obra sota l’angle de l’estratègia és senzillament nul», com ho deia molt bé, a un altre moment, el mateix Alain de Benoist: això no impedeix que un gran intel·lectual sigui també un estrateg. El fundador del GRECE s’ha interessat pel sector ecològic a partir del moment on hi ha pogut veure un medi permeable a les idees que defensa i de les quals vol eixamplar l’audiència, aquestes idees que podrien fer «obsolet» el vell antagonisme dreta/esquerra, ja que associen la intenció revolucionària i la preservació del medi natural, i defineixen l’objecte d’una revolució conservadora, alineada, com diu, amb el «conservadorisme dels valors». Cal observar també que s’interessa poc als objectius pràctics del moviment ecològic, es tracti dels objectius immediats perseguits per una ecologia «reformista», paralitzada per les seves aliances electorals, o es tracti dels objectius proposats pels objectors de creixement: «La crida à l’economia economa, a la frugalitat o a la simplicitat voluntària és molt simpàtica, però només pot avui inspirar capteniments individuals. A l’escala de la societat global, no pot ser res més que un desig pietós. Com es pot fer tornar a costums frugals una població que aspira només al consum, sabent molt bé, a més, que el model no és viable si no és generalitzat? (...) En l’estat de coses actual, l’imperatiu de decreixement deu ser, primer de tot, una consigna d’higiene mental: l’ecologisme comença amb l’ecologia de l’esperit» [DD, p. 69].

Es podrà dir, és clar, que la realització d’un «decreixement seré» no és gaire pensable sense una mutació de l’imaginari social: com diu Serge Latouche, «no hi ha res de pitjor que une societat de creixement sense creixement (...) El decreixement es pot enfocar només en una ‘societat de decreixement’ [Le pari de la décroissance, p. 152]». El que hem de considerar és quina cosa depèn de nosaltres, que no pot ser abandonada a la pedagogia de les catàstrofes, l’eficàcia de la qual és jutjada molt dubtosa per Alain de Benoist: «La història ensenya que les catàstrofes tenen rarament virtuts pedagògiques i que generen el més sovint crisis socials, dictadures i conflictes homicidis» [DD, p. 70].  Però en aquestes condicions, quina cosa   depèn de nosaltres? Segons Alain de Benoist, cal prendre consciència «de l’emergència d’un paisatge ideològic completament nou, que torna obsolets els antics antagonismes», i això val sobretot per als ecologistes, «que continuen el més sovint situant-se a l’esquerra, i hi tenen tot el dret», però que han de donar-se compte «que l’esquerra de la qual es reclamen és necessàriament molt diferent de la que ha generat el pensament de la  Il·lustració. (...) Per a dir-ho en altres termes, una esquerra socialista que hauria sabut acabar amb el ‘progressisme’ seria avui el «partener» absolutament natural d’una dreta la qual, per la seva banda, hauria sabut trencar amb l’autoritarisme, la metafísica de la subjectivitat i la lògica del profit [DD, p. 80]».

Quina sorpresa, aquesta aparició de la metafísica en un «paisatge ideològic completament nou», on Heidegger fa el paper de corifeu del cor que s’està preparant a cantar-nos el cant de les Sirenes !  Es tracta, evidentment, de seduir tots aquells que continuen de situar-se a l'esquerra, i que hi tenen tot el dret, tant de bo que trenquin amb el pensament de la  Il·lustració. Ara, quina és aquesta dreta amb la qual podrien encetar un diàleg, una dreta que hauria sabut trencar amb l’autoritarisme i la lògica del profit, i com es fa que pugui situar-se encara a dreta? I perquè, sobretot, sota el pretext de trencar amb un «progressisme» que alguns de nosaltres no hem mai professat, hauriem també de rebutjar amb ell tot el conjunt de la cultura moderna? És aquesta, prioritàriament l’enigma que hem de comprendre, si volem, com Ulisses, salvar-nos del naufragi que amenaça els mariners captivats per veus tan encisadores.

La crisi del progrés: el progressisme i la Il·lustració
 
No hem de fer cap: dificultat del fet que la noció de progrés esdevé problemàtica, des del moment que el futur, com subratlla Alain de Benoist, sembla «més carregat d'inquietuds que no pas de promesses» [DD, p. 164]. Observem que, des de 1977, Alain de Benoist s'havia adonat que "la gauche, opérant en son propre sein une perpétuelle mise en cause, arrive elle-même aux résultats sur lesquels une réflexion droitière aurait dû déboucher. C'est désormais la gauche, non la droite, qui critique le mythe d'un 'progrès' absolu, lié à l'idée absurde d'un sens de l'histoire" [Vu de droite, p. 18]. Cal concloure, per això, que el concepte de progrés no hagi conservat cap sentit, ni cap pertinència en el camp polític?

Per cert, ara ja no podem dir amb Condorcet que «cada segle afegirà noves llums a les del segles precedents; i aquests progressos, que des d’ara res no pot aturar ni suspendre, no trobaran més fites que les del temps que ha de durar l’univers» [citat en DD, p. 90]. Ara, si es produeixen progressos, tècnics i científics, podem jutjar-los a partir d’una finalitat, que es manté idèntica, siguin quins siguin els progressos que permet de mesurar: si un vehicle ha de desplaçar-se el més ràpidament possible, i en les millors condicions de confort i de seguretat, podem dir que tal model d’avió, de cotxe o de tren assenyala un progrés sobre els mitjans de locomoció anteriors. La qüestió es complica, si hem de considerar els efectes secundaris que afecten l’atmosfera, el paisatge urbà —que direm del rural? —i l’estat de salut dels viatgers mateixos. Segons sigui el punt de vista, una cosa que constitueix un progrés podrà ser jutjada com una regressió quan la referim a uns altres paràmetres. Podrem descriure alguns progressos en termes mèdics, en el mateix sentit amb el qual parlem dels progressos d’una malaltia. Però la idea de progrés conserva un sentit, el mateix sentit que implica la seva etimologia, i que suposa una distància à recòrrer, un trajecte sobre el qual avancem o reculem; i és també per això que és més difícil de parlar de progrés en la història de les arts, de les formes literàries, o de les tradicions religioses. En tots aquests casos els canvis no poden ser mesurats, i les innovacions no es deixen reduir a transformacions obtingudes a partir de les formes anteriors, «com cercle, el·lipse, hipèrbole, paràbola, provenen l’un de l’altre, doncs són els mateixos punts en unes posicions diferents». Això fa que Castoriadis parli d’alteritat, i no de diferència, quan «no n’hi ha prou amb cap llei o grup de lleis identitàries per produir B a partir de A. Si és preferible [afegeix]: anomeno altres unes figures en aquest cas, i només en aquest cas; en el cas contrari, les anomeno diferents. I dic que el cercle és diferent de l’el·lipse; però que la Divina Comèdia és altre que l’Odissea, i la societat capitalista altre que la societat feudal» [L’institution imaginaire de la société, p. 291 en la col·lecció Points]. 

En el sentit propi del mot, només podem parlar de progrés en el cas de la successió de formes diferents, però sempre homogènies, i subjectes a la mateixa unitat de mesura. Quan parlem de «progrés polític» o de «progrés social», es tracta d´ una metàfora, i més valdria dir que tal o tal llei, i tal o tal règim, ens sembla millor que tal altre, i que no és forçosament pel sol fet de venir després. No hi ha necessitat, amb l’excusa de situar-se a l’esquerra, de trobar sempre millor tot això que és modern —pensem al «tractor modern» que vol comprar Lluís Llach, en la seva cançó «La mula sàvia». Tothom sap, d’altra banda, que Marx ha celebrat «l’encís etern» de l’art grec. Hem sempre tingut uns altres punts de referència, que també venen dels Grecs, com l’autonomia, o la democràcia, és a dir, un règim on els homes obeeixen les lleis que institueixen, i no les que podrien rebre, o creure rebre, de la part d’una autoritat superior, la d’un Déu transcendent, o fins I tot la d’una Natura immanent. Sobre aquest punt, precisament, l’herència grega ens sembla preferible al llegat de la Il·lustració, que ha cregut en l’existència de lleis naturals, entre les quals figuren les lleis que fonamenten l’economia liberal. Entre els grecs, n’hi ha prou amb els noms de Demòcrit o Empèdocles per assenyalar que no tots han dit la mateixa cosa que Aristòtil, i si és veritat que Aristòtil és, com ha dit Marx, «el més gran pensador de l’Antiquitat», seria un abús de reduir el pensament grec al cos de doctrina que en va treure la teologia escolàstica, és-a-dir la visió d’un cosmos jerarquitzat, on els homes i les coses estan fixats per natura a un lloc que no poden abandonar. Visió que és també la d’Alain de Benoist, ell que sempre la invoca, ja que sobre aquest punt no ha canviat de parer —«uns fets de natura tan elementals com la selecció, la desigualtat, la jerarquia» —i que, en l’ocasió, cita Aristòtil sense anomenar-lo, i atribueix à la Religio medici del metge anglés Robert Browne una frase molt coneguda, però traduida al llatí, on Aristòtil enuncia una idea que rebutja —amb raó —el pensament de la Il·lustració, ja que personifica la natura i li atribueix intencions: «Natura nihil agit frustra, la natura no fa res endebades» [DD, p. 89].

I és per això que ens mantenim fidels a la Il·lustració, perquè representa tot altra cosa que la creença pueril en un progrés global i continu, que es compliria per si mateix, sense apel·lar la iniciativa dels homes. Com Alain de Benoist ho sap molt bé, encara que pugui veure-hi la funesta influència de la metafísica de la subjectivitat, el pensament de la Il·lustració expressa un esforç d’emancipació de cara a les creences rebudes sense examen, les que, literalment, constitueixen prejudicis: és això que expressa Kant quan defineix la Il·lustració «com la sortida de l’home de l’estat de minoritat, on es manté per culpa pròpia». Lluny de refiar-se d'un progrés automàtic, el pensador il·lustrat proposa a tots els homes de lluitar per la pròpia auto-emancipació, tasca sempre actual, que s’expressa en un projecte d’autonomia, i això vol dir, també, auto-limitació. Si volem l’autonomia, volem un nomos, una llei, però una llei que ens donem a nosaltres mateixos, i que ningú més ens ha imposat, encara que s’imposi a tothom, ja que ningú no pot situar-se per damunt de la llei, com ho expressa, en grec, el mot «isonomia», que els autors antics semblen haver preferit al mot «democràcia». Tal era, segons Hobbes, Spinoza i Voltaire, la llei que prohibeix de fer al nostre semblant el que ne voldriem pas que ens faci a nosaltres. Era, al seu parer, una llei natural, ja que es retrobava en la Bíblia i en les Converses de Confucius, entre pobles tan allunyats com els antics hebreus i els antics xinesos, però no se’n segueix que aquesta llei ens sigui dictada per la natura. Com ha vist Kant, hi ha una paradoxa, implícita en el concepte d’autonomia, on el legislador, que imposa la llei, no es distingeix del subjecte que haura d’obeir-la: la llei, en aquest cas, és viscuda com una norma, una regla imperativa a la què hem de plegar-nos. Però les lleis naturals, com les va definir Montesquieu, són «relacions necessàries que deriven constantment de la natura de les coses» —com les lleis de Newton, que no tenen cap caràcter normatiu, i no impliquen l’existència d’un ordre natural, al qual els homes haurien de plegar-se: les lleis físiques s’imposen per elles mateixes, no necessiten cap ajuda d’un poder executiu.

Això fa que la Il·lustració sigui encara una bona font d’inspiració per aquells qui busquen, avui, determinar els límits d’un consum estimulat per els mass-media, el paper dels quals és de fer sentir als consumidors necessitats que ignoraven fins aleshores. Aquestes necessitats, és clar, no tenen res de natural, han estat creats per la publicitat, pel fet que n’hi hagi prou en veure que algú més desitja una cosa per descobrir que aquesta cosa és desitjable. Són, en tots els casos, «falses necessitats» que hauriem, com Diògenes, de rebutjar perquè no és la natura la que ens els va dictar? Caldria suposar que les necessitats humanes puguin ser reduits als necessitats biològiques, aquelles que corresponen a la nostra natura animal. 

L’home és un animal, no volem negar-ho, però és perquè transgredeix la seva natura animal que esdevé el que és, un ésser sociable afaiçonat per la seva existència social. Com ho diu Castoriadis: «No hi han necessitats naturals. Tota societat crea un conjunt de necessitats per als seus membres i els ensenya que la vida no val la pena de ser viscuda, i fins i tot no pot ser materialment viscuda mentre aquelles necessitats no siguin mínimament ‘satisfetes’. Quina és l’especificitat del capitalisme al respecte? Primer de tot, el capitalisme només ha pogut sorgir, mantenir-se, desenvolupar-se, estabilitzar-se (malgrat i amb les intenses lluites obreres que han esqueixat la seva història) posant al centre de tot les necessitats ‘econòmiques’. Un musulmà, o un hindú, estalviarà diners al llarg de la seva vida, per fer el pelegrinatge de La Meca o de tal temple; per ell és una ‘necessitat’. No l´és per un individu fabricat per la cultura capitalista: aquest pelegrinatge, és una superstició o una bojeria. Però per aquest mateix individu, no és cap superstició o bojeria, sinó ‘necessitat’ absoluta, tenir un cotxe o canviar de cotxe cada tres anys, o tenir una televisió-color des de que aquesta televisió existeix» [De l'écologie à l'autonomie, pp. 32-33]. D’aquest punt de vista, si hem de renunciar a necessitats artificials, no és perquè són artificials, sinó perquè jutjem que la seva satisfacció pot portar prejudici a les necessitats lègitimes de les generacions venidores, o tornar a ser un obstacle a la preservació d'una vida autènticament humana, problema que cal resoldre en tota transparència, en un debat realment democràtic, si no volem convertir l’ecologia en un programa d’austeritat imposat als més pobres, mentre els més rics exercirien sempre un dret de contaminar l’ambient.

Les dues ecologies

L’opinió, sembla, hauria d’estar prou madura per fer possible aquest debat, i fins i tot permetre d’arribar a conclusions: Alain de Benoist nota que l'actitud general «ha evolucionat poc a poc a partir d'una interrogació sobre un eventual exhauriment dels estocs naturals, així com sobre el cost d'un creixement il·limitat i sobre l'impacte que podria tenir un cert nombre de mesures públiques i privades sobre el ritme d’aquest creixement» [DD, p.  133. Les citations que segueixen tenen el mateix origen]. Però perquè cal que ell desplaci tot seguit l’aposta d’aquest debat, per fixar-se sobre un debat metafísic, ou métapolític, per parlar el seu llenguatge? La questió que el preocupa no és la de saber quines mesures prendre, és la de triar entre dues teories, la d’una ecologia que ell jutja «reformista», perquè «continua vehiculant una concepció instrumentalista o utilitarista de la natura», i la que és, als seus ulls, «la de l'écologisme en el seu sentit propi, que es proposa gràcies a la crisi actual modificar de forma radical les relacions de l'home i de la natura» .

Podiem preveure-ho, «el primer d’aquests mètodes correspon a allò que l'ecologista noruec Arne Naess ha anomenat « ecologia superficial » (shallow ecology), per oposició à l’«ecologia profunda » (deep ecology). Es redueix senzillament a una gestió del medi ambient, i vol conciliar preocupació ecològica i productivitat sense qüestionar els fonaments mateixos del sistema de producció i de consum dominant» [DD, pp. 133-134].
Aquesta oposició podria fer oblidar que la profunditat pot revelar-se tan buida com la superficie, però serveix sobretot a falsejar la perspectiva, ja que remet l’examen dels problemes pràctics —«decreixement» versus «desenvolupament sostenible» – a la discussió de qüestions teòriques prèvies —«hipotesi Gaia» o «antropocentrisme». Observem, sobre aquest punt, que els adeptes de l’ecologia profunda s'ofereixen, a bon preu, la il·lusió de complir una revolució coperniciana, ja que no hi ha res de comú entre les seves teories i la «revolució astronòmica» que oposava, realment, dos «sistemes del món». Copernic, Bruno, Kepler i Galileu, en la seva oposició à la cosmologia escolàstica, aportaven idees noves: mentre els escolàstics creien realment que la Terra es manté immòbil al centre de l’univers, els innovadors han fet esclatar la noció de cosmos, introduint la idea que no existeix cap centre —aquesta idea que Pascal va resumir en termes inoblidables: «una esfera infinita el centre de la qual és pertot i la circumferència no és enlloc». En canvi, quan els adeptes de l’ecologia profunda incriminen l’antropocentrisme de l’ecologia superficial, tornen a descobrir amb retard unes veritats que potser havien oblidat, tot i que les havien apreses sobre els bancs de l’escola: que l’home ha aparegut una mica més  tard que el sisé dia de la història bíblica, i que els dinosaures, o els protozoaris, tenen més titols per reivindicar  un dret de primogenitura... Aquest és l'unic fet que poden invocar. Quant a les especulacions sobre la idea que la Terra sigui un organisme animat, ens fan tornar a les antigues concepcions panteistes, o a l’ànima del món en la filosofia dels estòics, o a qualsevol altre sistema que interpreta la natura com a ordre natural, és a dir finalement cosmos jerarquitzat.

Per la gent ordinària, que pren el mot natura en el sentit més ordinari de «medi natural», no existeix cap diferència real entre la voluntat de defensar la natura per ella mateixa, i la de preservar el nostre medi ambient, és a dir l’oikos, l’habitat que és el nostre i que ha de ser l’oikos dels nostres descendents. Aquest és el sentit propi del mot «ecologia», ciència que té per objecte l’habitat de les espècies vives, sense privilegiar l’home, i sense negligir-ho, ja que és ell, al cap i a la fi, qui fa perillar l’équilibri ecològic, i és el responsable de la seva préservació. I és en aquest sentit que convé de posar-lo al centre, si tornem a donar al mot «centre» el seu sentit original, el sentit del grec «kentron», que assenyala primer l’agulló del vaquer, i després, per extensió, la punta del compàs. Ara, sembla bé que el compàs hagi de servir-nos per clavar l'esfera de l’habitat humà, que defineix l’objecte d’una acció écològica i que implica, més enllà de les necessitats dels homes d’avui, l’ànsia de les generacions que han de seguir-nos.

Abans de deixar-vos la paraula, permeteu que llegeixi una darrera cita d’un conferència de Castoriadis, Développement i rationalité:

«En el país d'on vinc, la generació dels meus avis no havia mai sentit a parlar de planificació a llarg termini, d'externalitats, de deriva dels continents o d'expansió de l'univers. Però, encara durant la seva vellesa, continuaven a plantar oliveres i xiprers, sense fer-se preguntes sobre els costos i els rendiments. Sabien que caldria morir, i que calia deixar la terra en bon estat per aquells que vindrien després, només potser per la mateixa terra. Sabien que, fos quina fos la potència de la qual podien disposar, només podria tenir resultats benèfics si obeien les estacions, estaven atents als vents i respectaven l’imprevisible Mediterrani, si podaven els arbres al moment volgut i deixaven al most de l’any el temps que calia per fer-se. No pensaven pas en termes d’infinit —potser no haurien entès el sentit del mot; però actuaven, vivien i morien en un temps veritablement sense fi. Evidentment, el país encara no s’havia desenvolupat.» [Domaines de l’homme, pp. 151-152].


FEU EL VOSTRE COMENTARI


Aquest comentari quedarà pendent d'aprovació per part de l'administrador del web. Si voleu que el vostre comentari es publiqui de forma instantània i sense passar control previ, heu d'estar registrats. Podeu registrar-vos fent clic aqui

Nom Títol Comentari Comprovació Escriu l'any actual, amb 4 xifres D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.

Enquesta
Quina és la millor opció per als boscos cremats
      Vots emesos: 677
- Notícies publicades amb llicència
Amb la col·laboració de: