Aquest posat que és tan críptic com superficial, però, no enganya ningú. El tràfic que hi ha per sota és fàcil d’entendre: un seguit de somriures i politesses buides i efímeres, un pagament en espècie o en metàl·lic, simplement la voluntat d’accedir al cel dels que es guanyen la vida com foodies o winelovers, o el que sovinteja més mentre s’espera aquesta fita, que és no pagar el compte a canvi d’una piulada per a un grapat més gran o més petit de followers.

Foto: La Guia de Vins de Catalunya
En el cas del vi català, però, és urgent que des de la comunicació es tractin temes que no siguin pur sibaritisme de dillettanti que mostren un per un la seva immensa sort, o bé la dels seus sentits i estómac, a la resta del món al que accedeixen; si més no, per no acabar com aquell foodie que, ja fa uns quants anys, va desaparèixer de sobte enmig d’un recorregut pels millors restaurants del món, un viatge que ell mateix havia anunciat a bombo i plateret potser per fer un llibre o per dir pel seu compte quin n’era el millor. Mai no ho sabrem perquè més enllà d’una depressió, mai va aclarir si n’estava fart de tanta pretensió, de tanta aristocràcia al seu voltant, o de que li saltés una alarma a la zona del fetge cada cop que seia a taula.
Hi ha molta feina a fer. I és una carrera de fons, una marató. Benvinguts tots els esforços per millorar, analitzar, sumar, i aportar material al debat sobre el vi català, que està en constant transformació des que ha començat a trobar el nord. Però res de tot això es farà fent fotos a les ampolles que beveu o als plats que us serveixen als restaurants que visiteu, sinó pensant, debatent i exposant públicament les opinions sobre els problemes del sector. Més que gaudir i presentar-se, un dia darrere l’altre, com un sibarita infantil, golafre, inconscient i exhibicionista, cal bregar per fer que tot això, algun dia, rutlli com ho ha de fer.