Ningú té cap dubte que el raïm amb el qual es fan la majoria d’aquests vins és català, però no se’ls permet fer esment de l’origen si no el certifiquen per l’únic mitjà reconegut per l’Administració, és a dir, una Denominació d’Origen que gaudeixi d’aquest monopoli dins un espai concret. Des dels seus consells reguladors s’exposa com a raó el control del frau en l’origen, o bé el pagament dels segells corresponents. També parlen dels que fan trampa, i finalment de la mateixa qualitat del vi; però alguns grans vins dels darrers anys són fora de DO per raó de treballar amb llevats espontanis o de no afegir sulfits en embotellar, atès que els comitès de qualificació dels vins de les DO acostumen a ser molt conservadors o massa acadèmics.
També hem sentit de vegades que mencionar l’origen estant fora de la DO és un frau, però veiem que aquesta afirmació es fa des de la gestió mateixa del monopoli, atès que no hi ha alternativa ni tampoc es fa gaire per entendre les raons dels que estan fora de la Denominació. En qualsevol cas, la història recent demostra que les DO són entitats amb una deriva perillosa cap a l’àmbit de les empreses que en són part, i això, com s’ha vist en els darrers quaranta anys i encara és vigent en els plecs de condicions, genera un compromís dubtós amb el territori; atès que aquests continguts dels plecs de condicions, de tots alhora, són massa permissius pel que fa a l’ús de varietats gens tradicionals a l’espai català o a la història de la seva vinya. Això malgrat que se’ls suposa per se la feina de preservar la identitat dels vins de la contrada, i per tant, de la vinya i del territori. Per tant, caldria una mica més d’humilitat i de bona disposició al diàleg per tal de solucionar un conflicte que ja trigava a fer-se palès; l’autoritat moral per sancionar i assenyalar amb el dit ben estirat és difícil de reconèixer.
Entre els cellers que són fora o han marxat hi ha de tot. Molts diuen que abolirien el sistema de Denominacions d’Origen: alguns es fonamenten en el desgavell varietal instal·lat a Catalunya i escampat per tot el territori, i d’altres, a l’extrem contrari, voldrien llibertat absoluta i que el mercat sigui el que decideixi quin vi i quina varietat és millor. Aquests últims creuen en un sistema lliure, però molts d’ells ni tan sols s’han preguntat el sentit de la paraula tipicitat, o potser no s’han assabentat que els vins del vell món fonamenten la seva qualitat i posicionament al mercat mitjançant un argument que es diu història. N’hi ha també que són fora perquè no els han deixat entrar pel tipus de vi que fan, o que han desistit després de patir molt per entrar-los durant molts anys; és el cas d’alguns elaboradors de vins fermentats espontàniament o sense sulfits afegits en l’embotellat.
També hi ha els que són garrepes de mena, que és legítim al cap i a la fi, i d’altres que veuen que el seu posat antisistema els fa guanyar clients i vendes, més encara quan algun sommelier reputat els dóna una empenteta. En el grup més important, ara mateix, hi ha els que han marxat pel desacord amb la realitat fàctica del poder en les DO, que especialment en els vins escumosos ha conduït a diverses escissions des de la DO Cava. Finalment, també hi ha realment algú que no hi és perquè fa trampa o perquè té un deute amb la DO, tot i que són els casos menys nombrosos.
L’Administració, per la seva banda, no té en compte els vins sense DO en la seva tasca de promoció. Si fa uns quants anys això no era important perquè, tot i que afectava la qualitat, eren poques marques i poques ampolles, ara és un fenomen que cal tenir en compte perquè molts dels millors vins escumosos de Catalunya són fora de DO (almenys set de les empreses punteres). I són marques històriques, o bé que tenen una base històrica -com ara la finca més representativa de la història del vi català contemporani- molt important per al vi català. Pel que fa a vins tranquils, especialment en xarel·los hi ha absències molt importants, a banda de cellers que mai hi seran a dintre de cap d’elles per la seva pròpia filosofia, garreperia o possibilitats; qualsevol de les tres raons és legítima.
El dèficit en la representació del vi català per part de l’Administració, doncs, és sensible, i cada collita ho és una mica més. Però es podria dir que és un dèficit més important que tot això, atès que les empreses que fan vi sense DO són empreses i estan a Catalunya, pagant impostos dels quals també es nodreix la part de l’Administració que els ha de representar1.
Una omissió més greu des del moment en què és impossible que no se’n sigui conscient; però més encara quan aquesta promoció pot incloure els escumosos de la DO Cava que, fins que no es publiqui la nova normativa de traçabilitat, no tenen ni han tingut possibilitat de mencionar l’origen a l’ampolla (llevat del Cava de Paratge), i per tant no cal que especifiquin públicament d’on ve el raïm. Com tots sabem, sobretot en el cas dels grans productors pot venir directament en forma de vi des de qualsevol dels quatre espais Cava escampats per les espanyes. Per si no n'hi hagués prou, darrerament una marca de la gran producció ha passat 800.000 ampolles d’una DO a una altra des del dipòsit i no des de la vinya, entenent que eren les ampolles que més o menys es podien produir a aquella DO amb el raïm que n’hi compra l’empresa cada any; i l’Administració sembla no haver-se assabentat. És aquesta deriva “empresarial” que mencionàvem, que algunes DO practiquen en detriment de la imatge general del sistema. Però amb aquestes accions és molt difícil convèncer algú que hi és fora de la necessitat de formar-ne part.
Val a dir que cap dels actors farà cap moviment si l’Administració no mou fitxa per corregir aquesta situació. La seva funció hauria de ser fer possible la cabuda del màxim d’actors a dintre del col·lectiu del vi català, pensant en regular vies privades de certificació de l’origen del raïm. Lluny d’exercir aquesta responsabilitat, es posiciona i beneeix els càstigs i sancions que materialitzen un conflicte que divideix el vi català i en malmet la imatge. Tot i que hauria de ser el moderador d’una taula on totes les parts hi seguessin, es defineix ella mateixa com una de les parts, activa i interessada en el manteniment d’aquesta situació de monopoli. Potser és el moment que faci un pas al costat i deixi que sigui un altre qui ho faci. El que està en joc és la imatge i el futur del vi català, una fita més important que els personalismes o l’orgull institucional.
Des de l’única Guia de Vins de Catalunya que hi ha hagut mai pensem que és urgent que seguin tots a xerrar, i que no s’aixequin fins que, un a un, trobin la solució perquè, com a mínim, es tractin uns i altres amb el respecte que cal; per crear les condicions de competència saludable en la tasca de certificació que la situació de monopoli actual no permet; per assumir que l’èxit no serà mai total, i que hi haurà qui prefereix estar-ne al marge per les raons que sigui; i finalment, per oferir al consumidor una imatge de serietat, unitat i qualitat que es correspongui amb la realitat del producte. Ara per ara, aquesta imatge no hi és, i en el moment que travessem seria una eina molt important, potser cabdal per remuntar. Aquesta imatge és possible, perquè de qualitat n’hi ha a bastament: cal, doncs, que tots alhora es posin a l’altura del producte, fent esforços per treure d’un mateix la millor de les disposicions, per tal d’aconseguir que els cellers que hi ha a fora de les DO hi tornin o que es legisli perquè els cellers que no vulguin ser a dintre d’una DO puguin certificar, notarialment o per qualsevol altra via reconeguda públicament, l’origen del raïm.
Qualsevol inacció que retardi aquesta entesa i alhora l’habilitació de vies alternatives i privades de certificació és prolongar una situació inacceptable de discriminació, atès que els organismes públics es deuen als seus administrats des del moment en què paguen impostos. Dit d’una altra manera, en l’actualitat s’està treballant amb diners de tots, però només en benefici dels cellers que estiguin a dintre del sistema beneit per l’Administració. Com que els diners que els cellers paguen a les DO tenen caràcter privat, resulta que els cellers que estan fora de DO paguen els mateixos impostos que els altres, però des de l’Administració no se’ls promociona ni se’ls té en compte.
Per tot això, creiem que cal que aquest diàleg el moderi gent equidistant, per tal de proposar un punt de trobada amb compromisos de totes les bandes alhora. No només nosaltres, sinó segurament tots aquells comunicadors capaços d’analitzar la situació i d’emetre i defensar una opinió fundada, estem a disposició de totes les parts que vulguin seure amb la intenció real d’arribar a una entesa.
1- Ja ho vam dir fa dos anys en un altre article d’opinió d’aquesta mateixa publicació.
