restaurant de truites

Flash flash, 50 anys de truites i confidències

Leopoldo Pomés i Alfonso Milà van aliar-se obrint el 1970 un local avançat al seu temps en cuina i estètica que va fer de la proteïna d'ou el seu emblema.

​Les millors hamburgueses de Barcelona

| 12/07/2020 a les 19:24h
Especial: has de saber!
Arxivat a: Gastronomia, restaurant de truites, Flash flash
Interior del Flash Flash, al carrer La Granada del Penedès, a Barcelona.
Interior del Flash Flash, al carrer La Granada del Penedès, a Barcelona. | Cecilia Diaz Betz
"Rubinstein venia a menjar truita de xoriço, cada nit quan fa a concerts a la ciutat". Ho recorda Karin Leiz, esposa i musa de Leopoldo Pomés, d'aquells pocs testimonis vius que a la Barcelona encara franquista (era el 1970) havien vist món i buscaven a casa llocs on transgredir, moderns, emmirallats en una cultura moderna que només existia de portes enfora. Ho fa asseguda elegantment (com només ho saben fer les que ha estat models) en un dels sofàs correguts d'un blanc impol·lut que gairebé enlluerna, el mateix dia que el Flash Flash bufa les espelmes dels seus primers 50 anys. Va ser la primera "truiteria" d'Espanya i -segons el prestigiós fotògraf avantguardista-, del món, i va unir dues nissagues familiars que encara duren i continuen menjant al restaurant: els Pomés i els Milá.

Hedonisme culinari en mig del gris franquisme

La imatge de Leiz està per tot el restaurant, «disparant-nos» llum amb la seva càmera en diferents posis des de cada racó. «La idea d'integrar la il·luminació en els vinils de la decoració ara pot semblar lògica, però va ser una revolució», analitza Ivan, un dels quatre fills de Pomés. El fotograf i publicista va muntar aquest negoci amb la seva dona i els seus bons amics: Alfonso Milá i Cecilia Santodomingo. Volien un restaurant que «respirés llibertat —recorda Leiz— perquè en aquell moment tots els restaurants eren molt reriosos, regis, a on la gent anava amb un cert secretisme. A nosaltres ens agradaven els restaurants que veiem en els nostres viatges, més despreocupats, per veure i ser vist. I vam voler muntar un restaurant modern en les formes, en la carta i l'ambient».
 

Umm de truita. Foto: Lekuona Studio


Alfonso Milá va convèncer el també arquitecte Federico Correa perquè l'ajudés en l'interiorisme i adequació del local. Van pensar en què a la mateixa fotografia estigues la Il·luminació del local per associar la professió de Pomés al negoci. Leiz encara recorda el shooting: "Van pensar en una reportera per les parets, havia de ser una noia jove molt més maca que jo. Ho vam intentar, però era un desastre, no era natural. Jo estava al costat del meu marit i tenia molt interioritzada la idea i feia gestos perquè em copiessin. Ja era grandeta pel modelatge (31 anys) i havia tingut 3 fills, així que estava molt lluny del meu cap. Pomés es va girar i em va dir: "Fes-ho tu". Va ser divertit, encara que la bateria que portava penjada pesava 50 quilos. Vam fer 3 o 4 sessions; la primera amb minifaldilla i botes. Al final, es va quedar l'uniforme que vaig suggerir jo. Va ser un pim pam. Molt elèctric tot".

No va ser l'única idea revolucionària. La seva carta també ho era. poc disciplinada idea de fer un restaurant de truites (en tenien de 100 tipus: la panadera, amb tomàquet formatge pa fregit, la de trufa i formatge, la de carxofa en temporada...), s'hi afegien les hamburgueses que no tenien, per cert, gens de prestigi perquè el fast food a Espanya, simplement, ni es coneixia. La van copiar del J.P. Clarke's de Nova York a on Leiz i Santo Domingo van viatjar per aconseguir la recepta. Un buffet d'amanides al gust també era un concepte subversiu. Milá era un entusiasta de la cuina healthy quan encara no sabíem què era i Pomés, que havia patit la prohibició de menjar ous durant l'adolescència per una greu malaltia a la vesícula biliar, adorava la proteïna ovípara. Tots dos gaudien amb el menjar, cadascú a la seva manera, i la carta era un resum dels seus gustos.
 

Alfonso Milá, fotografiat el 1970. Foto: Leopoldo Pomés


Una arquitectura avançada al seu temps

Federico va pensar que el passadís d'entrada fos una "S" i que aquest gest faria que el restaurant fos més tranquil. És una estratègia de recorregut, dividir l'espai amb intel·ligència arquitectònica, fent una finta que marqui el tempo. "Aquest local és tirant lletjot. Originàriament, no vols estar mai al fons d'un local, lluny de la façana. Però aquí, les taules van esglaonant-se i pujant de nivell. El resultat és al contrari: des del fons, com el Corleone, domines visualment tota la situació", analitza Iván. "També dotar-lo d'un blanc continu, dissenyant la barra amb els mateixos elements.... va ser del tot innovador. Pensa que era un moment en què no hi havia botigues com ara per comprar el mobiliari que volies. Tot s'havia de dissenyar des de zero", afegeix. "Les cadires són originals i s'havien pintat tants cops que quan les vam polir, fa poc, cadascuna va perdre com mig quilo de pes".

I és que el Flash Flash havia d'haver-se obert al carrer Tuset que fa 50 anys era l'eix de la Barcelona divertida. Eren pocs els reductes en què passar-t'ho bé. "Però el que vam veure era massa car. Així que Alfonso i Leopoldo es van fixar en un magatzem que hi havia en un carrer pròxim. Recordo que era un local de xocolata Blanchard. Oferia possibilitats molt minses, però estava a prop de Tuset i era més barat. A més, el carrer de la Granada del Penedès em recorda als carrers del darrere de les grans avingudes de Nova York, on hi ha les escombraries, els camions de repartiment. M'agradava aquest ambient més clandestí".

Una clandestinitat i convivialitat que va fer d'ell el local predilecte de la gent atrevida. En aquell Flash Flash s'hi fumava, així que una boirina recorria el sostre i, de vegades, més que veure induïes les cares el fons. "Buscava el cantó amb menys fum", respira alleugerida Leiz. La clientela era (i són) intel·lectuals: escriptors, directors de teatre, de cinema, actors... aspirants que volien enriquir-se de l'ambient il·lustrat i inquiet que (també) s'hi respirava. Ara, polit i pintat, només a un raconet una boina delata que aquestes parets han viscut moltes vides.
 

La popular presentadora de televisió Mercedes Milá. Foto: Leopoldo Pomés


Curiosament, els 50 anys del Flash Flash coincideixen amb una exposició sobre Bocaccio Boite. "Hi havia una relació molt divertida. Venies aquí i anaves al Bocacció", recorda Mercedes Milá, neboda d'un dels fundadors. "Hi havia com un cordó umbilical. Acabaves allà, a la part de dalt, a aquelles taules a la dreta per xerrar i prendre una copa. Anaves al Flash perquè era el restaurant de la família i no pensàvem a anar a un altre lloc. Som una família una mica mafiosa anar al Flash era part d'aquesta fidelitat. Per al meu pare la fidelitat era la part més bàsica de la seva existència. Era i és la nostra casa", remata la popular presentadora.

També us pot interessar

Imatge il·lustrativa
Per primer cop, tres vins escumosos aconsegueixen ex aequo la distinció més gran a La Guia de Vins de Catalunya
Imatge il·lustrativa
Pixabay
La Guia espanyola "Akatavino" ha destacat alguns vins catalans com els més ben puntuats del 2022
MiM Eivissa
MiM Eivissa | Majestic
El xef Nandu Jubany s'alia amb el futbolista per portar la gastronomia d'algun dels seus hotels

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
L'anyada 2008 del Llegat de Llopart, que ja és al mercat, es pot tastar en exclusiva en una experiència amb una visita privada que el celler ha dissenyat
Imatge il·lustrativa
Aquesta iniciativa, originada fa més de 30 anys, manté la seva popularitat
Imatge il·lustrativa
El president de Família Torres fa una apologia del vi durant el seu pregó a la Festa de la Verema de Sitges i llança un missatge esperançador davant de l’amenaça climàtica
Jordi Grau Segarra, de Vins i Licors Grau
Jordi Grau Segarra, de Vins i Licors Grau | Vins i Licors Grau
Sergi Cortés
Entrevistem al propietari del negoci familiar de distribució Vins i Licors Grau