restaurants italians a Barcelona

Els millors plats de pasta de Barcelona

Espaguetis amb llorer Sofia Loren, ravioli de bacallà amb tinta de sípia, pappardelle amb salsitxes i trufa negra... cucina italiana de qualitat a Barcelona

Delivery: A qualsevol preu?

| 29/06/2020 a les 08:29h
Especial: has de saber!
Arxivat a: Gastronomia, plats de pasta de Barcelona, restaurant italià barcelona
Imatge il·lustrativa
Bronzo Sputio Bar
Amb desmesurada freqüència els que no hem viatjat prou associem la cuina italiana a la pasta i la pizza. És el mateix que passa extrapolant el nostre receptari amb els ulls dels nou vinguts que arrosseguen la xancleta Rambla avall: Res més enllà d’un paisatge on sobresurten les paelles i la sangria. I doncs, què fem? Defugir-ho. No, entaular-nos amb coneixement de causa. Si ajuntem algunes de les millors cuines tradicionals italianes en diverses taules repartides per Barcelona tenim un guisat interessant, excepcional. Però avui, parlarem de pasta. A la ciutat tenim trattories modestes, italians creatius o tradicionals i d’altres amb un plus que poden presumir de tenir les taules plenes al poc d’haver aixecat la persiana després del confinament. Poca broma. D’altres que, bé, no són únicament italians, o no només, però hi podrem gaudir d’un bon plat d’aquest popular hidrat de carboni sigui sec o farcit. Sense remordiments. Aquesta selecció és una història col·lectiva de plats compartits i receptes descomunals.
 

La cuina italiana del Massimo.
 

Massimo, Via Augusta, 217

El 2012 Massimo Pascucci va migrar de Muntaner a una bella cantonada de la zona alta. Quan la màfia s’asseu a taula deu fer-ho en algun lloc semblant a aquest: finezza, estovalles blanques, llum natural i cambreres discrets. El Massimo recorda als restaurants de la romana Piazza del Popolo encara que l’encant a taula repassa tota l’orografia del país de la bota al plat. El seu artífex va néixer al bressol de la moda (Milà) i ha viatjat per tot el país: “El meu interès ha estat sempre donar a conèixer la cultura gastronòmica Italiana en general, no només cuina regional. Estimem fer les coses que ens tinguin arrelats a la nostra tradició i cultura per això mirem de dedicar un dia de la setmana a fer tota la producció de pasta fresca de pasta llarga”, explica Massimo. El també milanès Simone Brignola i el veronès Enrico Marcolongo l’acompanyen en aquesta aventura. Els tagliolini amb llamàntol o, amb tòfona d'estiu tenen alta demanda i també destaquen a la seva carta els linguine alle vongole e bottarga, els parppadelle al ragoût de cérvol i els casercce alla norma (albergínia, tomàquet i ricotta) que, encara que és un plat sicilià –i el Massimo és sard-, permeten gronxar-se a la cadira i pensar que sembla que hem anat de vacances sense sortir del barri. “També és important per mi tenir a carta un plat com el Garrí a forn “per respecte a la meva terra natal”. És clar.

Xemei, Pg. de l’Exposició, 85

Punt mig entre la trattoria i el restaurant gastronòmic que a Itàlia tan bé defensen xefs com Nico Romito o Ciccio Sultano, els germans Max i Stefano Colombo tenen un ingredient fonamental a la seva cuina: l’entusiasme. La seva taverna veneciana és ja una meca essencial pels amants de la pasta a Barcelona que busquen una aproximació a allò de sentir-se com a una pel·lícula de Fellini.
 

L'Stefano i el Max "supuren" pasta per tots els porus del cos. Foto: Web Xemei


Els bessons Colombo ofereixen plats duradors en la memòria, receptes tradicionals de la seva Venècia natal, així com també de Nàpols, Sicília o Milà. Tot, amb aquell tracte una mica sorneguer que només els italians saben donar. Apunteu els tagliolini paglia e fieno o pastes senzilles amb salses denses que s’enganxen a l’hidrat com un lladre a un botí. Proveu el ragoût o el nero di sepia. Us faran salivar.

Bronzo Sputio Bar, Còrsega, 307

I són els venecians, precisament, els que fan ús d’aquella expressió que diu fare uno esputino. Que ve a ser alguna cosa així com picar una mica just abans de dinar. El Joan i el Marc no són italians. Ni falta que fa. El seu Bronzo està tan aconseguit que ets sents en un bacari venecià: “Estem enamorats de la ciutat dels canals des que la vam conèixer i els carrerons secundaris que amaguen aquest tipus de tavernes sobretot marineres ens van encisar”, explica Joan. Tagliolini amb ragú de cua de bou o els rigatoni, amb mandonguilles i trufa us faran tornar. També tenen un steak tartar inspirat amb la recepta de Guiseppe Cipriani del Harry’s Bar, taules de formatges, xarcuteria italiana i una selecció de vins del país més que digna. Hi ha vida més enllà dels Lambrusco.

Raffaelli, Luis Antúnez, 11

De Venècia, a l'assolellada Toscana. Ja fa quatre anys que les germanes Greta i Gioia Raffaelli comanden un restaurant italià al carrer Luis Antúnez, número 11 que se situa fàcilment en qualsevol llista sobre els millors italians a Barcelona.
 

Alguns dels plats deliciosos del Raffaelli. Foto: Web Raffaelli


És la cuina de casa seva per a tothom: la pizza fregida amb salsa trufada i mozzarella de la regió de Lucca, el seu poble, és un dels plats estrella, però gaudireu igualment amb qualsevol pasta de la carta (molt curteta): els pappardelle amb bolets, i els spaghetti amb cloïsses, all, vitxo i julivert  en són una prova fefaent. "Tot fatto incasa”, explica Gioia, que també pot aconsellar-vos molt bé sobre els vins de la seva regió: dels coneguts Chianti, als Brunellos i Montepulcianos.

Donizetti, Diputació, 137

En línia recta arribem als Abruzzos. Marcello Di Prinzio fa 32 anys que perfecciona les receptes més emblemàtiques de la seva regió natal, a l’est de Roma, en els 15 plats del seu petit restaurant del carrer Diputació. Va obrir-lo el 2005 i la seva memòria culinària ancorada a la costa Adriàtica i els Apeninos està allà, però no deixa de prendre’s molt seriosament el que passa aquí. La carta és concisa però punyet, com la poesia. Només tres plats de pasta seca i tres de pasta fresca. Els seus ravioli neri di baccalá amb tinta de sípia, amb salsa d'all llimona i vi blanc o els farcits de bolets, grana padano i ricotta amb salsa de formatge gorgonzola i menta fresca farien embogir el compositor de Bergamo que li dóna nom. Si mai heu anat, repetiu. No ha baixat ni un àpex el nivell de la seva cuina. Si no, googlejeu-lo i veureu de què us parlo.

Colella, Pau Claris, 190

Baixem fins a la costa de Nàpols. El paccheri (uns mega macarrons versàtils per omplir) plens de foiegras i ceba confitada amb salsa amb un fals pesto d'espinacs que cuina el Roberto Colella us faran un punt i a part en la llista de macarrons. “Els hem reprès després de reobrir, no m’agrada repetir plats per tenir més llibertat però amb l’actual situació, més difícil, anem a valors segurs. Hem tornat als platerets, canviant gairebé tota la carta”, raona.
 

Foto: web Colella


Ho són també els seus espaguetis amb garoines i llima –“està sortint molt bé— i els clàssics de sempre amb salsa de tomàquet i alfàbrega infusionada. Si els tenen a carta, no deixeu de tastar els raviolis farcits d'albergínia i scamorza amb pernil per sobre.

Le Cucine Mandarosso, Verdaguer i Callís, 4

Sempre ha estat allà. Pietro Leonetti també és napolità. Explica que cap dels socis del restaurant ha après a cuinar en una escola de restauració, així que pot assegurar que a casa seva el gust casolà (que és el que busquem quan ens entaulem a un italià) és per tot arreu. Començant pels cicatelli (uns nyoquis de blat dur inspirats en la seva iaia amb salsa de nous, gorgonzola i radicchio). “Els tenim quasi sempre, és un plat amb els quals reto homenatge a casa meva”, explica Leonetti. La lasagna de carn, ricotta i mozzarella és també un clàssic del local. “Estic molt orgullós també del treball que fem amb la pastisseria, per exemple, els pasticciotto molt presents al sud d’Italià, amb crema pastissera napolitana cassata”, afirma. La cuccine és aquell lloc capaç de portar-nos al gran terreny de la gran cuina de casa, al millor preu.

Murivecchi, Princesa, 59

Si us ve de gust pasta a prop del parc de la Ciutadella aquest és el lloc. La carbonara és una de les millors de Barcelona (canònica amb ou, formatge pecorino guanciale i pebre negre). I encara que no fan ells mateixos la pasta, l'importen des de Gragnano. “És un poblet molt petit al costat de Nàpols mundialment conegut per elaborar la millor pasta del món, nosaltres podríem fer-la però no quedaria igual que la d’allà”, expliquen. Al golf napolità, als peus del mont Lattari va néixer el senyor Garofalo —us sona?— i a la Vía Roma d’aquest municipi estan els assecadors de pasta més importants del món, ventilats pels corrents d’aire que pugen des del mar.
 

Foto: Web Murivecchi


Per cert, la figliata (una mozzarella XXL amb boles de mozzarella nadant en nata al seu interior) o la trenada (treccia) que farceixen amb prosciutto, tomàquets del Vesuvi i ruca són pecats capitals d’aquest restaurant.
 
Tragaluz, Passatge de la Concepció, 5

Amb un peu ja a l’aigua. Calabria, al suroest d’Italia, ocupa la "punta" de la bota de la península. Alex Duran i el calabrès Mateu Spinelli són els xefs al capdavant de la cuina del restaurant italià que Tomás Tarruella conserva després de la recent reestructuració del grup. Amb un enfocament més italianitzat, el Tragaluz ofereix pasta elaborada en el seu obrador central a la Riera de Sant Miquel, tot i que "aquesta situació excepcional que tenim ara m'obliga a buscar petits obradors en els quals confio per elaborar-la en quantitats no molt grans, sota demanda gairebé", detalla Durán. “De vegades fem proves i els hi envio el farcit fet aquí de la pasta fresca. S’ha de ser conscient quan pots tenir un producte bo, fet per un altre amb una qualitat que només podries tenir destinant recursos del restaurant que necessites per altres coses”. Recomenables els spaghetti nero amb gamba i calamar o els linguine vongole amb bitxo de l’actual carta, curta i renovada digitalment (amb Codi QR) adaptada als tems que corren. El lucernari cabiró decorat amb arbres i plantes exuberants on s’emplaça és un altre al·licient.

Il Giardineto, Granada del Penedès, 28

Encara que no és un restaurant italià pròpiament, no podia faltar en aquesta llista per dos motius cabdals. Va ser un dels primers a elaborar pasta fresca a Barcelona i té al darrere una bonica història on conflueixen arquitectura, fotografia i disseny (tenen dos premis FAD). El va obrir el desaparegut fotògraf Leopoldo Pomés el 1974, ja amo en aquell moment del Flash Flash (al davant, pràcticament). Ho va fer per poder menjar en qualsevol moment la pasta de María Levi, mare del seu amic, l’arquitecte Ricardo Bofill. En l'època en què es va obrir, 1974, era francament difícil trobar un restaurant a Barcelona on es mengés bona pasta i, a més, hi havia molt poca varietat. Actualment, per sort, ha canviat molt les coses i hi ha molt bons restaurants que cuinen bons i variats plats d’aquesta delícia italiana”, recorda Poldo Pomés, ara al davant del negoci. Amassen cada dia la pasta fresca i tot és molt recomanable, en especial els panzerotti al funghi con crema de trufa negra i els espaguetis amb llorer, tomàquet i ceba confitada que duen el nom de ‘Sofía Loren’. “Els meus germans i jo intentem que sempre estigui algun de nosaltres menjant al restaurant”, explica Pomés i recorda que encara avui “continua sent lloc de trobada d'editors, arquitectes, dissenyadors i escriptors”. En donem fe. L’anada i tornada a Sardenya amb Grimaldi Lines al juliol costa uns 120 euros per persona i, creieu-me, no és el mateix.
 
Galú, Rosselló 290

Amb una història personal una mica rocambolesca, el xef i propietari del Galu, Niko Scimone, és tot un personatge. Del seu Palerm natal viatjà a les cuines d’un parell de restaurants a Londres, i després a Cleveland i Nashville on va treballar al Tartuffo, el restaurant del star system musical (un dels amos és el manager dels Kiss i de Bon Jovi).
 

El Galú acaba de reobrir amb una carta renovada. Foto: Web Galú


Va triomfar al Canal Food Network i, quan tot semblava que anava prou bé, problemes: “Quan Trump va guanyar vaig decidir que tornaria a Europa i que la parada seria a Barcelona, ja havia treballat aquí al mercat de la Boqueria”, recorda Scimone. Va establir-se fa dos anys i mig en una aventura familiar amb la seva dona, Michelle. Així, que hem d’agrair al polític conservador poder gaudir a Barcelona dels seus fantàstics pappardelle alla norcia (amb salsitxes, trufa negra i nata), o d’uns ravioli di ricotta e spinaci al pesto espectaculars. Les pastes són fresques i casolanes, així com el pa. Fa quatre dies que han reobert i, de moment, la gent sembla que ens trobava a faltar i molts dies no ens queden per postres els cannoli sicilians”.  

Un'Altra Storia, Saragossa, 122

No ens movem de Sicília. Peppe Palo i Maria Brusca són mare i fill. La seva és una “Casa de menjars” familiar (ho deixen clar els retrats penjats a les parets nues) on li farien un favor al comensal si advertissin que hem de portar la carmanyola o bé anar-hi sense haver sopat la nit anterior. Del cor de Sicília, on comandava un restaurant, va vindre amb 18 anyets a Barcelona. Amassen cada dia la pasta (—uns 4 quilos—, explica Palo), entre elles, els penne —els serveixen amb receptes que semblen una bogeria, però funcionen: llimona, tàperes italianes, que són més dolces, i cafè— o la pasta alla sarde, un dels millors exemples de cuina sarda a Barcelona. “Fem servir sèmola de blat dur d'una sola mòlta, aigua i ou. Fem diàriament rigatoni i spaghetti. En la pasta és molt important la rugositat. Ho aconsegueixo amb motlles de coure, perquè penetri tot el sabor a cada tros. És com l'arròs, ha de penetrar el sabor al cereal, amb un temps de cocció més ràpid, en aquest cas”, detalla. Les que assegura, mai sortiran de carta són tres: “els rigatoni, els espagueti amb calamarsets i la picchio pacchio: tomàquet, caciocavallo i guindillla”. La caponata, és clar, s'imposa com a plat per començar. "El secret és l’equilibri de l’agredolç, la proporció de vinagre i sucre, perquè no deixa de ser un mètode de conserva com l’escabetx. Es fa amb ceba, api, olives, tomàquet, albergínia, vinagre i sucre. És una conserva vegetal", detalla el xef que encara escriu la carta a mà. Detalls així fan que el seu sigui un local d’èxit tant indiscutible com comprensible.

També us pot interessar

Amb què acompanyarem les bombolles de la revetlla?
Amb què acompanyarem les bombolles de la revetlla? | Pixabay
Laura Conde | 1 comentari
Cinc propostes ideals per acompanyar una beguda versàtil i gastronòmica com el cava.
Imatge il·lustrativa
Ramon Francàs
Selecció de 10 vins que demostren el gran potencial del vi cooperatiu català.
Imatge il·lustrativa
Sergi Cortés | 1 comentari
Encetem una proposta setmanal on entrevistarem els restaurants guanyadors de l'última edició del Cartaví | Sergi de Meià, del restaurant Sergi de Meià, ens explica l'actualitat i com veu el futur post Covid-19.

COMENTARIS

Sense respectar distàncies i sense mascaretes
Anònim, 03/07/2020 a les 11:25
+0
-1
Ahir vaig sopar al Massimo i em va espantar la quantitat de persones en poc espai.Les taules entre elles potser respectàven l’espai,però dins la taula estàvem com a sardines.El maître no duia mascareta fet perillós ja que s’apropava sense prudència a les taules xerrant per sobre els comensals.Els cambrers sí que en duien i van ser molt respectuosos.Tot plegat:poca prudència i molta màniga ampla a l’estil italià o espanyol...aquí no passa res!
No anem bé!
Si volen que retornem als restaurants,siguem seriosos i fem les coses bé.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.

 
Imatge il·lustrativa
Joan Nebot
Un homenatge al fundador del celler que va triar el Penedès per a elaborar vins del màxim nivell
DO Terra Alta
DO Terra Alta | Cedida
La suma de les diferents garnatxes representa el 52% del total de la producció.
Imatge il·lustrativa
Recepta del cicle de receptes amb la DO Catalunya | Partim d'un vi negre amb criança de la DO Catalunya per fer un bikini de galta de porc
Imatge il·lustrativa
La plataforma Filmin ofereix 21 títols per poder gaudir d’un tast del festival des de casa