El recent retrobament del vi català amb vins elaborats amb varietats autòctones/tradicionals oblidades ens permet observar encuriosits com alguns “crítics”, a l’hora de definir-los, fan servir repetidament l’adjectiu rústic per descriure’ls.

Fa ara 12 anys sortíem al mercat amb la primera edició de La Guia de Vins de Catalunya. Aleshores només vam tastar un vi negre elaborat amb la varietat Trepat. Va ser el Celler Carles Andreu qui va recuperar la varietat que ara és el símbol de tota una comarca vinícola, la DO Conca de Barberà. Ni tan sols va treure una nota massa destacada, però el que si va fer va ser obrir un camí cap a la recuperació d’un territori que va mantenir aquella varietat solament perquè la DO Cava havia autoritzat la seva producció per vins escumosos rosats.

A la vinya catalana hi ha un munt d’exemples de varietats minoritàries tradicionals que gairebé es van donar per desaparegudes i que avui sorgeixen amb força i donen identitat al territori. L’entrada de les anomenades “varietats nobles” - principalment merlot, cabernet sauvignon i chardonnay -, va canviar el vinyar català i no només va reduir l’extensió de varietats ja establertes, sinó que fins i tot va acabar amb algunes varietats que formaven part del nostre ADN vinícola.

La varietat sumoll, molt estesa per la DO Penedès, no va formar part de les varietats acceptades per la denominació fins molts anys després. Un dels precursors de la seva recuperació va ser el celler Montrubí de la mà del seu enòleg Josep Queralt i dels propietaris del celler, que van voler apostar per la diferenciació: el Gaintus sortia al mercat com a vi de taula perquè la DO Penedès no li admetia. A hores d’ara ja es troba dins la DO perquè el sumoll ja forma part de les varietats acceptades al Penedès des del 2008, gràcies a la seva lluita pionera.

El morenillo a la Terra Alta, la carinyena blanca a la DO Empordà, el mandó al Pla de Bages, el xarel·lo vermell, el sumoll negre i blanc, el picapoll blanc i negre, són varietats autòctones tradicionals recuperades que ara ja formen part d’allò que era nostre i que finalment poden conviure amb naturalitat dins les denominacions d’origen.

Per això, quan sentim que algunes persones parlen dels vins elaborats amb aquestes varietats són rústics, ens agafa mal de panxa. Com pot ser encara que la incapacitat d’alguns crítics per expressar amb paraules “el gust” d’un vi, per exemple, de la varietat mandó, els aboqui a tractar-lo de rústic? A nosaltres la primera paraula que ens ve al cap és: Heroic.

I anem més enllà. El qualificatiu de rústic té connotacions negatives i un tuf burgés que esgarrifa, només cal anar al diccionari per aclarir-ho:
Rústic:
Propi de persones o coses del camp.
Dit d’un treball fet amb pedres, fustes, etc., poc o gens treballades.

És evident que la vinya forma part del camp, però llavors l’adjectiu serviria per a tots els vins, oi? No només per als de varietats catalanes antigues i recuperades, també per als de varietats “millorants” o “nobles”. Per tant cal ser seriosos des de l’àmbit professional  en el moment de descriure un vi d’una varietat que no coneixem i cal tenir cura de les paraules que fem servir, perquè si alguna cosa tenen aquestes varietats, és que formen part de molts segles d’història d’un país de vins.

Si el desconeixement com a professionals o la insuficiència dels recursos lèxics per descriure un vi els porta a fer servir el primer adjectiu que els passa pel cap, l’inconscient els traeix i surt a la llum el concepte que tenen encara d’aquestes varietats, perquè l’adjectiu triat conté un menyspreu evident. I se’ls veu el llautó de lluny.

Per tant us animem a recordar que, quan aneu a tastos i sentiu aquest adjectiu descriptiu, Rústic, directament el canvieu per Heroic.

I de passada recordeu el títol d’aquest article.