opinió

La darrera ciutat: Girona, 1939

«Hi ha una diferència tallant i sagnant entre haver escoltat i llegit sobre els darrers episodis de la guerra civil i viure en pròpia carn o de molt prop el daltabaix»

| 27/09/2021 a les 20:00h
Joaquim Nadal (ed) GIRONA 1939: PORTA DE L’EXILI, escrits del final de la guerra civil. Amb aquest  títol ens arriba el recent volum de la sèrie de llibres sobre escrits d’història i sobre la mateixa història que el Dr. Joaquim Nadal va publicant, aquest cop sota el sòlid sopluig de L’Avenç.
        
Hi ha una diferència tallant i sagnant entre haver escoltat i llegit sobre els darrers episodis de la guerra civil, l’abismal terror que envoltava la fugida dels qui temien la repressió, d’una banda, i, de l’altra, viure en pròpia carn o de molt prop, perquè n’eren contemporanis, el daltabaix. N’hem llegit cròniques, n’hi ha moltes, però els contemporanis, com qui signa aquest escrit (un adolescent de quinze anys en els moments darrers de la guerra) abastàvem conscientment, per totes les informacions que ens arribaven, quina era la tragèdia. Llegir ara altre cop els fets ens torna el retruny dels combats encesos, el fum i foc de la retirada, els saquejos i venjances de darrera hora, la desesperació i l’agònic esforç dels qui fugien en condicions miserables. Un meu familiar escàpol per la boscúria, capturat per la Guàrdia Civil quasi a la ratlla, feu presó dos anys i es lliurà per miracle del camp de treball. Fou dels sortosos.
        
Imagini, el lector novell, un riu acrescut de nivell discorrent dins una vall, la qual vall va estretint-se i per tant l’aigua acumulant-se, perquè les vies per on es pot escolar esdevenen insuficients, i es formen taps de líquid i brossa i rames, terregada i pedres, i tot plegat és un infern. La fugida no només de militars desorganitzats o simplement que havien llençat les armes i anaven a campi qui pugui, sinó de la població civil indiscriminada, per poc motiu que tingués d’escapar, els responsables polítics, que podien disposar d’un mínim de logística acceptable, cotxe oficial  taxi obligat o camió, tot valia. Però els passos fronterers eren limitats i no podien absorbir l’allau de persones desesperades. El capítol referit al mateix tema que hi dedica Teresa Pàmies a Quan érem, capitans, n’és un retrat estremidor. Com que l’ofensiva de Catalunya era crucial i permetia “netejar” tota la pell de brau –encara que quedés la taca de Madrid-i també era  la clau per dominar una frontera fonamental, tothom entenia que aquell era l’episodi final. Però l’element físic, la sortida única, imposava un embús a  les carreteres i camins que menaven al nord, a França. I la darrera capital del país des d’on es deia adeu era Girona. 
 
El drama era personal i col·lectiu. S’havia perdut una guerra, les darreres escaramusses no comptaven. Es formaven colls d’ampolla a cada pas de frontera. No sabem quants arribaren a França per camins coneguts només pels homes del contraban o els "passadors", però una humanitat desemparada caminà per les carreteres, arrossegant carretons, duent a coll maletes de cartó o familiars impedits, i tots esmaperduts, tement amb raó els atacs de l’aviació franquista que deixava una estesa de cossos a cada passada. Ja no quedava exèrcit enemic, s’exterminava els civils més desarmats.
 
Això era més al nord de Girona; abans, aquests fugitius, els pobretons, els professionals, els titulats i els polítics, tots havien passat per Girona. Això, aquest punt del Destí, és el que posa en relleu Joaquim Nadal. La ciutat immortal es va veure, una curta temporada, envaïda, de primer a petits pessics de persones, encara ben acollides; després, plena, replena, sobreeixint de gent que cercava mitjà de transport, passis, aigua, menjar, un racó on dormir, aquell familiar  extraviat. Una gran majoria d’aquests no van deixar res escrit de la seva odissea, però sí que ho van fer els polítics, els notaris, advocats, metges, escriptors, periodistes, poetes i artistes. I aquests donen testimoni variat en el dring però amb un fons monocord de desolació, del seu pas per Girona. La ciutat ja havia sofert bombardeigs durant la guerra, però els darrers dies foren un suplici.
 
El llibre s’obre amb un pròleg excel·lent de la Dra. Maria Campillo i una Introducció de trenta pàgines on Nadal ens situa en el temps, en l’espai, en la geopolítica, en l’essència, i incideix en el protagonisme de Girona en un moment crucial del segle XX. El gruix del volum, dues–centes trenta pàgines més, recull fragments de memòries o de reportatges de trenta-sis firmes, dues de les quals parlen d’abans de la guerra, i les altres de la desfeta, del pas personal de cada testimoni per Girona, fent el seu “retrat” de la ciutat. Cada un dels autors triats per Nadal és introduït, presentat i explica el seu punt de vista. En un llibre que s’ha pretès concentrat en un punt encès, la ciutat, és inevitable que molts llocs, episodis o persones hi apareguin convocats repetidament, car la majoria dels  autors van viure els mateixos episodis dramàtics en els mateixos espais i, en definitiva, l’atmosfera sentimental de la terra compartida. Tanmateix, el mateix ressò repetit tants de cops fa l’efecte encara més tràgic, fins al punt que el lector és prop de respirar el fum dels focs, la fetor dels locals tancats, la suor, la pols dels enderrocs, la sang.
 
Alguns testimonis escriuen en clau de crònica, d’altres amb molt de personalisme, "autoretratant-s’hi", uns tercers narren amb cadència de novel·la. La suma de tots ells parla de dissort col·lectiva, amb la referència patètica de la ciutat, autèntica protagonista. El grup d’autors dels fragments triats és eloqüent, en sabem els fins dots d’escriptors: Pous i Pagès, Xavier Benguerel, Teresa Pàmies, Francesc Trabal, Joaquim Xirau, Antoni Rovira i Virgili... no cal fer-ne la llista, allò que en surt al capdavall és que Girona fou l’escenari de totes les frustracions, el signe interrogant per als que hi passaven: podrien tornar mai?
 
Per contrast amb els qui van perdre la guerra, Nadal presenta cap al final del llibre exemples de textos escrits després de la caiguda de Girona el 4 de febrer de 1939. Foren publicats dies després a La Vanguardia EspañolaLos  Sitios i El Pirineo, aquests formant un bloc típic de la premsa cridanera, venjativa, dels primers dies després de la presa  d’una ciutat important. N’hi ha un de Josep Pla que sembla fet per sortir del pas i un de Carles Fages de Climent retòric i exaltat, on Carlemany, Àlvarez de Castro i Franco són un mateix esperit i una mateixa espasa vencedora. 
 
Per profund, equilibrat i alliçonador contrast, les pàgines finals són cartes de Carles Rahola i Llorenç, esperant l’execució, escrites a la muller i als fills i editades el 1989 per l’Ajuntament de Girona. Profundament espirituals, pacífiques, exemplars, més enllà d’enfrontaments i de rancúnies, plenes de fe transcendent...

COMENTARIS

Fascistas
Cepuy, 28/09/2021 a les 11:33
+1
-0
En todas las capitales de provincia catalanas la llegada de los franquistas supuso un horror para los republicanos y una liberación para los miles de catalanes que habían sido perseguidos por los republicanos, en particular para todos los religiosos,
Si hablamos de horrores, de miedos, de asesinatos y de huidas, hagámoslo de todo y de todos. Companys firmó más de 9-000 sentencias de muerte documentadas de catalanes, también es historia.
¿Nadie se acuerda de la entrada triunfal de los franquista en Barcelona con Martín de Riquer y el Tercio de Montserrat a la cabeza?, pues también es historia de Cataluña, más que nada porque los que entraban eran tan catalanes como los que huían en ese momento histórico.
¿Recordarlo es fascista o es ser riguroso con la historia? Prueba del algodón

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Autor
Josep Vallverdú
Filòleg, escriptor i traductor. Membre de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, finalista del Premi Andersen de literatura juvenil, Premi d’Honor de les Lletres Catalans i Doctor Honoris Causa per la UdL. Amb més de 90 llibres editats, el darrer títol és el Bestiolari 2, amb il·lustracions de Manel Cusachs i pròleg de JL Carod-Rovira.
Torna la ChickenRun a La Molina per Setmana Santa.
Torna la ChickenRun a La Molina per Setmana Santa.
L’estació serà amfitriona, per quart any consecutiu, d'aquesta cursa de descens sobre neu, la més destacada del país, el cap de setmana de l’1 d’abril | La cursa també esdevindrà clau per a la presentació de la temporada d’estiu del Bikepark La Molina, que té previst obrir les seves portes el primer cap de setmana de juny
Imatge il·lustrativa
Protecció Civil activa l'alerta Ventcat i anuncia que els cops poden superar els 72 quilòmetres per hora
Manifestació Vic presos polítics
Manifestació Vic presos polítics | Josep M. Montaner
Els col·lectius preparen «la primera acció directa de desobediència civil massiva»
Català en guàrdia
Lliurament del darrer informe de Política Lingüística, el de 2019, al Parlament amb Franquesa, Ponsa i Torrent
Lliurament del darrer informe de Política Lingüística, el de 2019, al Parlament amb Franquesa, Ponsa i Torrent | ACN
18/10/2021
El procés ha distret l'acció dels líders del Govern amb la llengua i ara s'aposta per operar prioritàriament en l'ensenyament i l'audiovisual renovant consensos en un Pacte Nacional
conflicte basc
Arnaldo Otegi
Arnaldo Otegi | ND
18/10/2021
Arnaldo Otegi, en nom d'EH Bildu i Sortu, trenca amb l'organització armada i es compromet amb la pau al País Basc
Cas Pujol
Jordi Pujol, en una imatge d'arxiu.
Jordi Pujol, en una imatge d'arxiu. | ACN
18/10/2021
La defensa de l'expresident al·lega que els diners d'Andorra eren de l'avi Florenci i que els negocis del primogènit eren legals i reals
BADALONA
L'executiva del PSC, presidida per Salvador Illa, aquest dilluns
L'executiva del PSC, presidida per Salvador Illa, aquest dilluns | PSC
18/10/2021
Els socialistes deixen en mans del regidor Rubén Guijarro la decisió d'activar el mecanisme per expulsar Albiol
Legalització
L'11% dels espanyols consumeixen cànnabis de forma ocasional.
L'11% dels espanyols consumeixen cànnabis de forma ocasional. | Pexels
19/10/2021
La cambra baixa debat aquest dimarts un projecte de llei per legalitzar-ne el cultiu i la venda defensada per Més País, i més endavant serà el torn de les impulsades per ERC i Unides Podem
judici al Castor
L'expresident d'Escal UGS, Recaredo del Potro (dreta) i l'exconseller delegat, José Luis Martínez Dalmau (esquerra), acusats al judici del Castor
L'expresident d'Escal UGS, Recaredo del Potro (dreta) i l'exconseller delegat, José Luis Martínez Dalmau (esquerra), acusats al judici del Castor | ACN / J. Marsal
18/10/2021
Recaredo del Potro i José Luis Martínez Dalmau asseguren que les injeccions de gas van ser correctes i no van superar la capacitat del magatzem