Rellegeixo l'assaig, el títol del qual manllevo per a aquest escrit, que analitza les causes i les conseqüències d'aquella crisi econòmica, social i immobiliària que arrencava el 2007, i les contradiccions del discurs oficial, del Dr. Jordi Bosch Meda, Premi "Humbert Torres" 2011. La tesi que defensa l'autor és que no era una crisi imprevisible ni inevitable, al contrari, era l'únic resultat possible ateses les mesures econòmiques i polítiques adoptades. I que la corrupció de les elits polítiques i econòmiques i la globalització impossibilitaren qualsevol actuació. Els resultats van ser la substitució dels tres pilars originals de l'estat del benestar, democràcia, capitalisme i estat social per corrupció, globalització i desigualtat. El trinomi que, segons l'autor, defineix l'estat del malestar.

Amb una arquitectura capitular, el primer dels quatre apartats analitza des d'una perspectiva històrica, política i econòmica la formació dels dos grans desencadenants de la recessió: la crisi financera i la bombolla immobiliària. El segon, dels capítols, tracta la veracitat del discurs oficial sobre la naturalesa imprevisible de la crisi i, per tant, si era o no inevitable. El tercer, la relació entre les elits polítiques i les econòmiques a partir de tres eixos: la incompetència, la negligència i la corrupció. I, finalment, el quart, n'analitza les conseqüències econòmiques i socials, d'aquesta crisi. Centrades, totes aquestes anàlisis, en dos marcs concrets, Estats Units i l'Estat espanyol, tenint també present, però, l'impacte en la resta de països de l'Europa de la Unió.

I a quines conclusions arriba, l'estudi? Doncs que la combinació simultània d'esclat de la bombolla immobiliària i de fallida del sistema financer és un dels pitjors escenaris econòmics possibles, amb un efecte devastador en l'economia i en les condicions de vida de la població més vulnerable. I encara avui, la recuperació econòmica en aquells països que van partir amb major intensitat l'especulació immobiliària només havia començat, quan ha arribat la pandèmia de la Covid-19.

I ara què, si plou sobre mullat? Si restablir l'equilibri entre sectors productius, relaxar l'endeutament privat i reactivar l'economia no va ser gens fàcil fa només cinc anys, i encara no ens n'hem acabat de refer; si encara elevem més els nivells d'atur, la pobresa augmentarà de manera imparable i moltes llars veuran caure inexorablement el seu nivell de vida. I això passa quan ja hem viscut els bancs rescatats amb diner públic i el ciutadà-contribuent abandonat a la seva sort.

D'aquella crisi, el sistema n'havia socialitzat les pèrdues entre els més vulnerables, amb una consegüent desigualtat social ben visible. Si llavors i ara, doncs, som conscients que per reparar aquests desequilibris socials podem necessitar anys i afectar diferents generacions, si ara ja hi hem de sumar el paisatge després de la batalla del coronavirus, ja ens intuïm socialment encara més desiguals i amb un sistema econòmicament encara més inestable. En crisi permanent.