Aquestes han estat dues setmanes de contrastos i ràbies. I de menyspreus. La sentència ens ha indignat més que no sorprès. I, com estímul-resposta, la reacció ciutadana no s’ha fet esperar. Crides d’entitats social, dels CDR  i del Tsunami democràtic han estat multitudinàriament ateses com a resposta a un càstig jurídic que, de cara a Catalunya, es vol exemplar: un advertiment perquè no hi tornem; però, sobretot, de cara a Espanya, la sentència vol demostrar que en el judici no s’ha tractat només d’aplicar la llei, sinó de carregar amb les culpes.
 
El que sí que ens ha sorprès, aquesta setmana de crides ciutadanes, de convocatòries d’universitaris imparables i de tsunamis que no s’aturen, ha estat la violència desfermada a totes quatre grans capitals del país, sobretot quan començaven  a desfer-se les convocatòries. Una violència que es feia el centre de l’acció, però per quins objectius? Provocar per desestabilitzar. Ja ho sabem que la violència vol l’impossible, sobrepassar el límit que és impossible de sobrepassar. Però l’objectiu que la nostra realitat demana no l’aconseguirem sobrepassant el sobrepassable.
 
Aquestes han estat, semblantment, dues setmanes de desencerts polítics. I és que a les tímides i febles i potser tardanes reaccions del govern de la Generalitat, per plantar cara, hi contrastava l’arrogància del govern Sánchez i del ministre Grande-Marlaska, actuant més com a actors de campanya que com a responsables de la protecció i de la seguretat ciutadana. No s’entén, si no, que en les seves vingudes a Barcelona triessin quins pacients clínics es visitaven i quins s’ignoraven, només per quatre vots mal comptats.
 
I per quatre més, de vots mal comptats, aquest espectacle lamentable de jo et truco i tu no respons. El president Sánchez no l’agafa, el telèfon, perquè l’ala dreta no li tiri en cara que parla amb els independentistes; per això val més que el president Torra ho deixi estar, de trucar-lo, perquè un a la vida no ha de fer mai nosa, a ningú ni enlloc. Que Madrid no vol conversa, doncs silenci. Ara bé, el que sí que s’ha de preguntar el president de la Generalitat, i ara més que mai, és perquè van atorgar a Pedro Sánchez aquell crèdit de confiança sense límit. Confiança a canvi de menyspreu i humiliació.
 
Quina política hem fet per arribar aquí d’aquesta manera? Amb un govern desconfiat entre les dues formacions que li donen suport i retrets en obert a les xarxes no ens podem creure que siguem del tot conscients de la magnitud de la tragèdia. O potser sí, i no en sabem prou. O no en sabem més. Però si el vicepresident Aragonés diu que ara és l’hora de la política, la meva pregunta és: i doncs fins ara, què hem fet? Potser devia voler dir que cal canviar de política. Segurament.