"Ens adrecem al món, deia i diu el president Puigdemont, per ser escoltats", potser sense que el món la comparteixi, aquesta voluntat de bona part de ciutadans de Catalunya de voler-lo independent, lliure i sobirà aquest país. I cada dia que passa ens adonem de com els en feia, de por, el sí de les urnes al govern Rajoy, a la seva cort assistencial i a tots els aparells de l'Estat.

Tanta por que per poder justificar aquella seva màxima segons la qual en absència de violència es pot parlar de tot, no han parat, des del 1r d'octubre, de provocar-nos i d'agredir-nos físicament per imputar-nos-les, aquestes seves agressions, i com que nosaltres tampoc no parem de demostrar-los-la sòbria, l'expressió del desconcert, la nostra contenció els irrita tant que la paguem a cop d'inhabilitació i a cop de presó.

El 155 va ser una de les causes que fer caure Rajoy. Però tot aquell catàleg d'actuacions que va començar a posar en pràctica el PP, el PSOE també se l'ha fet seu. I ara, a les portes de la sentència del Suprem, per justificar-ne la cruesa, segurament l'Estat vol fer veure al món que a Catalunya hi ha ciutadans que hi estan disposats, a emprendre accions violentes. I així estem, oferint-los crèdits de confiança sense límits en mocions de censura sense cap contraprestació. Amb el menyspreu que, per a la investidura, el suport de l'independentisme és molest. I doncs?

Constituïts allà el govern Sánchez, i aquí el govern Torra, cadascun ha fixat el seu posicionament. S'han afirmat. Però tal com destacava Daniel Innerarity en una entrevista de Pep Martí Vallverdú per al llibre Catalunya, cap on vas?, i en fa citació Francesc-Marc Àlvaro a Assaig general d'una revolta, és cert que arribats fins aquí, probablement, les dues parts, tant l'Estat com l'independentisme, ja han descobert que les seves forces respectives són suficients per donar batalla, però insuficients per guanyar-la de manera rotunda. I, semblantment, s'han adonat que l'altra part és irreductible.

Si doncs el següent pas després d'aquest assentament de posicionaments és el de la negociació, precedida d'un període de distensió, és evident que les actuacions d'aquests darrers dies de la Guàrdia Civil i el menyspreu de Pedro Sánchez per a la investidura de no voler el suport dels grups catalans que demanen referèndum d'autodeterminació, per no dependre'n, quan sí que va acceptar-ne els vots per a la moció de censura amb un crèdit de confiança sense límit, obliguen l'independentisme a deixar-se de tanta tàctica i a marcar una estratègica que explori possibilitats reals.

Altrament, tot i ser conscients que el que passa a Espanya no passa casualment si tenim present que és el país de l'Europa occidental que arriba més tard a la democràcia, l'Estat ens pot i ens podrà si l'independentisme, d'una vegada, no assenta lideratge i estratègia política. De moment, ja ens pot, l'Estat, perquè s'adona que nosaltres ens som adversaris entre nosaltres. Per recels, malfiances i ambició de poder. Sense entesa catalana ho tenim encara més difícil. Molt més difícil.