La Veu de Nació

​Primer van venir pels catalans

«El progressisme espanyol faria bé, per propi interès, de defensar aferrissadament el dret dels catalans a protestar i a no ser reprimits amb mesures extraordinàries»

per Carles Bellsolà, 21 d'octubre de 2019 a les 22:00 |
La dreta espanyola a la dreta del PSOE, la mateixa que portava mesos demanant un nou 155 a Catalunya per quatre carreteres tallades, ara ha elevat l'aposta. Amb l'excusa d'una setmana d'aldarulls intensos -però no més intensos que en tantes protestes d'estudiants dels darrers anys- pressionen fortament Pedro Sánchez perquè apliqui directament el 116. És a dir, perquè decreti l'estat d'excepció a Catalunya. 

Que fins a tres partits amb representació parlamentària reclamin una mesura tan increïblement extrema com l'estat d'excepció, que pot suspendre drets tan fonamentals com els de reunió, circulació, vaga, la inviolabilitat del domicili (adéu als vídeos d'abusos policials enregistrats des del balcó) i de les comunicacions, seria extraordinari en qualsevol país amb alts estàndards democràtics. Que en fessin exhibició amb intenció electoral seria impensable. En l'Espanya actual, es contempla dins de la normalitat.


El que no és gens normal, es miri com es miri, és que la posició de multitud de polítics i intel·lectuals teòricament d'esquerres amb les protestes a Catalunya. Que comprin alegrement un relat de la violència que, si les manifestacions passessin a 10.000 quilòmetres considerarien, en canvi, com a violència policial. Que els mateixos que tant van criticar la llei mordassa no posin el crit al cel davant la sola insinuació de convertir de facto -i pràcticament, de iure- Espanya en una dictadura durant un o dos mesos.

La qüestió nacional pot modificar les prioritats, i la por -ni que sigui difusa- a una eventual separació, més encara. Però el progressisme espanyol faria bé de defensar aferrissadament el dret dels catalans a protestar, i a no ser reprimits amb mesures extraordinàries. Per interès propi. Perquè aquestes mateixes mesures extraordinàries poden caure després damunt de qui surti al carrer per aturar un desnonament, de qui envolti el Congrés per demanar pensions dignes o de qui acampi durant setmanes en una plaça cèntrica de Madrid. O de qui s'aturi en una cantonada en un grup de tres persones, perquè l'autoritarisme és una droga molt addictiva, i reclama dosis cada cop més elevades.

 

Participació