La Lluna i la Terra

per Jordi Cussà, 2 de setembre de 2019 a les 00:01 |
Fa unes setmanes va fer 50 anys de l’arribada d’un parell d’homes a la Lluna, i em va sorprendre molt que tots els mitjans (o quasi) ho consideressin una heroïcitat personal, i una fita incomparable de la humanitat. En tot cas, només ho seria com a símbol de l’estupidesa d’una humanitat amb cor de pedra i esperit de cartó, que adora les fanfarronades imperials i patriarcals, per no dir masclistes. 
 
Deu ser inevitable (i confesso que a mi m’embruixa) l’estudi de planetes propers i galàxies remotes, perquè el misteri del cosmos deu ser un dels que més ens han atret des que mirem el firmament. Però el mite de l’odissea astral, tan apassionant en el pla artístic, és una bogeria en el científic, pels diners que costa, pel poc rèdit que dona, i per les falses promeses que implica. La humanitat no necessita marxar a un altre hàbitat (i tampoc no pot, no fotem): el que ha de fer és concentrar-se en com curar el seu, el paradís de la Terra, en comptes d’afanyar-se a destruir-la. ¿Què en traiem d’especular amb les condicions d’habitabilitat d’un planeta a 4 anys llum, si en tenim un meravellós sota els peus, sobre el cap, i el destruïm com imbècils? 

 
I el pitjor és que, de moment, els grans manaires que haurien d’aplicar-se a buscar solucions, ens encolomen la responsabilitat a nosaltres: recicleu, vigileu amb el plàstic, compreu cotxes elèctrics... Em sembla bé, per descomptat, però, què fan mentrestant les grans corporacions i els governs d’arreu del món? Fan veure que això de l’emergència ecològica encara és un problema al qual s’hauran d’enfrontar d’aquí a vint o trenta anys. Els més sensibles munten parcs eòlics i de plaques solars; la majoria el contrari: especulen amb el desastre com si fos una font de riquesa (una més). Deuen suposar que la devastació la patirà, com sempre, la gran massa pobra de la humanitat, i que ells, els grans manaires, encara hi sortiran guanyant. No cal dir que de moment és així: si una ciutat s’enfonsa, sol començar pels barris pobres; si la sequera es cruspeix un país, són les persones anònimes les que foten de gana i de set. 
 
Fa uns dies, l’OMS ens instava a reduir el consum de carn per la despesa energètica que representa (quins pebrots!). ¿Quantes vedelles es poden criar amb la despesa d’un míssil d’última generació, d’un portaavions equipat fins a la bandera, d’un submarí nuclear amb totes les ogives a punt?  
 
No soc un expert, és cert, però em sembla obvi que les mesures que s’haurien d’adoptar demà mateix són dràstiques i d’abast mundial. La primera, per exemple, acordar (i si cal forçar) una moratòria de tots els països en la construcció d’aquests enginys “meravellosos”. Així com de les expedicions siderals que no siguin imprescindibles. I fins i tot demanar (o exigir) a la gent que abandoni “temporalment” el turisme d’escapada en avió només perquè ara és “econòmic”. El preu d’anar a veure els icebergs o les balenes, són els icebergs i les balenes. 
 
I l’últim exemple: el Girona Futbol Club va jugar un amistós contra el Derby County el 25 de juliol, i un altre contra el Leeds el 27. La distància entre els dos estadis supera per poc els 100 km., però algú va decidir que era preferible tornar a Girona, passar el dia 26 a casa i volar altre cop el 27. També caldria organitzar diferent les competicions d’esport internacionals, per reduir el malbaratament energètic que sumen al cap de l’any. 
La Terra ja no es pot permetre aquests luxes.
 
Postdata: sense cap ànim de responsabilitzar les víctimes sinó al contrari, si jo fos dona, per xic que fos el risc, em compraria una sirena eixordadora i una pistola elèctrica de repetició.  

 

Jordi Cussà
Jordi Cussà (Berga 1961) va néixer amb el cuquet artístic a les venes. El 1977 va fundar Anònim Teatre amb tres companys més, i junts van estrenar la primera de les nou obres que li ha estrenat aquest mateix grup, on també ha fet d’actor i de director. El 1981 i el 83 va guanyar el Premi de Narrativa Curta Vila de Sant Boi, però no va ser fins l’any 2000, quan Columna Editors va presentar la primera novel·la, Cavalls salvatges, amb què es va guanyar un forat com a escriptor. Entre d'altres ha publicat les novel·les La serp (finalista del premi Leandre Colomer) i El noi de Sarajevo (premi El lector de l’Odissea). A més, ha traduït al català autors com Patricia Highsmith, Chuck Palahniuk, Truman Capote, John Boyne i, el seu preferit, André Aciman.
02/09/2019

La Lluna i la Terra

07/05/2018

Escola d’odi i de menyspreu

25/09/2017

Entre el somni i la realitat

17/07/2017

El setge de la Ciutadella

07/06/2017

El silenci d’Artur Mas

18/05/2017

Prioritats

13/03/2017

Quo vadis, Espanya?

10/01/2017

La fe i la pell

07/11/2016

Bob Dylan i el Nobel

28/08/2016

Qüestió de confiança

Participació