La merda de la Patum

Al mur del fons, sobre un tèrbol bassalet d’orina, hi ha una placa de marbre que sembla una làpida: Plaça Leo Messi. No és cap broma, aneu-hi. El món s’acaba, n’he trobat l’epitafi

per Gerard Vilardaga Cunill, 13 d'agost de 2019 a les 20:48 |
Un nano ve cap a la barra, se m’acosta a cau d’orella i em diu amb veu de misteri:

–Saps on pillar?
Pillar el què?
Speed o algo per passar la nit.

 
És un pèl curt de vista, té el Mercadona, el Carrefour, el Lidl, el Llobet, el Caprabo, el Super Pedret, el Supeco vell i la Parretxa de la droga a tocar i demana mandanga a la barra anarquista menys toxicòmana de la província.
 
–No, no ho sé.
 
El decebo després de rumiar que no em ve de gust facilitar-li la feina al camell del barri. Més tard, el mateix sagal intenta escapolir-se de pagar la cervesa fins que s’adona que hem descobert la seva gran estratègia de trompa trepa tan poc original, com a resposta ens llança amb menyspreu una moneda al sortidor estrellat. La Fontana di Trevi dels moviments socials. No hi ha manera, hi ha gent que no te la treus de sobre. Surto una estona de la barra per escoltar amb calma el concert i el mateix individu em salta per l’esquena per penjar-se’m del coll com una paparra fins que tots dos anem de cul a terra, com un sac de patates, una hòstia descomunal.
 
–Què fots? No hi toques o què?
–Perdona, perdona, no sé què m’ha passat.

 
L’endemà quan intento sortir de casa a mig matí, he de saltar per sobre del cadàver que dorm la mona al portal. Evidentment, torna a ser ell. Però no va sol, li gronxa el son al solell un vòmit heterogeni i espès. Començo a caminar, el braç em fa un mal de collons de la patacada d’ahir. Podria arribar a creuar Berga saltant de vòmit a vòmit. On coi para això d’Ítaca? Passejo per esclarir la ressaca, la brutícia colonitza tots els racons i si alces el cap tots els carrers porten noms de sants. No hi ha un pam de terra sense el seu tros de merda. Segueixo un camí atípic intentant esquivar la fortor dels pixums, un vagareig erràtic per una Berga en descomposició sota una calor sufocant. L’atzar em porta a la Torre de les Hores, baixo per les escales que porten al Corpus, però m’aturo abans, a una plaça escrostonada amb un parell de bancs metàl·lics. Al mur del fons, sobre un tèrbol bassalet d’orina, hi ha una placa de marbre que sembla una làpida: Plaça Leo Messi. No és cap broma, aneu-hi. El món s’acaba, n’he trobat l’epitafi.

 

Gerard Vilardaga Cunill
(Berga, 1977) Soci del Centre d’Estudis Josep Ester Borràs, llicenciat en Antropologia Social i Cultural i diplomat en Treball Social. Ha publicat diverses obres des de la no ficció com El Convent del tèxtil: biografies mínimes d’Edicions de l’Albí fins a poesia o narrativa com IB6123 de l’Editorial Tria. 
És membre de Tràfec Teatre, del Konvent de Cal Rosal, impulsor del Festival artístic Al Ras o el Festival de Poesia de Gironella amb moltes més mans.
www.gerardvilardaga.com
13/08/2019

La merda de la Patum

27/07/2018

A la falda del Lledó: Arri Arri Tatanet

11/01/2018

El pantone dels presos polítics

19/09/2017

Els testimonis de Jehovà

Participació