32 percepcions

Si ens posen quasi a la cua de la llista catalana és perquè el Berguedà falla en la majoria dels indicadors

per Xavier Gual, 29 de juliol de 2019 a les 09:19 |
Retinguin aquesta xifra: la 32. Som la trenta-dosena comarca de Catalunya en índex de competitivitat. Sobre 42! Som això i és el normal, opinaran alguns. Som una terra de mitja muntanya, amb poca població, envellida i hereus de totes les crisis. Les pròpies: la de la mineria i la del tèxtil. I la del totxo (com tothom). Un prestigiós estudi elaborat per la FEGP (Empresaris del Penedès) ens situa a la cua de totes les del nostre entorn geogràfic. Els que opinen potser diran que “és normal que estiguem per sota del Bages i l’Osona. No es pot competir amb ells”. Jo crec que si que és possible. Però a més a més, ens supera la Cerdanya. Continuaran jutjant: “Home, amb el seu turisme d’alt poder adquisitiu són a una altra lliga”. Potser és cert, però, i el Ripollès? I el Solsonès? Ells també tenen millors ratis de competitivitat que nosaltres. Resulta que fins i tot la més jove de totes, el Moianès, ens guanya. Aquesta és la realitat d’avui del lloc a on els nostres polítics parlen de #terradefuturs. Potser perquè el present no és massa consistent.

No es poden negar alguns fets que ens juguen a la contra. Les realitats són les que són en quant a fortaleses/febleses afegides al famós esport practicat aquí (i a molts altres llocs): la crítica paorosa contra tot i contra tothom, la qual és bona quan qui la practica ho fa arremangant-se i fent propostes, mentre que no serveix de res quan es destructiva, mancada d’alternatives i escampada des del púlpit d’una barra de bar. Sobre els nostres punts forts i els febles, ara hi vaig.


Extrec literalment de l’informe dels amics del Penedès les bases per entendre que vol dir avui ser competitiu: Cal mà d’obra qualificada, ecosistema d’innovació i de suport a l’emprenedoria, serveis empresarials de suport, disponibilitat de sòl, infraestructures de transport i serveis de mobilitat. També son bàsics la innovació i la digitalització dels processos productius; i sostenibles, tant des de la perspectiva social com mediambiental. Resumint, els indicadors clàssics són: el sòl, el capital, els recursos naturals i el treball. 

Si ens posen quasi a la cua de la llista catalana és perquè fallem en la majoria dels indicadors. Si som tant avall, l’estímul és que podem fer molt per mirar d’escalar posicions. No es tracta de millorar per guanyar un concurs, la qüestió és que si millorem. Si ho fem, les condicions de vida, els serveis, l’entorn i el futur per les pròximes generacions serà millor. El progrés econòmic, si és equilibrat i es reparteix, equival a la millora social de tots els ciutadans. Arriba a tots.

El primer valor és la mà d’obra qualificada. Som una comarca de vells i amb fuga de talent. Els joves marxen a estudiar i no tornen malgrat ser d’aquí i manifestar la seva atracció per viure-hi. Moltes empreses no poden créixer per manca de personal format. Un oxímoron que es podria resoldre captant professionals d’altres llocs (del món) amb la formació professional que es requereix i aquí no tenim. D’aquesta forma, molts dels universitaris que generem cada any també podrien trobar la seva plaça. Fixem-nos que tots aquests valors que tenim tan pansits es retro alimenten.

Segueix la innovació i suport a l’emprenedoria. Aquest punt s’explica durament  i amb poques paraules. Tenim un teixit empresarial feble i mancat d’iniciativa. Som a la cua de Catalunya. No hi ha empresaris disposats a invertir o emprenedors amb força per provar-ho. Potser perquè venim dels temps en que tothom preferia treballar a les mines o a les colònies, pocs saben emprendre. S’acaba aquesta excusa perquè fa massa anys de tot plegat. Aviat seran només històries d’àvies i avis. Hi hauria dos camins que podrien anar en paral·lel: cal promoure projectes empresarials potents. Sigui de gent d’aquí o empreses de fora que es convencin per instal·lar-se per aquí com la Knauf a Guixers i la Liven a Berga en el seu moment. Avui són dos puntals sòlids i generadors d’ocupació de tot nivells. Per captar empreses cal oferir-los hi facilitats i mitjans. No calen subvencions ni trampes de cap mena. Només fer-los senzill el seu procés de vinguda. El cas Horrorland és l'última i exitosa mostra de tal cosa. Tots tres projectes han d’encarar dificultats diverses que els hi sobrevenen. Enlloc de reforçar-los, en certs àmbits se’ls hi posen les coses difícils. Parleu amb ells i us ho explicaran.


Disponibilitat de sòl. Pels tancats de ment i refractaris a la captació d’indústria per la comarca tinc una bona notícia. No hi ha cap espai ni polígon industrial a tot el Berguedà que pugui acollir cap nova fàbrica amb una dimensió mitjana o gran. Enlloc. Els polígons actuals estan plens o son inadequats. El polígon polític d’Olvan és un laberint econòmic que ni l’Incasol ni l’ajuntament local saben per on sortir-ne. A més, a les bases de dades oficials de la Generalitat sortim com una de les comarques que més en disposa. La raó? Han comptat com a tals les fàbriques de les colònies, quasi totes en ruïna i impracticables per un projecte industrial amb cara i ulls del segle XXI.

Infraestructures de transport i servei de mobilitat. Són la cara i la creu. Les creus són ben conegudes: sense estació de busos a Berga, sense tren, amb males carreteres transversals cap a Solsona, Cardona i Ripoll. Expectants per veure que farà la conselleria del ram en direcció al Túnel del Cadí: entre res o fer una obra pensada pel pas (de llarg) dels vehicles cap amunt. I sense tenir clar si la via cap a Vic és bona o dolenta. La cara: una autovia sud que ens situa a vint minuts de la industria del Bages i a una hora de Barcelona, el port, l’aeroport i el que faci falta. En direcció al mar, som perifèria d’una gran ciutat com Barcelona. Una fortuna poc rendibilitzada.

Digitalització. Aquest punt és simple i a mans dels polítics. Equilibrar el territori passa per oferir a totes les empreses d’arreu del país tinguin connexions digitals amb fibra òptica o 5G de màxima qualitat. La resta ja ho faran els emprenedors per ser competitius. A més a més, si se sap vendre aquesta opció, es poden captar tota mena de professionals. En concret, tots aquells disposats a viure diferent (i més barat) respecte de les opcions urbanes com el 22@ o altres indrets caríssims i precaris. Pel mateix import o per menys, podrien treballar amb vistes al Pirineu. Però algú els hi ha dit?

Medi ambient. Més enllà de la pau i la plenitud que dona la verdor que ens acompanya a tots,  només puc afegir que aquesta ha de ser un aspecte innegociable en qualsevol acció per ser més competitius. La natura que ens envolta ha de ser cuidada, protegida i valorada. És un valor dels més potents. Cap indústria, fàbrica o comerç ha de ser viable si no té en compte aquests factors des del primer moment. Ja sabem que la brutícia és un recurs que cal reciclar i recuperar. No n’hi ha prou. Cal que se’n generi menys i que tothom tingui clar aquest fet com una necessitat, potser la més important, pel futur dels que viuran a on ara ho fem nosaltres.

Acabaré compartint alguns secrets coneguts. En aquesta comarca, com en moltes altres, la majoria dels polítics basen les seves actuacions en paràmetres erronis i improductius: obtenció de subvencions, anuncis de projectes que en moltes ocasions queden ajornats o en no res, les seves ideologies, la protecció de les seves famílies polítiques i destaquen pel poc que escolten a la societat en tota la seva amplitud. Després arriben les dades, fredes i dures. I tot seguit corrents a xutar-les endavant per esperar la pròxima ajuda econòmica de fora o les pròximes eleccions per entretenir-nos en el més fàcil: promeses que cauran en l’oblit. Tots els que conec que són o volen ser emprenedors, sigui una indústria de centenars o una botiga de dos, només demanen que els deixin fer, que no els hi posin dificultats i tinguin un entorn amable per consolidar el seu projecte, sempre fet tot arriscant els seus diners. Mentre des de l’administració sorda a les veus dels que creen valor i llocs de treball, conviden els forasters a venir a pagès i el porten a pasturar com a solució a tots els mals.

Per qui vulgui entrar a fons aquest és el link de l’informe amb el que em baso per aquesta peça. Pels discrepants, sempre benvinguts, hi trobaran 50 indicadors agrupats en 10 dimensions que porten les seves i les meves conclusions a saber qui som realment.  A on anem depèn de com ens ho agafem entre tots.

 

Xavier Gual
Empresari. Vinculat al periodisme com articulista a mitjans de comunicació. Viatger i observador. Ha publicat el llibre “El món (no) és un lloc perillós” sobre la seva visió de les persones i les ciutats a on viatja per feina.
15/11/2019

En terra hostil

29/07/2019

32 percepcions

03/12/2018

Un marxa, altres arriben

09/07/2018

El futur (envellit) és aquí

26/03/2018

Falta un any i poc més

13/11/2017

Menys brossa per la mateixa brutícia

12/09/2017

L'hospital que tindrem (o no)

04/07/2017

Molt bona oferta i creixent

08/05/2017

Les raons personals

05/03/2017

Molt soroll per no res

Participació