Les nostres cuidadores

En quines condicions es troba qui té cura de la nostra salut, de la nostra educació i dels nostres estimats familiars? Ens importa gaire?

per J. Cara Rincón, 20 de desembre de 2018 a les 09:26 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 20 de desembre de 2018 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
En quines condicions es troba qui té cura de la nostra salut, de la nostra educació i dels nostres estimats familiars? Ens importa gaire?
 
En aquest país ha esdevingut un factor decisiu i imprescindible pel funcionament del sistema que el compromís personal entre metge i pacient, entre mestra i alumne i entre cuidadora i acompanyant, solventi la negativa de l'administració a facilitar els recursos necessaris per a uns serveis púbics i unes professions dignes. I és que parlem de professions no de voluntariats. Prou xantatge als voluntariosos professionals per part de les administracions. 
 
I mentre els polítics mantenen allò públic mig desmanegat i amb recursos insuficents sembla que els diners publics no falten per afavorir interessos privats. De vegades amb l'afegit que es tracta de projectes discriminadors com les escoles religoses que segregen els aumnes per gènere. Si la gent vol educar sota el paraigues de l'obscura religió que s'ho pagui.
 
Fem ara un pas més en la precarietat del sector social. De les que ens cuiden. Les, perquè són dones. Cuiden dels nostres avis, padrines, iaios i pares. Tenen cura dels nostres malalts. I n'estem agraïts, tant que les tractem gairebé com a persones. Amb la superioritat autootorgada del paternalisme. La major part d'elles són immigrants. Nosaltres, com que no som racistes, les tractem gairebé com a persones. I es que són quasi de la família. Només quasi. No fa massa una persona que treballa gestionant una empresa d'aquest sector en anar a reclamar un deute que tenien amb una treballadora afiliada al meu sindicat, la CGT, em dèien que “fins i tot li donaven de menjar”. Pagant 345 al mes, treballant més hores que un rellotge, entrant divendres i sortint dilluns o estant interna, treballant en negre i amenaçades de no dir-ho. Però clar són unes desagraïdes: a sobre que li donaven de sopar. Ja saps com són aquesta gent, deia la racista explotadora.

Darrera d'aquest fet tenim unes empreses que volen enriquir-se aprofitant la fragilitat d'un col·lectiu, per aquests emprenedors la plusvàlua legal no és suficient. I de vegades, darrera de tot plegat també hi ha famílies que volen esclaves sense dir-ho. Jo em pregunto si com a societat som ignorants o bé còmplices. Definitivament crec que som més còmplices que ignorants i és que mai he cregut en la innocència dels que vivint al costat d'Auschwitz afirmen que desconeixien el que passava allà dins. Bon solstici. 

 

J. Cara Rincón
Vaig néixer a Berga el 1976, sóc fill de treballadors del tèxtil. Amb formació d'historiador i d'antropòleg. Des de 1997 milito en projectes llibertaris. Formo part del Centre d’Estudis Josep Ester Borràs, de l’Ateneu Columna Terra i Llibertat i del sindicat CGT de Berga. Ara mateix treballo en l'àmbit d'ensenyament.
@pepcara 
http://www.bllibertari.org/pepcara
21/03/2020

Fent sindicalisme des de zero

20/12/2018

Les nostres cuidadores

20/11/2017

L’anarcosindicalisme funciona

01/08/2017

La memòria ens obliga

Participació