opinió

Berga a la Ciutadella

«Hi havia un camí per fer compatible la desobediència política i preservar la institució i la correlació de forces: només calia mirar a Berga»

per Jordi Muñoz, 13 d'octubre de 2018 a les 20:00 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 13 d'octubre de 2018 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Aquests dies, arran de les desavinences al Parlament sobre la suspensió de diputats, s'ha utilitzat el cas de Berga i la seva alcaldessa com a arma llancívola. Diria que en molts casos, però, se n'han fet lectures massa parcials i interessades. I és una llàstima, perquè el cas de Berga és un bon exemple de com funciona la desobediència, i quins són els seus límits i potencialitats.

En contra del que s'ha dit aquests dies, el cas de Berga sí que és un cas clar de desobediència. En l'origen de tot hi ha uns requeriments fets per la Junta Electoral, arran d'una denúncia de Societat Civil Catalana, perquè l'ajuntament retirés, durant les jornades electorals, l'estelada que havia penjat del balcó en compliment d'un acord del Ple municipal.


L'alcaldessa, a qui s'adreçaven els requeriments, va respondre, obertament, que pensava desobeir-los perquè considerava injusta la resolució de la Junta Electoral, i perquè considerava que la voluntat de la majoria política berguedana, expressada al Ple, havia de prevaldre. En cap moment Venturós se'n va amagar ni va intentar defugir la qüestió inventant arguments tècnics: l'estelada no es despenjava, malgrat els requeriments, per una decisió política.

Quan, més endavant, l'alcaldessa Venturós fou cridada a declarar, va rebutjar anar-hi i fou detinguda pels Mossos d'Esquadra. Era, de nou, un clar exercici de desobediència: rebutjava la legitimitat del procés i no hi va voler col·laborar. Sense amagar-se, va decidir no anar a declarar i assumir-ne les conseqüències. I per això fou detinguda.

Finalment, quan en segona instància, Venturós fou condemnada a sis mesos d'inhabilitació, la CUP de Berga ha posat sobre la taula una estratègia més complexa, que han anomenat "desobediència política". Venturós ha deixat de ser, formalment, alcaldessa i regidora de Berga. No presideix el ple ni signa documents, i la CUP incorpora un nou regidor per mantenir la correlació de forces al ple. En aquest sentit, en termes jurídics, ha donat compliment a la sentència: l'ha obeïda.

Però en paral·lel, la CUP, amb la complicitat dels altres grups i bona part de la societat civil ha desplegat una estratègia política per denunciar i expressar el rebuig a la sentència: Venturós no serà substituïda com a alcaldessa, la seva cadira romandrà buida i seguirà exercint, políticament, el paper de coordinació interna i lideratge extern que exercia com a alcaldessa.


La raó d'aquesta doble estratègia és relativament senzilla d'entendre: en el context actual, si Venturós seguís presidint el ple i signant decrets això no tindria conseqüències només per a ella –que ja ha demostrat que està disposada a assumir-les-, sinó que arrossegaria al seu darrere tot l'ajuntament.

Com a institució, l'ajuntament actua a partir d'actes jurídics i per tant, si els signa una alcaldessa legalment invalidada, això els convertiria automàticament en actes nuls. I això paralitzaria el funcionament de la institució i crearia una situació d'inseguretat que podria afectar el funcionament de la ciutat.

Aquest cas il·lustra, doncs, la dificultat que hi ha en traslladar la lògica de la desobediència civil a les institucions. La desobediència, com a acte individual de rebuig a lleis que hom considera injustes, implica l'assumpció de conseqüències. Té valor polític per evidenciar situacions injustes i històricament ha sigut, i és, una eina molt eficaç per la transformació social. En aquest cas, qui pren la decisió de desobeir anticipa les conseqüències i decideix assumir-les en plena consciència. Però les assumeix en primera persona, i queden ben delimitades.

En canvi, si hom trasllada aquesta lògica a una institució, això fa que tots els seus actes –que són actes jurídics- puguin esdevenir jurídicament nuls. Les conseqüències, en aquest cas, no se circumscriuen als líders polítics que han decidit desobeir, sinó que tenen moltes més ramificacions potencialment perjudicials per a terceres persones. Probablement per això la CUP, que pertany a una tradició política amb força treball teòric i experiència pràctica en matèria de desobediència, ha optat per desplegar aquesta estratègia més complexa.

Amb aquest precedent a la mà, no semblava gaire difícil de traslladar la lògica de la desobediència política a la berguedana al Parlament. El ple podia denunciar, com ha fet, la injustícia i l'abús de la resolució de Llarena en què suspèn els diputats presos i exiliats. Els seus escons resten buits, amb un llaç groc de denúncia.

Ells poden seguir actuant, políticament, com a membres dels seus grups parlamentaris, amb tanta intensitat com el seu empresonament i exili els permetin. Però formalment no poden exercir el seu vot perquè això invalidaria, de fet, tots els actes jurídics que se'n derivessin i paralitzaria el Parlament. I, de fet, tothom ho ha reconegut: l'exerceixen des de fa mesos els diputats que ells van designar.

Costa molt d'entendre, doncs, com s'ha arribat a la situació absurda de perdre la majoria independentista al Parlament quan hi havia un camí per fer compatible la desobediència política i preservar la institució i la correlació de forces: només calia mirar a Berga.

 

Jordi Muñoz
Jordi Muñoz (València 1979) és investigador en ciència política de la Universitat de Barcelona. Fa recerca en comportament polític i política comparada, i imparteix classes d’anàlisi electoral a la UB. També col·labora en diversos mitjans de comunicació. A Twitter: @jordimunozm.
22/06/2019

Laia i Lluís

08/06/2019

Ara que la pols s’assenta

25/05/2019

Geometries de la legislatura que ve

11/05/2019

Governar per transformar

13/04/2019

L’actitud Romeva

30/03/2019

Iceta diu 65, Pablo diu 75

16/03/2019

56,7%

02/03/2019

Les contradiccions de Cuixart

16/02/2019

La dictadura del curt termini

02/02/2019

L’Estat es defensa

Participació