Mestres locals

Parlem d’un hàbit universal, però a la comarca tenim un mestre en dir les coses pel broc gros, ho portem a la sang: Guillem de Berguedà

per Marta Casadesús, 18 de juny de 2018 a les 00:01 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 18 de juny de 2018 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Tots ho fem, sense distinció de gustos, cultures o edat. Alguns més que altres, és cert, però en el fons és inevitable perquè és massa fàcil deixar-se anar. Amb certa discreció, qualsevol entorn és propici: el carrer, el bar, la botiga, el resguard de les hores nocturnes, una estona morta a la sala d’espera del dentista o aquell dinar familiar del mes passat. I és que l’ofici de protestar possiblement sigui tan antic com el llenguatge mateix. És indubtablement necessari, un dret. No obstant, la protesta molt sovint deriva en crítica, ja que hem de reconèixer que ens satisfà sàdica i enormement fer notar tot allò negatiu d’algú o d’alguna cosa, sovint de forma poc constructiva. Parlem d’un hàbit universal, però a la comarca tenim un mestre en dir les coses pel broc gros, ho portem a la sang: Guillem de Berguedà emanava astúcia i mala llet a parts iguals. Si hi pensem bé, només se’ns fa llunyà perquè no tenia Twitter. M’agradaria imaginar-lo, com a mestre local, instruint en l’art de plasmar i denunciar a tots els que no solen mantenir la llengua quieta.

Malgrat el contingut sigui sempre el mateix (la pròpia crítica), la forma, l’embolcall, varia, adaptant-se a les circumstàncies de cada cas, posant-ho fàcil. L’exemple més bàsic, per quotidià, podria ser el veí o veïna que sempre seu rere els vidres de la finestra, mirant al carrer, i que ho sap tot dels que hi transiten. Quan vagi a comprar explicarà això i allò, però amb una mica de sort els comentaris no arribaran a les orelles del mateix protagonista. Aquesta crítica almenys genera un petit descans al fer més fàcil mantenir allò de “que diguin el què vulguin que jo ja estic content”.


Després van cantant lirindunvau, ballant i tocant gentilment i suau.

Els propietaris s’enfadarien si es considera literatura moderna allò que les seves parets pregonen, i tindrien raó. Incivismes a part, les veritats i les intencions no podrien quedar més clares quan tothom les pot llegir, en lletres ben grans, tan bon punt posa els peus al carrer. S’hi poden observar missatges varis: tan personals, que acostumen a tendir a la peculiaritat (si duguessin firma potser seria més fàcil entendre’ls, en alguns casos!), com generals, que solen evidenciar fets, fer peticions o bé, directament, amenaçar. Al tractar-se d’un mètode de comunicació amb alguns anys de vida, n’hi ha alguns que ja són històrics; d’altres, per contra, desapareixen ràpid. Però a les parets, malgrat de tant en tant hi hagi alguna falta d’ortografia, almenys conservem la ironia. Què hi farem.

Després van cantant lirindunvau, ballant i tocant altet i clar.

La crítica, però, pren noves dimensions en el ciberespai. Moltes vegades es despulla de tota floritura per quedar-se tan sols amb la part més crua. Es perden les formes en pro dels píxels, quan ambdós no són, aparentment, incompatibles. L’internauta, qui sap si inspirat pel mestre berguedà, sembla anar abillat amb una pesada armadura de ferro quan es disposa a comentar qualsevol notícia o discutir alguna opinió. A ell no se li veu la cara. Així sembla molt més alt, molt més fort, i posseïdor d’una destresa inigualable. Com el pit-roig d’aparença afable però que s’abraona violentament contra qualsevol cosa que tingui una taca roja com la seva, l’internauta en qüestió es llença damunt del teclat. Però les presses a vegades no són bones companyes, i és aquí quan s’esdevé el desastre.


Després van cantant lirindunvau, ballant i tocant, que no em farà mal.

Els exemples són infinits, i al repassar-los en conjunt, sembla que a molts els manqui gràcia. Dels anglesos, només en tenim les darreres pluges. L’educació permet dir-ho tot i no la utilitzem massa. Tampoc rimem gaire. Ho defensem tot a capa i espasa però deixem perdre la forma de crítica més nostrada. Ja tenim l’entrenament, tot és qüestió de posar-s’hi. I si, de nou, ens posem a escriure garrofes?

 

Marta Casadesús
Més que tenir arrels, és l'aigua del Llobregat que corre per les meves venes, per això en ressegueixo sovint el curs i n'exploto diàriament l'energia per moure algun teler. De moment dedico el meu temps lliure a expressar-me, emprant totes aquelles eines que tinc a l'abast. Però si no em trobeu davant l'ordinador, busqueu-me enmig dels arbres. Crec en la cultura com un acte revolucionari, en la innovació com a motor de tot plegat i en la ironia com la millor manera de veure el món. No voler utilitzar etiquetes m'impedeix definir-me amb més precisió: les fronteres només són mentals.
30/10/2018

Reciclar-se

18/06/2018

Mestres locals

25/02/2018

Turistes

30/10/2017

El tríptic de la llet

21/08/2017

Quan elles anaven a la fàbrica

14/05/2017

Cor de Mallerengues

26/02/2017

Nous veïns

23/10/2016

Les noves espècies

22/08/2016

Entre el cant de les cigales i el del gall

10/06/2016

Els nostres rastres

Participació